diumenge, 2 de febrer del 2014

Els mots que no són



Com flames roents
em cremen els mots
ocults dins del cor.
Com flames roents,
ho incendien tot;
i volen sortir
urgents, cap a tu
i abraçar-te fort
per cremar-te amb mi.
Arriben als llavis
convertits en gel...

No puc escriure versos.

Galionar



Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

25 comentaris:

  1. Helena Bonals2 de febrer del 2014, a les 11:44

    M'agrada moltíssim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar2 de febrer del 2014, a les 14:56

      Gràcies, Helena, la teva opinió és molt important per a mi. Ets una mestra en l'art de sintetitzar en poques paraules l'essència d'un poema, cosa que jo amb prou feine sé fer.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Pere2 de febrer del 2014, a les 12:00

    No et puc escriure versos
    em manca la paraula
    expressar ... el que sento.

    Bon dia Galionar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar2 de febrer del 2014, a les 14:57

      Pere, que impotents poden ser les paraules, de vegades, quan més necessitat tenen de ser escoltades...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. cantireta2 de febrer del 2014, a les 12:22

    Vaja... hi ha hagut una allau entre el cor i el llavi, doncs. Maco, nena...

    Una abraçada de diumenge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta2 de febrer del 2014, a les 12:27

      Van tancar 2 cinemes on jo creia tenir una part de la meva imaginació. La música m'ha ajudat a reconfortar-me, i a reconciliar-me amb les seves despulles. Gràcies un altre cop.

      Elimina
    2. Galionar2 de febrer del 2014, a les 15:03

      Sí, cantireta, un allau de proporcions desmesurades. Podríem dir que ara la carretera és utilitzada per altres vehicles força més moderns i millor preparats, i que a mi no em deixen passar per no portar cadenes...
      M'alegra saber que la música t'ha servit per a alguna cosa positiva. Una gran abraçada!

      Elimina
  4. Elfreelang2 de febrer del 2014, a les 13:03

    genial! brutal! una sacsejada poètica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar2 de febrer del 2014, a les 15:04

      Gràcies, Efre, per fer-me saber que el poema ha lograt tranmetre alguna cosa.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. novesflors2 de febrer del 2014, a les 13:27

    Fantàstic poema. Quina força tenen els teus versos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar2 de febrer del 2014, a les 15:05

      Celebro que t'agradi, Novesflors. Per a mi sempre és un repte, atrevir-me amb els poemes curts.
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. novesflors3 de febrer del 2014, a les 20:25

      Per a mi és al contrari, sóc incapaç de fer poemes llargs :)

      Elimina
    3. Galionar3 de febrer del 2014, a les 21:49

      És que, Novesflors, un gran poeta pot expressar moltes coses amb molt poques paraules. Tu en formes part per mèrits propis, d'aquest grup, i jo en canvi n'estic molt lluny. Però de tant en tant, ho provo.
      Una abraçada!

      Elimina
  6. Carme Rosanas2 de febrer del 2014, a les 13:28

    Sacsejada poètica, sí!!! Ben potent, té raó l'Elfree!!!

    Quan no podem escriure versos, precisament el que hem de fer és escriure versos... sobretot no deixis mai d'escriure, tant si pots com si no... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar2 de febrer del 2014, a les 15:10

      Hauré de fer cas als teus consells, Carme. És en aquests casos quan més ho necessitem..., i quan més impotents ens sentim, alhora, per fer-ho...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Jordi Dorca2 de febrer del 2014, a les 14:22

    Efectivament! Resto sense mots. L'admiració hi és més forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar2 de febrer del 2014, a les 15:12

      Jordi, gràcies. Però si us plau, a tu que els no t'abandonin mai!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. xavier pujol2 de febrer del 2014, a les 19:04

    El paper s'incendia per la força dels versos
    de qui diu que no els pot escriure.
    Sortosament les estrofes ho contradiuen.
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar2 de febrer del 2014, a les 19:55

      Molt boniques paraules les teves, Xavier. Potser encara no està tot perdut i els versos encara tenen força...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Sergi2 de febrer del 2014, a les 22:13

    Sembla molt evident, no? Els has de deixar sortir! Tots els sentiments cap fora, i després a cremar plegats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar3 de febrer del 2014, a les 16:03

      Xexu, per què no? Potser sí que al final s'ha produït el desglaç. I si no, aquí han quedat els versos, fets de cendra, de glaç o de brasa.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. M. Roser3 de febrer del 2014, a les 0:48

    I sense ni adonar-te'n, ha sortit un bell poema ple de sentiment...Que preciosa la música de Cinema Paradiso, jo la tinc a la "banda sonora" del blog...
    Petonets i bona setmana Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar3 de febrer del 2014, a les 16:04

      M. Roser, tens raó, al final ha sortit el poema! La música és deliciosa, íntima i trista. Una delícia.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. Glo.Bos.blog4 de febrer del 2014, a les 23:30

    Quin poema, nena!
    Breu i contundent, m'agrada molt.
    Tant, que m'agradaria haver-lo escrit jo.... ;)

    ResponElimina
  12. Galionar5 de febrer del 2014, a les 20:38

    Gràcies, Glòria. És molt maco el que dius...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)