dissabte, 22 de gener del 2011

Les ciutats i l'amor

Nota: Aquest relat forma part d'un seguit de col·laboracions que l'any 2005 vaig fer per a un conegut programa radiofònic.


Quan ens referim a les ciutats de l’amor, el pensament ens porta cap a aquells llocs romàntics per tradició, dels quals la literatura en va plena: París, Venècia, i tants d’altres… Llocs que potser vam visitar algun dia, i que per aquells atzars de la vida hi vam conèixer una persona i ens en vam enamorar. Com que l’aura de l’amor envolta tot allò que té alguna cosa a veure amb la persona estimada, estimem així també l’escenari on la vam conèixer, i es fa difícil discernir si és la ciutat qui ens enamora o si ens enamora pels records que ens porta…

Conec molt bé de què parlo. Ho vaig experimentar amb tota la seva intensitat ja fa molt temps. Concretament aquesta història que avui us conto té el seu inici l’estiu del 1982. Però no va ser en una ciutat tradicional, sinó en un indret que va viure el seu màxim esplendor durant els segles XI-XII, i que ens ha deixat, com a testimoni mut de la seva grandiloqüència, el conjunt de monuments romànics més importants de tots els temps. Em refereixo a la vall de Boí.
Vaig anar-hi de vacances. D’equipatge duia els meus 25 anys una mica desencisats, un matrimoni que feia aigües i una filla de 4 anys. I, ho recordo, moltes ganes de repòs.
Un bon dia, al menjador de l’hostal on ens hostatjàvem, em vaig topar amb els ulls d’un home solitari que m’observava des d’una altra taula. Uns ulls que em van atrapar des del primer moment. Uns ulls plens de llum, verds i marrons alhora, que de sobte em van fer comprendre tota la literatura sobre l’amor a primera vista. Pertanyien a un home d’uns 35 anys, sense cap característica especial: mitjana estatura, cabells castanys que ja clarejaven una mica, una barba descurada d’uns quants dies… Anava vestit informalment, amb camisa de quadres i pantalons de pana. Tenia un no se què de romàntic, de bohemi.
Era pintor i poeta. Venia, com jo, d'aprop de Barcelona, i s’hi estava cada estiu. Era un vell conegut dels clients habituals i dels propietaris de l’hostal. Durant el dia, buscava paratges de la vall i els dibuixava. I també dedicava unes hores cada dia a revisar l’obra poètica que havia anat creant durant l’hivern. Per a aquest afer, utilitzava la sala col·lectiva de l’hostal, sobretot els dies de pluja, que eren molts. Jo, que sóc tímida de mena, me les vaig veure per iniciar una conversa amb aquell desconegut. La veu era incapaç de sortir-me de la boca. Només sé que estava malalta d’ell, que va convertir-se en el centre de la meva vida. Ens miràvem i somrèiem, però no parlàvem mai.
De sobte la vall es va convertir en el lloc més idíl·lic de l’univers. Em vaig enamorar del seu cel, del seu aire, dels camins i dels camps, de les immenses muntanyes, dels ocells que hi cantaven, de les seves nits. Quan era fosc, sortia a caminar sota les estrelles, convençuda que en qualsevol revolt el trobaria. La bellesa de l’indret m’embriagava de tal forma que el meu cor era incapaç d’encabir-la tota. N’estava convençuda que ell sentia el mateix que jo. Però el coneixia tan poc… El seu únic carnet d’identitat, per a mi, era el seu cotxe un Crysler 150 de color vermell, i aquella matrícula, 3308…
Una tarda de pluja ens vam trobar tots dos a la sala, enmig d’altra gent que amb prou feines vèiem. Feia fred, aquell agost, i algú va encendre la llar de foc. Ens vam asseure molt a prop l’un de l’altre. De tant en tant ens aixecàvem per observar la tempesta des dels finestrals. Érem immensament feliços. Tots dos teníem el bolígraf a la mà, però no escrivíem. Un gat mandrós de l’hostal que voltava per allà em va saltar a la falda, i el vaig començar a acariciar. Era pelut i flonjo, i es deixava fer. Sobtadament va canviar d’amo, i va saltar a la falda del poeta. Ell, resseguint cada racó per on els meus dits havien passat, també el va acariciar. L’acariciava a ell mirant-me a mi. I tots dos vam ser conscients que aquell gat era molt més afortunat que nosaltres, i un símbol per a tots dos, perquè havíem sublimat en el seu pèl tot el desig i tota la tendresa de les nostres mans…
