diumenge, 30 de gener de 2011

Vaques, vaques, vaques.


No sé què deuen tenir les vaques, que sempre han exercit sobre meu una mena d’atracció irresistible i hipnòtica, en veure-les pasturar per la muntanya, en algun prat, vora els camins, travessant la carretera o senyorejant davant del cotxe sense cap pressa. No sé si és el seu aspecte de bèstia bonhomiosa, la mirada de noblesa filosòfica un pèl estúpida, la tendresa de veure-les a prop dels seus vedells tot espolsant-se les mosques... Em provoquen una sensació de felicitat primitiva, d’alegria immediata, com aquell qui veu nevar des de la finestra un matí quan es lleva, sense reparar amb els problemes que aquesta nevada li suposarà.
Infantilisme, ingenuitat?, potser sí. Però generalment, allà on m'aturo per contemplar-les hi acostuma a haver sempre més gent, petits i grans, fent el mateix. Una atracció, doncs, col·lectiva? He enfilat moltes vegades el trajecte des d’Aigües Tortes a l’Estany Llong repartint patates fregides a totes les vaques que em trobava pel camí. Poques vegades el meu somriure ha estat més autèntic. Després, més de quatre volien seguir-me. Una grata i voluminosa companyia, sens dubte.
I no dec ser l’única que ha caigut subjugada sota el seu influx. Poetes importants els han dedicat els seus versos. Va començar Joan Maragall amb el seu trist poema sobre LA VACA CEGA
 Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.
Joan Maragall

Joan Oliver, tot inspirant-se en l’anterior poema, en va fer una altra composició força més desenfadada, amb la VACA DE LA MALA LLET  (o Vaca suïssa)
Quan jo m'embranco en una causa justa
com en Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
Pere Quart (Joan Oliver)


Un altre poeta força més proper per als amics d'aquest blog, Francesc Puigcarbó, ha fet una divertida composició aplegant les nostres dues amigues anteriors: LES VAQUES

I succeí que un dia,
pasturaven per un prat
la vaca cega i la de la mala llet.
En no ser molt gran el terreny
mica en mica s’anaven acostant
l'una a l'altre i altre a l'una,
fins que en arribar el moment
de creuar-se, entre una que no hi veia
i l'altre que estava emprenyada,
s'ignoraren totalment
continuant cadascuna el seu camí,
perdent-se així un moment històric
per intercanviar parers
sobre llurs poemes que les havien
fet immortals arreu del Principat.


I és que, les vaques no estan
per la poesia ni els poetes,
i la majoria de la gent,
. . . .. . . .. . . . . tampoc.
Francesc Puigcarbó

Un altre poeta, En David Jou, va fer la seva aportació a aquest bestiari incorporant un nou espècimen de vaca, tristament famosa fa uns quants anys: LA VACA BOJA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma vers dubtosos pinsos,
se’n va la vaca tota sola. És boja.
Plans d’estalvis traçats amb poca traça
li han contaminat les farinetes
d’animals morts amb què, a desgrat, es peixa,
i ara té el cervell com una esponja.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades:
tem, amb raó, trobar-hi escombraries.
Ses avantpassades, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
pasturaven tranquil•les l’herba fresca.
Ella no: si ho fes així no rendiria
tant om ho vol la sàvia economia
i constatar el seu magre rendiment
la faria recular, molt afrontada.
Lo ramader, per Internet, es neguiteja
en veure la caiguda del mercat:
els ciutadans s’abstenen en ramat
per por del flagel que la TV anuncia.
Beu poc, sens gaire set: l’esponja és plena.
Després aixeca al cel la pertorbada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
en veure vaques amb genoma millorat
que en tenen prou amb un diminut prat
i uns grams de pinso al dia; i se’n torna,
orfe de llum sota el diner que crema,
vacil•lant pels vells camins arrasats,
brandant perplexament la llarga cua.
David Jou

I finalment, en nostre ja conegut amic Francesc Puigcarbó, en forma de conte les aplega a totes tres: la cega, la boja i la de la mala llet:
LA VACA BOJA (Conte)
Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.
- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.
- Que hi teniu a dir?
- No us dono enveja?
La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil•lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:
- Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.
- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.
Li contestà la vaca cega:
- Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.
Francesc Puigcarbó

Llarga vida, doncs, a les nostres bovines amigues i a tots els poetes que les canten!
I BON DIUMENGE A TOTHOM!

16 comentaris:

  1. Uf! quin empatx de vaques. M'ha agradat molt el poema de David Jou de la vaca boja, que per cert ja no se'n parla de les vaques boges. Gràcies per publciar el poema i el text.

    Bon diumenge.

