Vaques, vaques, vaques.

No sé què deuen tenir les vaques, que sempre han exercit sobre meu una mena d’atracció irresistible i hipnòtica, en veure-les pasturar per la muntanya, en algun prat, vora els camins, travessant la carretera o senyorejant davant del cotxe sense cap pressa. No sé si és el seu aspecte de bèstia bonhomiosa, la mirada de noblesa filosòfica un pèl estúpida, la tendresa de veure-les a prop dels seus vedells tot espolsant-se les mosques... Em provoquen una sensació de felicitat primitiva, d’alegria immediata, com aquell qui veu nevar des de la finestra un matí quan es lleva, sense reparar amb els problemes que aquesta nevada li suposarà.

Infantilisme, ingenuitat?, potser sí. Però generalment, allà on m'aturo per contemplar-les hi acostuma a haver sempre més gent, petits i grans, fent el mateix. Una atracció, doncs, col·lectiva? He enfilat moltes vegades el trajecte des d’Aigües Tortes a l’Estany Llong repartint patates fregides a totes les vaques que em trobava pel camí. Poques vegades el meu somriure ha estat més autèntic. Després, més de quatre volien seguir-me. Una grata i voluminosa companyia, sens dubte.

I no dec ser l’única que ha caigut subjugada sota el seu influx. Poetes importants els han dedicat els seus versos. Va començar Joan Maragall amb el seu trist poema sobre LA VACA CEGA

 Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d'altres vegades

ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

el silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot, mentre pasturen

l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines i se'n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil•lant pels camins inoblidables,

brandant lànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

Joan Oliver, tot inspirant-se en l’anterior poema, en va fer una altra composició força més desenfadada, amb la VACA DE LA MALA LLET  (o Vaca suïssa)

Quan jo m'embranco en una causa justa

com en Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut ànima d'esclau.

A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me'n desencamini

la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué una vaca cega:

jo sóc la vaca de la mala llet!

Pere Quart (Joan Oliver)

Un altre poeta força més proper per als amics d'aquest blog, Francesc Puigcarbó, ha fet una divertida composició aplegant les nostres dues amigues anteriors: LES VAQUES

I succeí que un dia,

pasturaven per un prat

la vaca cega i la de la mala llet.

En no ser molt gran el terreny

mica en mica s’anaven acostant

l'una a l'altre i altre a l'una,

fins que en arribar el moment

de creuar-se, entre una que no hi veia

i l'altre que estava emprenyada,

s'ignoraren totalment

continuant cadascuna el seu camí,

perdent-se així un moment històric

per intercanviar parers

sobre llurs poemes que les havien

fet immortals arreu del Principat.

I és que, les vaques no estan

per la poesia ni els poetes,

i la majoria de la gent,

. . . .. . . .. . . . . tampoc.

Francesc Puigcarbó

Un altre poeta, En David Jou, va fer la seva aportació a aquest bestiari incorporant un nou espècimen de vaca, tristament famosa fa uns quants anys: LA VACA BOJA

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma vers dubtosos pinsos,

se’n va la vaca tota sola. És boja.

Plans d’estalvis traçats amb poca traça

li han contaminat les farinetes

d’animals morts amb què, a desgrat, es peixa,

i ara té el cervell com una esponja.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades:

tem, amb raó, trobar-hi escombraries.

Ses avantpassades, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

pasturaven tranquil•les l’herba fresca.

Ella no: si ho fes així no rendiria

tant om ho vol la sàvia economia

i constatar el seu magre rendiment

la faria recular, molt afrontada.

Lo ramader, per Internet, es neguiteja

en veure la caiguda del mercat:

els ciutadans s’abstenen en ramat

per por del flagel que la TV anuncia.

Beu poc, sens gaire set: l’esponja és plena.

Després aixeca al cel la pertorbada testa

amb un gran gesto tràgic: parpelleja

en veure vaques amb genoma millorat

que en tenen prou amb un diminut prat

i uns grams de pinso al dia; i se’n torna,

orfe de llum sota el diner que crema,

vacil•lant pels vells camins arrasats,

brandant perplexament la llarga cua.

David Jou

I finalment, en nostre ja conegut amic Francesc Puigcarbó, en forma de conte les aplega a totes tres: la cega, la boja i la de la mala llet:

LA VACA BOJA (Conte)

Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.

- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.

- Que hi teniu a dir?

- No us dono enveja?

La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil•lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:

- Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.

- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.

Li contestà la vaca cega:

- Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.

Francesc Puigcarbó

Llarga vida, doncs, a les nostres bovines amigues i a tots els poetes que les canten!

I BON DIUMENGE A TOTHOM!