“...He
fet volar els meus somnis entre els llençols com el vent fa volar les fulles
dels arbres; el reflex dels teus ulls verds es confonia en els meus ulls amb
esclats d’aiguamarina; un murmuri de mots a cau d’orella s’anaven estenent
sobre el meu cos fins a conquerir-lo amb carícies deleroses, acaronant
l’aventura de la nit... I nua, he fet l’amor amb la teva tendresa...”
diumenge, 10 de novembre del 2013
Aquesta nit...
diumenge, 3 de novembre del 2013
Novembre
Recupero aquest poema, que ja va veure la llum fa 3 anys en aquest espai,
per donar la benvinguda novament al mes dels colors més bells que mai cap
artista hagi pogut imaginar. És que, amics, torna a ser
NOVEMBRE
Novament, m’arriben efluvis de fum i de cendra,
de llenya
que crema als focs de les llars.
Obro el cor i els sentits a la porta dels somnis
i evoco
paisatges de boira i d’aram.
Voldria que hi fossis; tinc fred a les mans.
(Només un
instant; durarà per sempre.)
Esbullo amb els passos catifes de coure
que el
vent arrossega d’ací cap allà.
M’abrigo amb jaquetes de llana molt flonja
i els
fulls d’un bon llibre m’abriven el pas...
Benvingut aquest temps de nostàlgia i de calma.
La tarda,
a ponent, torna roig els blaus...
Recullo a la falda un ramell de promeses
que en
les hores calmes t’aniré trenant.
Estimo el novembre.
Galionar
divendres, 25 d’octubre del 2013
La barqueta (poemes amics)
Cançons
de bressol només per a infants? I per què no cançons de bressol que ens serveixin per a tota la vida?
Una dolça cançó que ens acompanyi en el son, mentre viatgem més enllà de la
consciència amb placidesa, mentre les paraules tendres ens abracen, delicades
com carícies, com si ens adormíssim amb la gronxadissa de les ones del mar
i un guardià dels somnis ens fes companyia i ens preservés de tot mal fins a l’albada...
Cançó
de bressol com la que ens canta el poeta de Navata Quim Ponsa amb els seus
versos. Per a tu, per a mi, per a tots els qui em feu companyia; paraules
per a infants que ja ens hem fet grans.
LA BARQUETA
Agafaré la barca de la nit
Agafaré la barca de la nit
i entraré a la llera del riu amb suavitat.
Faré lliscar els rems arran d’aigua
intentant no pertorbar el silenci del teu son.
Remaré pausadament enmig dels somnis,
esquivant-ne uns, entrant en d’altres,
vigilant atentament els teus batecs,
les teves constants respiracions,
Faré de fidel guardià del teu descans,
i posaré a bon recer la fràgil barca,
tot just pocs instants abans que surti el sol.
Quim Ponsa
dissabte, 19 d’octubre del 2013
Racó d'octubre (2013)
“...Viure de les aparences ens fa esclaus
dels altres..." (desconegut)
Els eficientíssims escombriaires de la
brigada municipal t’han furtat el plaer d’enfonsar els peus en els corriols de
fulles mortes, tot i l’equinocci de l’octubre...
T’has despullat de tot ritual amb el
propòsit de ser lliure, i et sents més esclau que mai...
Els teus sentiments han penjat el rètol de “Tancat
per inventari”...
Tràfec de nit,
temps adormit,
fressa dels últims
ocells dels nuclis.
Fosca llampant
que agrada tant;
negra enganyifa
d’un cor que es rifa.
Blanc despertar,
molt tendre i clar,
aus desimboltes,
màgic moment.
Albes callades,
roses tallades,
refrecs dels cors.
Amors..?
Res ningú en sap
d’on van quedar...
Galionar
dissabte, 12 d’octubre del 2013
ILLA PARABÒLICA (Seamus Heaney)
El poeta Seamus Heaney, (Castledawson, Irlanda
del Nord, 1939 – Dublín, 2013) va morir el passat 30 d’agost, diada de Sant
Fèlix, festa major de Vilafranca. Poeta, escriptor i professor d’universitat a Irlanda,
i autor d’una extensa obra literària, va guanyar el Premi Nobel de literatura l’any
1995. Del seu poemari La llanterna de l’arç
n’he extret aquest poema, que per alguna estranya associació d'idees d’aquestes que els
catalans tenim el costum de fer, m’ha
semblat força adient per al dia d’avui.
ILLA PARABÒLICA
Tot i que són una nació ocupada
i que llur única frontera és dintre la
mateixa illa,
mai ningú no els farà canviar
la seva creença que el país és una illa.
En algun lloc distant, al nord, en una
regió
que per a tots els natius és “la costa”,
es troba la muntanya dels noms canviants.
Els ocupants l’anomenen Cap Basalt.
