La regla de sant Benet

Pintura de Montserrat Gudiol

S’esdevingué que una vegada, ja fa uns quants anys, érem a la basílica de Montserrat, fent cua per pujar al cambril de la Moreneta.

Vam arribar al gran quadre de Sant Benet, impressionant, la cara blanca contrastant amb la foscor de la resta de la tela, les mans també blanquíssimes sostenint un llibre. El meu fill, molt intrigat,  s’hi acosta per llegir la placa que hi havia al costat: SANT BENET AMB LA SEVA REGLA. I torna, sorneguer, tot rient per sota el nas:

-Aaaara entenc perquè està tan pàl·lid! 

L'Esgarballofa (a propòsit d'un comentari de Xexu)

Diu en Xexu, tot comentant el meu darrer poema: “...Potser el que m'exaspera de la poesia és que hi ha qui pensa que no l'ha d'entendre ni 'cristo', i la fan tan rebuscada que, efectivament, ni 'cristo' l'entén. A mi si em semblen paraules inconnexes, no em sembla art. Un poema que m'arriba i em diu coses sí que el valoro. Potser jo seré un ignorant, però per ignorants com jo, calen més poetes com tu...”

Doncs, Xexu, no ets l’únic que pensa d’aquesta manera. I com que avui és carnaval, temps de llicències informals i de bromes que no fan cap mal, et deixo aquest poema d’un amic blocaire que pensa exactament igual que tu. Espero que el puguem escoltar ben aviat en directe gràcies al seu duet Ditifet.  

L'ESGARBALLOFA

(A tots aquells poetes que escriuen tan bé que no se'ls entén res de res) 

Esmusejàvem la garlofa

mentre envidilava el dia.

El sol radiluquant sortia

per sobre l’ensumasera

i deslluvanava la marllofa.

Agafats desmunyavem

les fellines i bratules,

i desgranxavem entumissadament

les amutlleres de gratança.

Poc a poc, maltariavem els lurs

i franquisavem agranerament

cada foda de gurgulla.

Tot poludia de relada anera

entre camps de bralanderes,

i esgarxavem  la fragola

que garbava la pulia

i allunitava cada brulla.

En acabat rutaviem la fradura

abraçats en gralonera

i oh! quelabravem la muntruna.

Amb la lluna bajalosa

torinavem a barinejar l’oga

i acalabrant la nusa

ens abalabriem com jancuses

que bruquen agandoleres cruses.  

Quim Ponsa

I el Pere, de Calle Arquímedes, ens regala aquest microconte:
"...Era de poble, parlava com el poble, escrivia com el poble senzill i pla.
De vegades es tornava boig intentant comprendre el significat de paraules rares que mai havia escoltat i les apuntava en un petit quadern gris que sempre duia a la butxaca.
Així col·leccionava el que ell anomenava "palabras mayores"...

Pere

Autoretrat

Sota la llum de la lluna,

reflectint-te en el no-res,

prop de les ones, retuda,

llences poemes al vent:

digues, poeta, qui ets?

Els teus somnis naufragaren

per un versos mal lliurats,

atrapats entre les roques

de qualsevol port llunyà.  

Què hi cerques al mar, poeta?

Què n’esperes del seu cant?

si mai les teves paraules

a destí no arribaran...

Oh, soledat...!

Hi lliurares cos i ànima,

vida, seny, tots els afanys,

l’últim alè dels teus dies

perdut en un sol instant.  

I restes erm, mort en vida,

sense força i sense embat,

amb el cor pregant carícies

prop del mar, vas esperant.

Mes, ni les roges vesprades

ni les albes més brillants

no et duran ja cap resposta,

car la veu restà en la fosca

i el missatge és oblidat.  

I tu, poeta, ara plores,

ara et mors tot enfilant

poemes d’allò més tristos

prop de les aigües del mar...  

Negres són, negres les hores,

com fosques naus navegant;

negres com la nit oculta

del teu pobre seny malalt...  

Que poc que són les paraules

quan sols amb elles es compta!

Inútils monstres que ens vexen,

que ens captiven i ens devoren.

