Novembre

 

Recupero aquest poema, que ja va veure la llum fa 3 anys en aquest espai, per donar la benvinguda novament al mes dels colors més bells que mai cap artista hagi pogut imaginar. És que, amics, torna a ser

NOVEMBRE
 

Novament, m’arriben efluvis de fum i de cendra,

de llenya que crema als focs de les llars.

Obro el cor i els sentits a la porta dels somnis

i evoco paisatges de boira i d’aram.

Voldria que hi fossis; tinc fred a les mans.

(Només un instant; durarà per sempre.)

Esbullo amb els passos catifes de coure

que el vent arrossega d’ací cap allà.

M’abrigo amb jaquetes de llana molt flonja

i els fulls d’un bon llibre m’abriven el pas...

Benvingut aquest temps de nostàlgia i de calma.

La tarda, a ponent, torna roig els blaus...

Recullo a la falda un ramell de promeses

que en les hores calmes t’aniré trenant.

Estimo el novembre. 
 

Galionar

 

La barqueta (poemes amics)

 

Cançons de bressol només per a infants? I per què no cançons de bressol que ens serveixin per a tota la vida? Una dolça cançó que ens acompanyi en el son, mentre viatgem més enllà de la consciència amb placidesa, mentre les paraules tendres ens abracen, delicades com carícies, com si ens adormíssim amb la gronxadissa de les ones del mar i un guardià dels somnis ens fes companyia i ens preservés de tot mal fins a l’albada...

Cançó de bressol com la que ens canta el poeta de Navata Quim Ponsa amb els seus versos. Per a tu, per a mi, per a tots els qui em feu companyia; paraules per a infants que ja ens hem fet grans.  

LA BARQUETA

Agafaré la barca de la nit

i entraré a la llera del riu amb suavitat.

Faré lliscar els rems arran d’aigua

intentant no pertorbar el silenci del teu son.

Remaré pausadament enmig dels somnis,

esquivant-ne uns, entrant en d’altres,

vigilant atentament els teus batecs,

les teves constants  respiracions,

Faré de fidel guardià del teu descans,

i posaré a bon recer la fràgil barca,

tot just pocs instants abans que surti el sol.
  

Quim Ponsa

 

Racó d'octubre (2013)

“...Viure de les aparences ens fa esclaus dels altres..."  (desconegut) 

 

Els eficientíssims escombriaires de la brigada municipal t’han furtat el plaer d’enfonsar els peus en els corriols de fulles mortes, tot i l’equinocci de l’octubre...
 

T’has despullat de tot ritual amb el propòsit de ser lliure, i et sents més esclau que mai...
 

Els teus sentiments han penjat el rètol de “Tancat per inventari”... 
 

Tràfec de nit,

temps adormit,

fressa dels últims

ocells dels nuclis.

Fosca llampant

que agrada tant;

negra enganyifa

d’un cor que es rifa.

Blanc despertar,

molt tendre i clar,

aus desimboltes,

màgic moment.

Albes callades,

roses tallades,

refrecs dels cors.

Amors..?

Res ningú en sap

d’on van quedar...

 

Galionar

 

ILLA PARABÒLICA (Seamus Heaney)

El poeta Seamus Heaney, (Castledawson, Irlanda del Nord, 1939 – Dublín, 2013) va morir el passat 30 d’agost, diada de Sant Fèlix, festa major de Vilafranca. Poeta, escriptor i professor d’universitat a Irlanda, i autor d’una extensa obra literària, va guanyar el Premi Nobel de literatura l’any 1995.  Del seu poemari La llanterna de l’arç n’he extret aquest poema, que per alguna estranya associació d'idees d’aquestes que els catalans tenim el  costum de fer, m’ha semblat força adient per al dia d’avui.  

 

ILLA PARABÒLICA

Tot i que són una nació ocupada

i que llur única frontera és dintre la mateixa illa,

mai ningú no els farà canviar

la seva creença que el país és una illa.

 

En algun lloc distant, al nord, en una regió

que per a tots els natius és “la costa”,

es troba la muntanya dels noms canviants.

 

Els ocupants l’anomenen Cap Basalt.

Els pagesos de l’est en diuen la Làpida del Sol.

Els borratxos de ponent l’anomenen el Mugró de l’Orfe.

 

Per tal de saber on es troba, el viatger

ha de parar orella –perquè cap mapa no indica

la ratlla que és conscient d’haver creuat.