    Ah! quan a Rimbaud en català, aqui en tens un munt, que prou feina m'ha costat traduir-lo

    http://www.tottraduintrimbaud.blogspot.com

    ResponSuprimeix
  2. Osti Montse desprès de tanta vaca m' he sentit una insensible perquè la referencia més poètica que tenia de les vaques era la cançó de La Trinca, em sembla que a partir d' ara les miraré amb altres ulls...

    Petonet maca

    ResponSuprimeix
  3. Tot un tractat i, sense dubte, un bon i agradable passeig a través de la literatura vacuna, que no vaquera.
    Jo ja fa temps que, de les vaques, em crida l'atenció allò del "muuuuu" que tan bé pot vindre'ns en alguns moments on sols l'onomatopeia és capaç de donar la resposta adequada , a més de proveir-nos d'una mena de mantra que aporte la mateixa serenitat que ens aporta la imatge de totes elles plegades i que tan bé descrius.
    Gràcies per aquest treball i per recordar-me la conveniència de practicar el "muuuuuu" més sovint.
    Una molt forta abraçada,
    amparo.

    ResponSuprimeix
  4. Francesc, moltes gràcies per indicar-me el camí cap a les teves traduccions de Rimbaud. No la sabia, aquesta faceta teva, i m'han semblat esplèndides. I mira que no és gens fàcil, traduir poesia! Sobre les vaques boges, recordo que en el moment més àlgid de la malaltia els ramaders del Pirineu comentaven que tota la vida havia existit, aquest mal, i en descrivien els símptomes exactes. Suposo, doncs, que tot continua igual, encara que no se'n parli.
    Martona, la canço de la Trinca tmbé n'és una bona mostra; qui no recorda allò de: "...Los prados són verdes, el cielo es azul; les vaques parturen, i ensenyen el cul..." M'has fet riure amb la teva referència, bonica!
    Amparo, no se m'havia ocorregut això de comparar el muuuuuuu amb el mantra, a la recerca de la serenitat; potser algú t'agafarà la idea i en compondrà algun, que mai se sap... Certament, de vegades no val la pena perdre el temps enfilant massa paraules amb segons qui, si sabem que tindran el mateix efecte, o encara menys, que un muuuuuuuuu en el moment adequat...
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  5. Després de veure aquest matí tot aixó, m´he fotut per dinar un bistec de vedella i ara tindré remordiments. A veure cóm a partir d´ara es podrá prende un caldo o menjar un bistec sense sentirse un desalmat.

    ResponSuprimeix
  6. La imatges de les vaques (que jo tinc) és quan pasturen per la muntanya en llibertat i plàcidament. Em quedo amb la Vaca de Pere Quart.
    El vocabulari popular fa servir la Vaca d’una manera vulgar, despòticament i d’una manera grollera... Ai si les vaques escrivissin el seu poema...


    Des del far amb pluja.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. Prova fefaent que qualsevol tema pot esdevenir poètic. Vaques colgades de versos :)

    ResponSuprimeix
  8. La meva filla adora les vaques. Com pots imaginar m'has arrencat un gran somriure.
    N'has fet un bon recull de la poesia que les ha fet protagonistes!

    ResponSuprimeix
  9. Aquest migdia he vist que havies actualitzat i m'he dit llegeixo la Montse i me'n vaig a fer el dinar... quan he vist que hi havia tantes coses, no he volgut anar amb pressa i ara he tornat a pasturar una mica per aquí.

    Una bon recull de literatura de vaques! o només coneixia les dues primeres, la cega i la de la mala llet, vaja les de sempre... tota l'altra part és nova per a mi i està molt bé!

    Bona setmana, Montse!

    ResponSuprimeix
  10. Anònim, tens porta oberta a casa meva però t'agrairia que, com a mínim, al final del comentari deisessis el teu nom. De la mateixa manera que no poso restriccions d'entrada a ningú, m'agrada que els visitants no vagin d'incògnit ni amb identitats falses. I sobre el que dius, és qüestió de gaudir del bistec sense pensar en el seu origen; ja ho fan altres estudiosos, això de pensar-ho.
    Onatge, la teva visió de les vaques coincideix amb la meva: libertat i placidesa. I sí, ja l'escriuen el seu poema, amb la seva amable presència retallada entre el verd i el blau.
    Hola, Novesflors, i a més han estat grans poetes els qui les han colgat de versos... I potser encara en descobriríem més, de poemes de vaques, si ens hi poséssim.
    Pilar, la meva filla també les adora. Ella encara els donava més patates fregides que jo... A Vilafranca, però, es conforma seduint els gats; a la Girada, a prop de casa seva n'hi ha tota una colònia.
    Carme, encantada que pasturis per casa meva! Ja deus estar acostumada a veure ramats de vaques a Andorra i potser no et venen tant de nou... Moltes d'aquestes fotos les vaig fer allà, i les altres a la Vall de Boí. Són unes bèsties molt formoses!
    Una gran abraçada!