Aquella tarda vam iniciar una conversa íntima i meravellosa. A fora, la dansa dels llamps i de l’aigua; a dintre, el caliu de la llar de foc encesa i la passió dels nostres cors… Uns instants de felicitat irrepetible. I llavors, la meva filla, insistent, inoportuna, i maliciosa, em va fer pujar a l’habitació de totes passades perquè tenia ganes de fer caca. Havia de ser, just, en aquell precís moment! Juro que mai a la vida he sentit tanta impotència. Amb llàgrimes de ràbia li deia que s’afanyés i ella trigava, trigava, trigava… Quan vam baixar, tot havia acabat. Havien obert el menjador per sopar i la gent ja n’ocupava les taules…
I l’endemà vaig fer una cosa per a mi impensable: me li vaig declarar. Li vaig escriure uns versos durant la nit d’insomni i els vaig fer lliscar per sota la porta de la seva habitació. Va ser la primera i l’única vegada que prendria la iniciativa en aquests afers.
Va ser molt difícil aquell dia poder-nos veure a soles. En una mena d’acord tàcit, esperava trobar-lo a la nit, quan sortís a caminar. Era, a més, la meva última nit a la vall.
Però una tempesta terrible es va desfermar, plovia com si s’acabés el món. Era un disbarat sortir, però res no em va aturar. Vaig caminar molta estona sota la pluja, presa d’una estranya excitació, i tot i el paraigua, vaig quedar xopa de dalt a baix; ell, amb més seny que jo, no va sortir. En arribar, vaig veure la seva ombra a la finestra, com en un trist adéu… La pluja, potser, li va ser una preciosa excusa per no venir al meu encontre…
L’endemà seguia plovent a bots i barrals. Qui hagi vist la pel·lícula “Els ponts de Madison", probablement recordarà aquell comiat de la protagonista marxant en cotxe sota la pluja, al costat del seu marit, mentre el seu amant. immòbil es quedava enrere, i les llàgrimes es confonen amb els regalims d’aigua… Doncs bé, era la rèplica idèntica de la meva pròpia història, gairebé un calc d’aquell matí de finals d’agost de l’any 1982, quan amb l’ànima esquinçada, vaig abandonar la vall…
El temps que va seguir a aquell estiu se’m presenta irreal, inconcret, com si no l’hagués viscut. Recordo haver-me passat hores al costat de la carretera observant els cotxes que hi circulaven, esperant un únic cotxe vermell, que no vaig veure mai més… Recordo dos anys intensos de desesperació i de follia. Després, altres aspectes de la vida quotidiana van anar reclamant la meva atenció, i me’n vaig distreure, i poc a poc vaig adonar-me que ja no hi pensava tant, fins que va arribar un punt que gairebé vaig oblidar-lo. Vaig assumir que m’havia estimat, però no prou com per complicar-se la vida amb algú que no era lliure. I vaig acabar entenent la seva opció.
A partir d’aquí m’hauria agradat poder acabar aquesta història d’una altra manera: explicar que al cap de molts anys vaig tornar al poble de Boí, que per atzar vam retrobar-nos i que ja, alliberats d’aquell amor de joventut, vam passar uns dies feliços rememorant vells temps… Però el final veritable ha estat força diferent:
Al cap de molts anys, vaig tornar al poble de Boí. Ell, naturalment, no hi era. La visió del poble em va retornar els vells records amb nitidesa. Un dia, parlant amb la propietària de l’hostal de gent que havia mort, ho va treure a la conversa: “Saps qui també es va morir? Recordes en…, que hi estava quan vosaltres també hi éreu? Sí, dona, aquell artista homosexual que venia cada estiu. Vam saber que havia mort de la sida…”
No vaig experimentar res. Fredor total. Ni dolor, ni emoció, res. Només, incredulitat immensa. Em parlaven d’una cosa que no havia vist, que mai no havia imaginat, que mai no sabria si era certa. Se’m devia haver notat tant la passió que podien estar, senzillament, prenent-me el pèl. Perquè jo, que sóc perceptiva de mena, juro que en cap moment no vaig copsar ni el més petit indici que el meu amor fos homosexual. Això, no obstant, explicaria el seu rebuig malgrat l’amor que jo veia que sentia. Després de tant de temps, encara em costa creure que no hi és. Perquè per a mi, la vall i el poeta són la mateixa cosa… Sí, amics meus, m’hauria agradat molt haver pogut explicar-vos un altre final…

Els amors acaben, però les seves ciutats perduren. Com paradisos mentals, que ens esperen amatents per recordar-nos el que vam ser un dia. Ara hi torno cada estiu, no pas al mateix hostal sinó a una petita casa  a la vora del riu. De vegades, a la nit, quan no em veu ningú, recorro els vells camins, m’abraço a les parets de l’església, beso les fredes pedres mil·lenàries. I li faig l’ullet a algun estel que, des de molt amunt, sembla que brilli més que els altres…
Galionar

12 comentaris:

  1. les nostres emocions creen el nostre univers i cada univers ens empresona amb el seu record.