Els pagesos de l’est en diuen la Làpida del
Sol.
Els borratxos de ponent l’anomenen el Mugró
de l’Orfe.
Per tal de saber on es troba, el viatger
ha de parar orella –perquè cap mapa no
indica
la ratlla que és conscient d’haver creuat.
Mentrestant, els natius bífids no paren de
repetir
profecies que fan veure que no creuen
a propòsit d’un lloc on tots els noms
convergirien
sota la muntanya i d’on (algun dia)
començaran a extreure’n el mineral de la
veritat
Seamus Heaney (Traducció de Francesc Parcerisses)
PARABLE
ISLAND
Although
they are an occupied nation
and
their only border is an inland one
they
yield to nobody in their belief
that the
country is an island.
Somewhere
in the far north, in a region
every
native thinks of as “the coast”,
there
lies the mountain of the shifting names.
The
occupiers call it Cape Basalt.
The
Sun’s Headstone, say farmers in the
east.
Drunken
westerners call it The Orphan’s Tit.
To find
out where he stands the traveler
has to
keep listening –since there is no map
which
draws the line he knows he must have crossed.
Meanwhile,
the forked-tongued natives keep repeating
prophecies
they pretend not to believe
about a
point where all the names converge
underneath
the mountain and where (some day)
they are
going to start to mine the ore of truth.
Seamus
Heaney
dimarts, 17 de setembre del 2013
Racó de setembre (2013)
“...Mai consideris l’estudi com una obligació, sinó com una oportunitat per penetrar en el meravellós món del saber...”
(Albert Einstein)
Heus aquí
l’eterna indecisió: lliurar-se al corrent que tan seductorament ens tempta, o
aferrar-se a la roca, defugint el risc que l’aigua ens engoleixi...
Heus aquí
l’eterna indecisió: viure o no viure. I heus aquí
el nostre millor mestre: el temps que no vam saber viure...
dilluns, 9 de setembre del 2013
Enllaçats per la independència

Amb una abraçada molt gran per als blogs que em precedeixen, i abraçant ben fort els blogs que vindran al darrere, enllaço la meva baula a aquesta iniciativa blocaire, que a través de la paraula escrita
vol fer sentir la seva veu perquè ens sigui reconegut el dret a decidir quin futur volem per al nostre país, a caminar amb pas ferm pel camí de la:
INDEPENDÈNCIA
Agafarem el camí del mar, si cal,
Agafarem el camí del mar, si cal,
i caminarem
lentament arran d’onades.
Ens
endinsarem valents vers l’horitzó
ensorrant
els peus en l’arena negada.
Desprès
quan perdem peu, nedarem
i ens
deixarem surar a mercè de l’aigua.
Seguirem deixant-nos
dur pels corrents
que l’aigua
freda i salada ens assenyala.
I quan el
cos i els braços diguin prou
ho
encomanarem tot al mar que ens banya.
Mai no
renunciarem a seguir nedant
per
poder-nos allunyar de l’opressora Espanya.
Quim Ponsa
(Gràcies, Quim, pels mots)
Que mai més ningú ens vulgui fer sentir culpables de ser catalans i d'estimar la nostra terra.
La meva mà, ben aferrada a la de l'Alepsi, de A cops amb la vida.
Quim Ponsa
La meva mà, ben aferrada a la de l'Alepsi, de A cops amb la vida.
dissabte, 7 de setembre del 2013
Són només paraules...
La nit és un fantasma, tan negra com el
sutge,
la lluna és amagada per núvols dalt del
cel.
Immenses les muntanyes, a punt de
devorar-me,
la pluja a la finestra, com plor
intermitent.
En la petita cambra, tan mal il·luminada
convisc amb la tristesa de saber que no hi
ets.
Com vols que no t’enyori, oh llum que
m’encegaves?,
com és que no sé viure, sentint-te lluny i
absent?
Oh món dels sentiments, que mal me l’heu
jugada!
Si no puc assolir-lo, perquè em mostreu el
cel?
Per què ara aquest incendi, en brases ja
prou ermes?
Per què tan cruel m’ataca, si tot m’ha
d’estar pres?
Els ulls s’han fet finestra, també la pluja
els nega,
hi ha tanta solitud...
La nit és un fantasma, tan negra com el
sutge,
i enmig de les tenebres, ofego el meu
deler.
Galionar
dimarts, 3 de setembre del 2013
Aniversari
Et mires al mirall al matí quan et lleves,
en la primera visita que li fas al bany.
Hi veus una dona que et sembla bonica.
Té la pell molt blanca, sense ni una arruga,
amb reflexos verd maragda als ulls,
que et retorna una mirada tendra, com si t’estimés.
Una mena de tel la cobreix, difuminant-la,
deixant-li els contorns suaus i indefinits.