    ResponSuprimeix
  11. Ho sento, però avui no me n'he pogut estar d'incloure un poema amb vaques que per mi té molt de sentit.

    No heu vist "Go West" la meravellosa obra mestra muda de Buster Keaton (aquí li van posar l'horrorós títol "El rey de los cowboys") on l'home viu una història d'amor amb una vaca? Doncs aquest film va impresionar tant al poeta Rafael Alberti que li va dedicar aquest poema:

    BUSTER KEATON A SU NOVIA POR EL BOSQUE, QUE ES UNA VERDADRA VACA

    1, 2, 3 y 4
    En estas cuatro huellas no caben mis zapatos.
    Si en estas cuatro huellas no caben mis zapatos,
    ¿de quién son estas cuatro huellas?
    ¿De un tiburón,
    de un elefante recién nacido o de un pato?
    ¿De una pulga o de una codorniz?
    (Pi, pi, pi.)
    ¡Georginaaaaaaaaaa!
    ¿Donde estás?
    ¡Que no te oigo Georgina!
    ¿Que pensarán de mi los bigotes de tu papa?
    (Papaaaaaaaa.)
    ¡Georginaaaaaaaaaaa!
    ¿Estás o no estás?
    Abeto, ¿donde está?
    Alisio, ¿donde está?
    Pinsapo, ¿donde está?
    ¿Georgina pasó por aquí?
    (Pi, pi, pi, pi)
    Ha pasado a la una comiendo yervas. (així surt a l'original)
    Cucu,
    el cuervo la iba engañando con una flor de resada.
    Cuacua,
    la lechuza, con una rata muerta.
    ¡Señores, perdonadme, pero me urge llorar!
    (Gua, gua, gua)
    ¡Georgina!
    Ahora que te faltaba un solo cuerno
    para doctorarte en la verdaderamente útil carrera de ciclista
    y adquirir una gorra de cartero.
    (Cri, cri, cri, cri)
    Hasta los grillos se apiadan de mí
    y me acompaña en mi dolor la garrapata.
    Compadecete del smoking que te busca y te llora entre aguaceros
    y del sombrero hongo que tiernamente
    te presiente de mata en mata.
    ¡Georginaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
    (Maaaaaa).
    ¿Eres una dulce niña o una verdadera vaca?
    Mi corazón siempre me dijo que eras una verdadera vaca.
    Tu papa, que eras una dulce niña.
    Mi corazón, que eras una verdadera vaca.
    Una dulce niña.
    Una verdadera vaca.
    Una niña
    Una vaca.
    ¿Una niña o una vaca?
    O ¿una niña y una vaca?
    Yo nunca supe nada.
    Adios, Georgina.
    (¡Pum!)

    Tanta vaca cega, de la mala llet, boja, clàssica i moderna, aquí en tens una altra de ben surralista.

    La vaca, quin gran animal!

    Gràcies per fer-nos començar la setmana amb un muuu!

    ResponSuprimeix
  12. A mi les vaques als prats varen deixar d'agradar-me, el dia que a l'Artiga de Lin, em vaig despetar amb una vaca dins de la tenda i me la va deixar, la tenda vull dir, mig inservible. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  13. Florenci, ja sabia jo que encara hi havia més poemes de vaques escampats pel món... Gràcies per l'aportació que ens fas d'aquest homenatge a "Go West" per part de Rafael Alberti. Encertada contraposició de punts de vista: una dolça nena o una veritable vaca? Quant de pensament filisòfic s'amaga darrere aquesta pregunta! Bona setmana també, sempre amb el record d'alguna formosa vaca en teu horitzó! Joan Josep, jo em pensava que l'Esperit Sant se us apareixia a la bona gent en forma de llengua de foc o de colom, i no en forma de vaca! Quin ensurt devies tenir! Una forta abraçada a tots dos!

    ResponSuprimeix
  14. Ui, igual i la teva filla i la meva es coneixen, ja que viuen al mateix barri, tot i que no ho sàpiguen. La Mireya en te un, de gat, que es diu Jasper.
    El meu fill va viure just al davant d'on hi ha la colònia, quasi un any.

    ResponSuprimeix
  15. Estic preparant un llibre sobre les vaques de la nostra literatura i m'agradaria incloure-hi el text de F.Puigcarbó...

    A.M. Canals
    llibres-ocasio.blogspot.com

    ResponSuprimeix
  16. Molt xulu!!!!!!!!!!!!!!!! moltes gracies

    ResponSuprimeix