Que poc que són les paraules

quan no saben ni obrir portes...  

Ai, poeta que morires

cercant resposta en el mar...

ai, poeta, aquella sorra

està més freda que mai...

Montse Galionar

Núvols a l'alba

Quan el cel de l'alba és com aquest, m'envaeixen sentiments contradictoris: d’una banda, la joia davant la consciència del privilegi de la VIDA, i d’altra banda la sensació d’enyor punyent, davant l’evidència que els teus ulls no veuen el mateix que jo, i que no sé què fer-ne, de la vida... 

(Avui el post és fill d'una senzilla entrada del facebook que gràcies a les persones amigues s'ha anat fent més gran) 

Sota el barret del mateix cel
respirem brises diferents...,
sempre hi ha el fred de l'enyorança,
la penyora del viatge enrere,
la guitarra que ens canta
en silenci, la solitud que
no madura mai...
Ni àngels ni dimonis no
ens governen els sentiments.
Enlairem estels, a la fornal
de la lluna forgem somnis,
amb la sang del raïm nascut
de cep bategem l'esperit,
i amb almívar de mar fem
viatjar el vaixell de paper...
onatge

Gràcies, Anton!

En la llar del horitzó els troncs encesos són atiats pels molls de ferro, la cendra cau com records que esperen retornar, i les guspires enceten coloraines... Aparta els ulls, no et ceguin... Apropa’t, però, al caliu que porten... Cada una d'elles és lletra que formarà paraula entenedora i et dirà que segueixis el camí, com elles esclaten per donar-te vida... Ai, foc d'estima que tot ho ressuscites...!

Antoni Fortuño

Al mas recòndit,
núvols de gebre empenyen
les hores ermes.
Vora la llar, aties
mots, foc, misteris d'alba.

Jordi Dorca 

Els mots que no són

Com flames roents

em cremen els mots

ocults dins del cor.

Com flames roents,

ho incendien tot;

i volen sortir

urgents, cap a tu

i abraçar-te fort

per cremar-te amb mi.

Arriben als llavis

convertits en gel...

No puc escriure versos.

Galionar

Pentagrama

Trenquem totes les reixes,

desnuem tots els filats,

enderroquem murs i barreres;

ho sents, amor?, el cel canta.

Al pentagrama dels sentits

hi hem escrit les notes més belles.

Els núvols, ara, dansen sobre el blau,

i deixen entreveure l’esperança.  
 

Perquè la música, com l’art,

no hi entén de barreres, ni filats,

i transcendeix les coses que separen. 

Galionar 

Hem arrodonit totes les punxes

d'aquell filat esquerp, que esgarrinxava.

I n'hem fet notes. 

Cada  punxa, ha esdevingut un so ben net.

Ho sents,  amor? Ara, el cel canta.

Ens despullarem de núvols

i serem nosaltres qui dansarem

sobre el blau intens dels sentiments.

No hi ha distància entre les  notes.

Només  hi ha música.

Hem retrobat  aquella melodia

que semblava perduda, entre tu i jo.

Carme  

A la darrera cadència de la simfonia,
respirarà el silenci als sentits.
I les carícies t'hauran deixat
un pentagrama a la pell.

Xavier Pujol  

Amor sents l'aigua?

Els núvols la cantaven.
Obrim les portes.

Noves Flors 

Filats plens de punxes
deixen ferides sagnants,
capturant la llibertat
en un camp ple de crits
que escampen notes de fugida.

Montse

Passen les notes
més enllà dels filferros 
i els dies rúfols,
busca la seua música
un racó on s'escolti
Miquel

He penjat sobre el filat invisible de punxes

que esquinça la meva ànima, notes que ja no són cançons.
Ja no hi ha versos que musicar entre tu i jo.
Absent la melodia,
queda el silenci del sentiment perdut.
Que caigui sobre meu furiosa la tempesta
i l'aigua s'endugui per sempre el teu record.
No vull mai més sentir del teu amor les notes.
Més negres que aquests núvols que em cobreixen,
més negre és encara el teu record.
Mònica