I penses, complaguda: quina sort, la meva;
com Dorian Gray, per a mi no passen els
anys!
sóc atractiva, jove, ben feta i seductora;
el món m’està esperant! Se’t desborda l’autoestima.
Una estona després, ja t’has rentat la
cara,
t’has passat la pinta, has fet pipí,
i et poses les ulleres progressives.
I et tornes a mirar. El somni s’esvaeix d’una
volada.
Veus una dona que té l’edat que tens,
amb els ulls mig apagats i amb una
col·lecció d’arrugues,
amb un rostre que es despenja i un color de
blanc trencat.
Llavors, pots generar dos pensaments:
positiu o negatiu;
aquest darrer et dirà: que dur és complir
anys, com et fas vella!
L’altre, el primer, et convenç que és una
sort
poder gaudir cada matí d’aquesta estona d’enganyifa
on encara ets, amb diferència, la més
bella.
I penses que és ben fàcil repetir l’encanteri
quan tu vulguis,
només amb un sol gest: traient-te les
ulleres.
Per sort, el seny sempre triomfa en aquesta
vida teva:
encara que et permetis la llicència de
creure’t una reina
quan algun mirall extern així t’ho vol fer
creure,
tens prou capacitat per no enganyar-te, i
tocar de peus a terra,
i anar avançant, pel teu camí, no pas de
fum, sinó de pedra.
I és que, com deia aquell artista,
no hi ha res com fer-se el cec per perdre
el món de vista...
Galionar
diumenge, 1 de setembre del 2013
Interessa a algú, la poesia...?
"La poesia potser no és gran cosa però
la intempèrie és més dura sense els versos" (Joan Margarit)
Parlo amb un amic
poeta, amb obra publicada, i m’explica que acaba de passar per la llibreria a
recollir els llibres de poemes que encara hi quedaven per vendre; el balanç
parla per sí sol: en cinc anys només n’hi ha comprat cinc.
És un bon poeta,
un poeta que agrada; en els seus recitals, fa vibrar la gent. Sap fer riure, somriure i reflexionar. Podríem dir que es
menja els escenaris quan actua.
Però, ai las!,
no és un personatge mediàtic, i per tant, no existeix...!
Sí, el meu amic
és un bon poeta, ningú que el conegui ho posa en dubte. Però la trista realitat
és que sembla que, actualment, ningú no està disposat a gastar-se ni un cèntim per
adquirir poesia. Sembla que és una inversió totalment prescindible en la vida
de la gent. La poesia no ven. Això ho saben a bastament altres poetes ben
consolidats i de llarga trajectòria literària. Com recordo les paraules de la
benvolguda Olga Xirinacs sobre aquest tema, un llibre de la qual, La tarda a
Venècia, m’ha acompanyat deliciosament en els meus dies de vacances, i que
llegia a poc a poc, assaborint cada paràgraf, com aquell infant que es fa durar
eternament un caramel per por que se li acabi...! (Bé, el llibre que esmento de
l’Olga no és concretament de poesia, però sí que en traspua l'essència en
cada línia de la seva prosa...)
Que descoratjador
ha de ser per a un autor posar els cinc sentits en l’edició de la seva obra i
veure com la crua realitat li peta al rostre amb una irrisòria quantitat de
vendes...! I és llavors quan els poetes deixen anar tan penosa sentència: la
poesia no serveix per a res. O com diu el meu amic, la poesia nomes serveix per
alguna cosa quan la gent que escriu te claríssim que no serveix per a res.
Temps enrere, en aquest bloc ja vam tractar d’aquest
mateix tema: la poesia serveix per alguna cosa? I els vostres impreuables comentaris
el van enriquir sobre manera. En deixo aquí l’enllaç, per recordar-los.
Els temps no són
pas fàcils, amics meus. Perquè la intempèrie no ens sigui encara més dura del
que és, cal que canviem la manera de donar a conèixer la poesia! Convertim-nos novament
en joglars, en trobadors, convoquem la gent a les places amb cercavila de
música festiva, cantem els nostres versos, fem tothom partícip de cada paraula
que un dia vam tenir la necessitat d’escriure! Que els versos s’estenguin per pobles,
llogarrets i ciutats, que torni a seduir, que faci companyia, que penetri molt
endintre i que es converteixi en part imprescindible de cadascú de nosaltres! I
que els poetes escriguin, escriguin més que mai, però no cal que es dediquin a
publicar, que no pretenguin viure de les lletres. Canviem el món, estimada gent amiga, girem l’esquena a tants poders mediàtics que ens manipulen, que ens
marquen allò que hem de consumir i allò que no, cerquem una altra manera per
tornar a les arrels ancestrals del vers, les més autèntiques!
I sí, llavors
potser no dubtarem que la poesia serveix d’alguna cosa.
Benvinguts a la
llum daurada de setembre!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






