Quan el cel de l'alba és com
aquest, m'envaeixen sentiments contradictoris: d’una banda, la joia
davant la consciència del privilegi de la VIDA, i d’altra banda la sensació
d’enyor punyent, davant l’evidència que els teus ulls no veuen el mateix que
jo, i que no sé què fer-ne, de la vida...
(Avui el post és fill d'una senzilla entrada del facebook que gràcies a les persones amigues s'ha anat fent més gran)
Sota el barret del mateix cel
respirem brises diferents...,
sempre hi ha el fred de l'enyorança,
la penyora del viatge enrere,
la guitarra que ens canta
en silenci, la solitud que
no madura mai...
Ni àngels ni dimonis no
ens governen els sentiments.
Enlairem estels, a la fornal
de la lluna forgem somnis,
amb la sang del raïm nascut
de cep bategem l'esperit,
i amb almívar de mar fem
viatjar el vaixell de paper...
onatge
respirem brises diferents...,
sempre hi ha el fred de l'enyorança,
la penyora del viatge enrere,
la guitarra que ens canta
en silenci, la solitud que
no madura mai...
Ni àngels ni dimonis no
ens governen els sentiments.
Enlairem estels, a la fornal
de la lluna forgem somnis,
amb la sang del raïm nascut
de cep bategem l'esperit,
i amb almívar de mar fem
viatjar el vaixell de paper...
onatge
 |
| Gràcies, Anton! |
En la llar del horitzó els troncs encesos
són atiats pels molls de ferro, la cendra cau com records que esperen retornar,
i les guspires enceten coloraines... Aparta els ulls, no et ceguin... Apropa’t,
però, al caliu que porten... Cada una d'elles és lletra
que formarà paraula entenedora i et dirà que segueixis el camí, com elles
esclaten per donar-te vida... Ai, foc d'estima que tot ho ressuscites...!
Antoni Fortuño
Al mas recòndit,
núvols de gebre empenyen
les hores ermes.
Vora la llar, aties
mots, foc, misteris d'alba.
núvols de gebre empenyen
les hores ermes.
Vora la llar, aties
mots, foc, misteris d'alba.
Jordi Dorca
Bellíssima la foto. I les teues paraules. I les de l'Anton. M'agraa molt. El vídeo ara el mire.
ResponEliminaSí, un cel impressionant, Novesflors. I com que els amics hi han dit la seva, i l'Anton ens ha regalat aquesta meravella d'aquarel·la, doncs ho he convertit tot plegat en el post d'avui.
EliminaUna forta abraçada!
Entre les dues opcions, millor quedar-se amb l'optimista, no? Tu en pots gaudir, i la vida és teva. L'enyor és normal, però si no es pot fer altra cosa, cal mirar endavant.
ResponEliminaTens raó, Xexu. Cal esforçar-se per gaudir de la versió optimista del moment! Amb tot, de vegades la bellesa ens fa mal, i no sabem perquè... Ja ho diuen, que les dones som massa complicades... :)
EliminaUna forta abraçada!
Que Facebookeros que esteu tots!!! Sort que ens ho acostes fins aquí, Montse!!! Si no jo m'ho perdo tot.
ResponElimina:) Un cel preciós de focs artificials... ;)
Carme, no et penssis que et perds gran cosa, no. Amb tot, reconec que de forma mesurada i esporàdica, és com el pati de l'escola, una estoneta d'esbarjo.
EliminaEl cel, efectivament, com uns focs artificials! :)
Una forta abraçada!
Immensitat de colors, saturació de sentiments;
ResponEliminabenvinguda exageració de la natura.
Fita
M'agrada molt com ho dius, Xavier. Benvinguda sigui aquesta exageració de la natura!
EliminaUna forta abraçada!
Vaja, vaja ... cada vegada tenim més blocaires que ens fan el salt amb el Facebook.
ResponEliminaBé, parlant seriosament trobo fonamental pensar i ser conscient del privilegi de la vida que representa contemplar cada dia l'alba. Molts no podran fer-ho demà.