Nocturn presagi
rere la nuvolada. 
Se'n va l'autumne 
amb els seus filats, notes
de fugida hi cantaven. 
Jordi Dorca

 El sentiment
el dolor torna vers.
De nota a nota,
va de la clau de sol
al sol que els núvols mostren.
Helena Bonals

Aquell fil daurat que em lligava a tu
amb nusos com baules.
Aquella cadena tan dolça i lleugera
quan a tu em lligava
s'ha trencat de cop, amb una estrebada.
I s'ha convertit en filat de punxes 
que fereix i talla, 
com l'esgarrinx de notes desafinades.
Glòria

Vestiré cada punxa d'aquest fil ferro
amb negres, blanques, corxeres i fuses
esdevindrà pentagrama de belles melodies
guarint dolçament les ferides del teu record.
sa lluna

Sons de violoncel
i de pluja que canta.
Dolça harmonia.
M. Roser

Vers el 2014

Avancem
serenament,
amb el pas ferm,
cap als cims de l'esperança,
per camins de llibertat.

Amunt i crits i bon any 2014!

 

Racó de Nadal (2013)

 

“...L’amor és l’única cosa que creix quan es reparteix...”

  (Antoine de Saint-Exupéry)

 

Darrer dissabte abans de Nadal, els carrers atapeïts de gent; se celebra la Fira del Gall a la vila, que ha atret molts visitants; un trenet urbà toca escandalosament la campana i fa sonar per megafonia nadales enllaunades: “El 25 de desembre fum, fum fuuum...” És el primer dia de l’hivern, el fred és viu; voleien mandrosament per l’aire les  fulles més tardanes que es van desprenent dels arbres... A cada quatre passes, venedors de rams de vesc, “de la buena suerte, nena, de la buena suerte...”  Però avui, el cor plora...

 

Les campanes toquen a morts. A la basílica de Santa Maria acomiadem l’Enric, l’entranyable company de feina, l’amic de tothom. Un càncer fulminant se l’ha endut en tres setmanes, així, absurdament i incomprensible... L’església és plena a vessar, el silenci corprèn, les llàgrimes dibuixen corriols en els rostres... El seu fill de només 10 anys, que prefereix recordar el seu pare en vida “perquè si no, a la nit somiaré i tindré por”, ocupa el primer banc amb la mare, les àvies, els tiets i la desolació absoluta...

 

Aquest Nadal serà dificilíssim per a tots ells. Com ho serà, també, per a molta altra gent que ho passa malament, sigui per estrictes problemes materials o per profunds dolors de molt endins... Potser per tots ells, el missatge de l’Infant que va néixer enmig de la misèria i que només comptà amb l’ajut dels més humils, comença a omplir-se de sentit, a fer-se una mica entenedor... Potser el significat de la paraula Amor obre el seu infinit ventall de ressonàncies  dins els universos individuals i comença a brillar com l’estrella de Betlem...  

 

A l’església, el fred transcendeix les pedres centenàries. De tant en tant, algú esclata en un plor incontrolable i immediatament unes mans, uns braços propers l’envolten i el conhorten. L’escena es va repetint ara aquí, ara allà.  Tothom amatent amb tothom. M’emociona constatar aquestes mostres d’empatia, enmig l’individualisme creixent...  

 

Avui no era un bon dia per acudir al funeral, però els companys de l’ajuntament hi som gairebé tots, per una necessitat vital de mostrar-li el nostre afecte i perquè l’estimàvem; l’amic ens ha deixat aquest buit tan gran perquè durant el temps compartit no va parar de regalar-nos amor, i aquest s’ha multiplicat dins nostre. Continuarem sentint la seva presència a la Casa Gran, sempre amb la seva bonhomia, el seu mig somriure sorneguer, les seves paraules animoses, i el record serà dolçament nostàlgic, carregat de tendresa...

 

Però avui comença l’hivern, el fred penetra al moll de l’os i també a l’ànima, el Nadal ens espera al tombant del carrer... I potser més que mai, entenc que l’única cosa que ens fa humans, que ens fa rics, que dóna sentit a l’impossible i per la qual val la pena viure, és l’Amor.