 

Mentrestant, els natius bífids no paren de repetir

profecies que fan veure que no creuen

a propòsit d’un lloc on tots els noms convergirien

sota la muntanya i d’on (algun dia)

començaran a extreure’n el mineral de la veritat 

 

Seamus Heaney (Traducció de Francesc Parcerisses) 

 

 

PARABLE ISLAND

Although they are an occupied nation

and their only border is an inland one

they yield to nobody in their belief

that the country is an island.

 

Somewhere in the far north, in a region

every native thinks of as “the coast”,

there lies the mountain of the shifting names.

 

The occupiers call it Cape Basalt.

The Sun’s  Headstone, say farmers in the east.

Drunken westerners call it The Orphan’s Tit.

 

To find out where he stands the traveler

has to keep listening –since there is no map

which draws the line he knows he must have crossed.

 

Meanwhile, the forked-tongued natives keep repeating

prophecies they pretend not to believe

about a point where all the names converge

underneath the mountain and where (some day)

they are going to start to mine the ore of truth. 

 

Seamus Heaney

Racó de setembre (2013)

“...Mai consideris l’estudi com una obligació, sinó com una oportunitat per penetrar en el meravellós món del saber...” 

 (Albert Einstein)  

 

 

Heus aquí l’eterna indecisió: lliurar-se al corrent que tan seductorament ens tempta, o aferrar-se a la roca, defugint el risc que l’aigua ens engoleixi...

Heus aquí l’eterna indecisió: viure o no viure. I heus aquí el nostre millor mestre: el temps que no vam saber viure... 

 

Enllaçats per la independència

Amb una abraçada molt gran per als blogs que em precedeixen, i abraçant ben fort els blogs que vindran al darrere, enllaço la meva baula a aquesta iniciativa blocaire, que a través de la paraula escrita vol fer sentir la seva veu perquè ens sigui reconegut el dret a decidir quin futur volem per al nostre país, a caminar amb pas ferm pel camí de la:
 

INDEPENDÈNCIA

Agafarem el camí del mar, si cal,

i caminarem lentament arran d’onades.

Ens endinsarem valents vers l’horitzó

ensorrant els peus en l’arena negada.

Desprès quan perdem peu, nedarem

i ens deixarem surar a mercè de l’aigua.

Seguirem deixant-nos dur pels corrents

que l’aigua freda i salada ens assenyala.

I quan el cos i els braços diguin prou

ho encomanarem tot al mar que ens banya.

Mai no renunciarem a seguir nedant

per poder-nos allunyar de l’opressora Espanya.

Quim Ponsa   
(Gràcies, Quim, pels mots)

 Que mai més ningú ens vulgui fer sentir culpables de ser catalans i d'estimar la nostra terra.

La meva mà, ben aferrada a la de l'Alepsi, de A cops amb la vida.

 

Són només paraules...

La nit és un fantasma, tan negra com el sutge,

la lluna és amagada per núvols dalt del cel.

Immenses les muntanyes, a punt de devorar-me,

la pluja a la finestra, com plor intermitent.

 

En la petita cambra, tan mal il·luminada

convisc amb la tristesa de saber que no hi ets.

Com vols que no t’enyori, oh llum que m’encegaves?,

com és que no sé viure, sentint-te lluny i absent?

 

Oh món dels sentiments, que mal me l’heu jugada!

Si no puc assolir-lo, perquè em mostreu el cel?

Per què ara aquest incendi, en brases ja prou ermes?

Per què tan cruel m’ataca, si tot m’ha d’estar pres?

 

Els ulls s’han fet finestra, també la pluja els nega,

hi ha tanta solitud...

La nit és un fantasma, tan negra com el sutge,

i enmig de les tenebres, ofego el meu deler.

 

Galionar

Aniversari

Et mires al mirall al matí quan et lleves,

en la primera visita que li fas al bany.

Hi veus una dona que et sembla bonica.

Té la pell molt blanca, sense ni una arruga,

amb reflexos verd maragda als ulls,

que et retorna una mirada tendra, com si t’estimés.

Una mena de tel la cobreix, difuminant-la,

deixant-li els contorns suaus i indefinits.

I penses, complaguda: quina sort, la meva;

com Dorian Gray, per a mi no passen els anys!

sóc atractiva, jove, ben feta i seductora;

el món m’està esperant! Se’t desborda l’autoestima.

 

Una estona després, ja t’has rentat la cara,

t’has passat la pinta, has fet pipí,

i et poses les ulleres progressives.

I et tornes a mirar. El somni s’esvaeix d’una volada.

Veus una dona que té l’edat que tens,

amb els ulls mig apagats i amb una col·lecció d’arrugues,

amb un rostre que es despenja i un color de blanc trencat.