    ResponElimina
  2. Potser amb un altre final no l'hauries fet etern i perdurable en el temps com fins ara.

    Ni haguessis sigut capaç de transcriure amb tanta tendresa les petits detalls.

    Eren uns altres temps i les situacions es vivien de molt diferent forma, pot ser que fos homosexual, pot ser que tingués por, pot ser que li espantés la responsabilitat que tinguessis una filla.

    Abans tot es magnificava i de vegades abans de res era l'entorn.

    Va ser una il.lusió, un sentiment viscut, la teva història d'amor, mai sabem el que pensa l'altre, però s'explica per batecs el que sentim nosaltres en cada silenci o en cada mirada que creiem reconèixer.

    És cert hi ha racons creats per estimar-se, per viure's, per recrear-se i quan això no succeeix són racons tan nostres que són trossos de pell als quals trobem a faltar afegint centenars de matisos i detalls que els engrandeixen mes.

    Preciosa història i amb la possibilitat del final que més et reconforti,és l'avantatge de les històries inacabades.

    Petonet

    ResponElimina
  3. De vegades vivim emocions i/o sentiments desbordats en un poble o en una ciutat, en companyia d'una altra persona, i quan passats els anys retornem a aquella ciutat o poble, ens l'han canviat tant, i nosaltres respirem un altre aire, que no ho reconeixem, i ens queda mitificat el record...


    Des del far amb sol.
    onatge

    ResponElimina
  4. Un molt bell relat, contat com tu sola saps fer: transportes al qui el llig a viure cada detall, a percebre tots els matisos, a veure amb nitidesa cadascun dels racons que descrius i a sentir les emocions que la protagonista ha experimentat.
    Quant al contingut, totalment d’acord en què les ciutats, els paisatges, les parets que han sigut testics muts dels amors que allí s’han gestat, perduren sempre en un raconet que cadascú destina en la seua ànima per aquests sempre vius records. I, sense cap dubte, el paisatge, la ciutat, la pedra,… per tosca que puga ser sempre adquirirà un encant especial, una bellesa diferent que sols els ulls del qui s’ha enamorat alguna vegada són capaços de percebre.
    Quant al final de la història, molt més romàntic que altres, amiga,… molt més romàntic.
    Una abraçada,
    amparo

    ResponElimina
  5. Em sembla que ja he llegit aquest relat, o ¿és un dejà vu? Crec que els llocs sempre estan lligats als records. Fá dos anys vaig poder tornar a Córdova, on vaig neixer i on no havia tornat des de els cinc anys i escaix que vas marxar. ¿Vols creure que hi havien llocs que estaven marcats i recordava,encara que sembli mentida recordem coses de molt petits, però que hi havia llocs, que devien estar marcats en el subconscient, perquè sentia una fuetada en el cor al verure'ls?
    Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  6. Llegir aquest text és com fer tornar a passar un ganivet de serreta per les ferides que tots tenim al cor, alhora que aconsegueixes que ens n'oblidem i no desitgem altra cosa que qui viu tot això en el text, intens, visceral com una mala cosa, curi la seva, refaci tot el marciment, tota aquesta pena prematura, injusta... Com respondre amb la intnsitat que mereixes només amb paraules? És tan ric en humanitat! El gat, l'únic contacte, l'única unió entre aquests dues persones, i la presència de filla, la cruel primera barrera real. He tingut molts sentiments de tota mena mentre llegia aquest text, alguns difícils i perillosos d'expressar. Ho sento, i sé que no ho hauria de llegir sota aquesta perspctiva negativa, però m'he emprenyat amb tots els elements innocents, absolutament casuals del destí: la nena, el temps (clima) i l'altre temps, el del rellotge. I sé que no porta enlloc. De què serveix maleïr el sol i el vent?...