 

I des de l’Amor, estimada gent amiga, us embolcallo en una abraçada gegantina en què hi càpiga tothom, amb la voluntat de transmetre-us els millors desigs per a aquestes festes i per a la vostra vida!  

 

 

Digueren a l'amic:
- On vas?
- Venc de mon amat.
- On véns?
- Vaig a mon amat.
- Quan tornaràs?
- Estaré ab mon amat.
- Quant estaràs ab ton amat?
- Aitant de temps con seran en ell los meus pensaments.

 

Llibre de l’Amic e Amat  (Ramon Llull)

Vicent Andrés Estellés - Poesia eròtica

 

Res millor per distreure’s una mica d’aquesta mena de neguit prenadalenc que passar una bona estona amb la companyia de Vicent Andrés Estellés i la seva poesia eròtica, potser la faceta menys coneguda del poeta de Burjassot.

He trobat força divertit aquest poema que us deixo a continuació, que pertany al llibre Poesia eròtica Vicent Andrés Estellés, de l’editorial Laia/Barcelona, de la col·lecció El Mirall i el Temps en edició de l’any 1985.

 

 

El teu car fill, un mamonet encara,

s’ha despertat al llit on tu i jo ho fèiem.

Hem acabat la nostra febril feina,

i en jeure, nus, escampats sobre el llit,

per aquell son suavíssim que ens pren,

el tendre fill de les teues entranyes,

que tinc motius per dir-li fill de puta,

ha començat a cridar i jugar,

pujant al teu amorosíssim cos,

caient feroç, des de la doble alçària

dels pits al dolç entrecuix, llençant crits.

Encara més: se m’ha pujat a mi

i ha descobert la meua artilleria.

Li he deixat fer tot allò que ha volgut,

no amb sentiments, precisament, de pare,

sinó, més bé, de Tiberi, segons

ha repetit Suetoni, el cabró.

L’has agafat l’has deixat a terra

i has ocupat, furiosa, el seu lloc,

t’has assegut –no sé com ho hauràs fet-

damunt mateix l’entrecuix meu, absorta

i amb el cos dret, i com transfigurada,

has practicat un coit del que hom recorda.

M’has dessucat, i has restat molt cofoia.  

Vicent Andrés Estellés – L’estimada

Tapís

Possiblement, tots guardem algun poema a la memòria que ha representat un abans i un després a la nostra vida, per circumstàncies que només nosaltres sabem...

I sovint necessitem tornar a aquell punt de partida, a aquells versos, per recordar que hem de seguir avançant….

El poemari TAPÍS, de David Jou, ha estat, és i serà el meu port de referència, i molt concretament aquest poema d'avui. Potser la primera impressió en llegir-lo sigui de tristesa, de desolació. Però tot i així, hi voldria remarcar dos aspectes contraposats: d’una banda el reconeixement del fracàs, que podem interioritzar en l’àmbit en què cadascú el vulgui aplicar, i de l’altra, la possibilitat de retornar al punt de partida novament, quan per fi hem despertat i hem pres consciència d'allò que hem fet malament. I és a partir d’aquest moment que podrem reconstruir de nou el nostre tapís.  
 

 

 DESTRUCCIÓ DEL TAPÍS – I 
 

He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà;

els tapissos amagaven un fracàs i una mentida,

una fe sense esperança i una pàtria malferida,

un futur sense memòria i un avui sense demà.

 

He teixit figures d’ombra, he brodat un món en va;

ja tot és pastura d’arnes, vacuïtat reconquerida

pel no res altra vegada, sense forma, sense vida,

ni paisatges per recórrer ni vaixells per navegar.

 

Van desfent-se les imatges, van cedint ordit i trama,

els filats es desintegren, desentesos d’aquest drama,

i les arnes només cerquen l’individual profit

 

d’uns quants fils amb què sustenten la petita mesquinesa

d’una vida avara i grisa sense fites ni grandesa

mentre el món, al seu voltant, cerca angoixat un nou sentit. 

David Jou (Tapís, 1982)