Una abraçada des del teatre ... estic fent cua perquè em tornin els diners de l'entrada :)
Pere, no hi ha perill; la meva raquítica intromissió al facebook no representa cap amenaça per a aquest blog! Sí, evidentment que és un privilegi per a mi poder gaudir de l'alba cada dia! De vegades, però, fa acte de presència aquell moment tonto que ens ho carda tot...
EliminaVa ser genial la darrera sessió de teatre, Pere! Crec que cada vegada que vegi un badoc o una badoca davant la pantalleta riuré per sota el nas pensant en tu...
Una forta abraçada!
Em perdo els moments de Facebook, però sempre ens quedarà aquest racó per compartir aquests moments especials -de vegades alegres, d'altres més tristos- plens al cap i a la fi de sentiments.
ResponEliminaAferradetes, nina :)
Lluneta, no hem de perdre'ls mai, aquests moments compartits als nostres espais, perquè moltes vegades el fet de saber-nos a prop els uns dels altres ens ajuda més que qualsevol altra cosa quan necessitem una veu amiga a la vora...
EliminaUna forta abraçada!
Davant un cel així entenc lo del síndrome de Stendhal. Quina bellesa!
ResponEliminaCal gaudir-la i procurar que l'enyor i la tristor ens privin de mirar endavant.
En efecte, Glòria, jo també havia pensat en la síndrome de Stendhal! Potser per això aquesta dualitat de sensacions; la bellesa també pot fer mal.
EliminaUna forta abraçada!
"Quan al cel hi ha cabretes, a la terra hi ha pastetes". Si la foto hagués estat d'avui seria ben bé així, perquè ara fa una bona pluja, d'aquelles que et revifen les nostàlgies...Siguem on siguem tots veiem el mateix cel, encara que sigui un trosset diferent...
ResponEliminaQue bonic també aquest escrit de l'Anton, les guspires, porten caliu...
El duet de piano i trompeta sona molt bé!
Petonets sota la pluja, Montse.
M. Roser, també aquesta passada nit ha plogut amb ganes, per Vilafranca. Se'ns ha embussat una canal del pati i a mitjanit hem hagut de sortir, amb anorac i paraigües, a intentar dessembussar-la. En aquells moments la pluja ha propiciat algun renec, però mirada des d'un altre punt de vista pot ser la causant d'espectacles meravellosos..., com el d'aquest cel amb cabretes que l'anuncia.
EliminaUna forta abraçada!
Cert. Amb visions com aquesta se'ns desperten sentiments que no tenim ni temps per analitzar, perquè el moment resulta fugaç, com la bellesa. Penso que la tristesa és més duradora...
ResponEliminaQue tinguis un bon vespre.
Tens raó, Olga. Jo també crec que la tristesa més més duradora, o és que també la bellesa desmesurada pot fer mal... O com la primavera, que segons com ens agafa d'ànims pot esdevenir un insult insuportable...
EliminaUna forta abraçada!
Tots tenim el mateix sostre però tots som diferents. Sentim diferent, actuem diferent, uns callen, els altres parlen, uns desitgen, els altres han llençat la tovallola, uns somien en color i els altres en blanc i negre, uns ja no tenen somnis, ai las!!! això sí que es trist, però... les diferències ens fan únics sota el mateix sostre!
ResponEliminaBen d'acord, Judit. Fins i tot la mateixa persona, segons les circumstàncies i els dies, té una mica de tot el que has esmentat... I sempre sota el mateix sostre.
EliminaUna forta abraçada!
Al mas recòndit,
ResponEliminanúvols de gebre empenyen
les hores ermes.
Vora la llar, aties
mots, foc, misteris d'alba.
Gràcies, Jordi, pel teu regal tan bell. Ara mateix l'agrego al post.
EliminaUna forta abraçada!
"Ai, foc d'estima que tot ho ressuscites...!" em quedo amb aquest tros i la tanka del Jordi.
ResponEliminaHelena, la tanka del Jordi és una meravella, i la frase de l'Anton, una veritat com un temple...
EliminaGràcies per la companyia i una forta abraçada!
Gràcies!
ResponElimina