Llavors, pots generar dos pensaments: positiu o negatiu;

aquest darrer et dirà: que dur és complir anys, com et fas vella!

L’altre, el primer, et convenç que és una sort

poder gaudir cada matí d’aquesta estona d’enganyifa

on encara ets, amb diferència, la més bella.

I penses que és ben fàcil repetir l’encanteri quan tu vulguis,

només amb un sol gest: traient-te les ulleres.

Per sort, el seny sempre triomfa en aquesta vida teva:

encara que et permetis la llicència de creure’t una reina

quan algun mirall extern així t’ho vol fer creure,

tens prou capacitat per no enganyar-te, i tocar de peus a terra,

i anar avançant, pel teu camí, no pas de fum, sinó de pedra.  

 

I és que, com deia aquell artista,

no hi ha res com fer-se el cec per perdre el món de vista...

 

Galionar

Interessa a algú, la poesia...?

 

"La poesia potser no és gran cosa però la intempèrie és més dura sense els versos"  (Joan Margarit) 

 

Parlo amb un amic poeta, amb obra publicada, i m’explica que acaba de passar per la llibreria a recollir els llibres de poemes que encara hi quedaven per vendre; el balanç parla per sí sol: en cinc anys només n’hi ha comprat cinc.

És un bon poeta, un poeta que agrada; en els seus recitals, fa vibrar la gent. Sap fer riure, somriure i reflexionar. Podríem dir que es menja els escenaris quan actua.

Però, ai las!, no és un personatge mediàtic, i per tant, no existeix...!

 

Sí, el meu amic és un bon poeta, ningú que el conegui ho posa en dubte. Però la trista realitat és que sembla que, actualment, ningú no està disposat a gastar-se ni un cèntim per adquirir poesia. Sembla que és una inversió totalment prescindible en la vida de la gent. La poesia no ven. Això ho saben a bastament altres poetes ben consolidats i de llarga trajectòria literària. Com recordo les paraules de la benvolguda Olga Xirinacs sobre aquest tema, un llibre de la qual, La tarda a Venècia, m’ha acompanyat deliciosament en els meus dies de vacances, i que llegia a poc a poc, assaborint cada paràgraf, com aquell infant que es fa durar eternament un caramel per por que se li acabi...! (Bé, el llibre que esmento de l’Olga no és concretament de poesia, però sí que en traspua l'essència en cada línia de la seva prosa...)

 

Que descoratjador ha de ser per a un autor posar els cinc sentits en l’edició de la seva obra i veure com la crua realitat li peta al rostre amb una irrisòria quantitat de vendes...! I és llavors quan els poetes deixen anar tan penosa sentència: la poesia no serveix per a res. O com diu el meu amic, la poesia nomes serveix per alguna cosa quan la gent que escriu te claríssim que no serveix per a res.

 

Temps enrere, en aquest bloc ja vam tractar d’aquest mateix tema: la poesia serveix per alguna cosa? I els vostres impreuables comentaris el van enriquir sobre manera. En deixo aquí l’enllaç, per recordar-los.

 

Els temps no són pas fàcils, amics meus. Perquè la intempèrie no ens sigui encara més dura del que és, cal que canviem la manera de donar a conèixer la poesia! Convertim-nos novament en joglars, en trobadors, convoquem la gent a les places amb cercavila de música festiva, cantem els nostres versos, fem tothom partícip de cada paraula que un dia vam tenir la necessitat d’escriure! Que els versos s’estenguin per pobles, llogarrets i ciutats, que torni a seduir, que faci companyia, que penetri molt endintre i que es converteixi en part imprescindible de cadascú de nosaltres! I que els poetes escriguin, escriguin més que mai, però no cal que es dediquin a publicar, que no pretenguin viure de les lletres. Canviem el món, estimada gent amiga, girem l’esquena a tants poders mediàtics que ens manipulen, que ens marquen allò que hem de consumir i allò que no, cerquem una altra manera per tornar a les arrels ancestrals del vers, les més autèntiques!

 

I sí, llavors potser no dubtarem que la poesia serveix d’alguna cosa.  

 

Benvinguts a la llum daurada de setembre! 

 

Racó d'agost (2013)

“…La nostra felicitat depèn més de com vivim les coses, que de les coses que vivim...” 

(Antonio Bolinches)   

...Sons de vespre, roig de vespre, cant...

Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...

I estimar-se en una profunda bonior de silenci

només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...

Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.

Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...

Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna

que no ha sabut retornar al cel,

i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...