    Aixó de la pedra del final... El que dic, parles d'unes sensacions, d'unes accions que som capaços de fer enduts pel cor que són universals. La persona humana està resumida en aquest relat. No, perdó, resumida no. Retratada i ampliada a mida de catedral. Però no és un retrat hiperrealista, on els detalls anguniexen per la seva nitidesa assèptica, microscòpica. Omples de boira els espais que hi ha entre sentiment i sentiment, sense rcórrer a l'el·lipsi, aquí fora de lloc. Cap hipocresia. Nuesa total. Les coses com són. Sí, però... hi ha sempre aquell pont que ha de bastir el lector sensible amb la seva pròpia ment, la seva pròpia experiència, per arribar d'un lloc a l'altre. I com sempre, totes les fletxes fan diana. I dubto que algú pugui (vulgui) desclavar-les.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  7. Jo crec que no he llegit aquest relat, crec que n'hi ha un altre que tocava un tema semblant i que també em va encantar, com aquest.

    Molta emoció... que saps transmetre molt i molt bé. Dura l'amor en els objectes, llocs, espais i ciutats, dura a la nostra manera, i ens commou més que la realitat que algú ens informa, aquesta la podem rebre, si cal, fredament. L'amor continuava a la vall.

    Preciós, Galionar. Molt!

    ResponElimina
  8. Preciosíssim relat, si és que és un relat. És tan intens...

    ResponElimina
  9. Joan, una molt encertada reflexió. Amb el decurs del temps, però, els nostres horitzons particulars ja no ens empresonen sinó que ens parlen del passat amb dolços i melangiosos records de tendresa.
    Martona, suposo que tens raó quan dius que amb un altre final ara no n'estaria parlant; ens trobem moltes cruïlles en els nostres camins per la vida, i mai sabrem on hauríem arribat si ens haguéssim decidit per un dels altres que no hem seguit...
    Onatge, també ens passa que un lloc que havíem estimat amb desfici ens pot semblar fred, buit, vulgar, perquè el nostre bagatge emocional no és el mateix de quan ens en vam enamorar...
    Amparo, potser sí que és molt més romàntic, però de cap manera l'hauria volgut així. Aquell lloc, aquell paisatge, sempre seran eterns per a mi. Fins i tot quan en faig fotografies, la gent s'admira de la seva bellesa, i jo penso que és normal que surtin bells, perquè no els he captat amb els ulls normals sinó amb uns altres ulls...
    Joan Josep, crec que entenc el que em dius; és possible que el teu subconscient recordés més coses de les que tu mateix pensaves, i per això la reacció de fuetada al cor. Sobre si l'havies llegit abans, una de dues: o escoltaves Catalunya ràdio a les 2 de la matinada fa 5 anys, o has llegit una narració on incloc un tema molt semblat, encara que una mica disfressat.
    Florenci, les ferides, per sort, van cicatritzar fa molt de temps; fins i tot les més lletjotes ho fan. Encara que al principi sembli impossible, o et mors o continues endavant. Com molt bé dius, de què serveix maleir el sol i el vent? Celebro que el text hagi estat capaç de transmetre't les emocions d'una manera tan intensa i real, perquè deu voler dir que ha complert el seu objectiu de bastir els ponts d'una banda a l'altra.
    Carme, efectivament, també devies llegir el conte on parlava d'un tema similar. M'han agradat molt les teves paraules: l'amor continuava a la vall. Encara en tinc dubtes de si la realitat de què em van informar era realment una realitat, però ja és igual. Sí, l'amor continua a la vall, en els seus camins i en les seves pedres mil·lenàries.
    Gràcies, Novesflors. Sí, la cosa anava de debò. Si no hagués sortit per antena fa uns anys, probablement mai no ho hauria publicat.
    Una forta abraçada a tothom i gràcies per voler compartir amb mi aquest record.

    ResponElimina
  10. Una història meravellosa i tan ben explicada que semblava l'estava veient. A vegades les millors històries són les que no s'acaben de produïr, les que queden en l'aire pensant en que potser.... pensant en el podia haver estat i malauradament nova ser.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  11. Gràcies, Francesc, per formar part dels amics que m'heu acompanyat en aquesta entrada. Possiblement, les millors històries són les que no s'acaben de produir, perquè quan els nostres somnis tenen un final feliç de vegades no sabem valorar-los com es mereixen. En canvi les mancances ens fan prendre consciència del que ens perdem.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  12. Montse, el meu "Lazarillo" m'ha llegit el teu desig de que tot haja anat bé.
    Moltes gràcies per les teues paraules. El teu relat el vaig llegir en el seu moment i com sempre vaig quedar admirada.
    Hui l'única cosa que puc fer és escoltar la música, que en aquestos moments acompanya moltíssim.
    Espere que Xavi haja escrit bé el que li dicte.
    Una gran abraçada.

    ResponElimina