Les ciutats i l'amor

Nota: Aquest relat forma part d'un seguit de col·laboracions que l'any 2005 vaig fer per a un conegut programa radiofònic.

Quan ens referim a les ciutats de l’amor, el pensament ens porta cap a aquells llocs romàntics per tradició, dels quals la literatura en va plena: París, Venècia, i tants d’altres… Llocs que potser vam visitar algun dia, i que per aquells atzars de la vida hi vam conèixer una persona i ens en vam enamorar. Com que l’aura de l’amor envolta tot allò que té alguna cosa a veure amb la persona estimada, estimem així també l’escenari on la vam conèixer, i es fa difícil discernir si és la ciutat qui ens enamora o si ens enamora pels records que ens porta…

Conec molt bé de què parlo. Ho vaig experimentar amb tota la seva intensitat ja fa molt temps. Concretament aquesta història que avui us conto té el seu inici l’estiu del 1982. Però no va ser en una ciutat tradicional, sinó en un indret que va viure el seu màxim esplendor durant els segles XI-XII, i que ens ha deixat, com a testimoni mut de la seva grandiloqüència, el conjunt de monuments romànics més importants de tots els temps. Em refereixo a la vall de Boí.

Vaig anar-hi de vacances. D’equipatge duia els meus 25 anys una mica desencisats, un matrimoni que feia aigües i una filla de 4 anys. I, ho recordo, moltes ganes de repòs.

Un bon dia, al menjador de l’hostal on ens hostatjàvem, em vaig topar amb els ulls d’un home solitari que m’observava des d’una altra taula. Uns ulls que em van atrapar des del primer moment. Uns ulls plens de llum, verds i marrons alhora, que de sobte em van fer comprendre tota la literatura sobre l’amor a primera vista. Pertanyien a un home d’uns 35 anys, sense cap característica especial: mitjana estatura, cabells castanys que ja clarejaven una mica, una barba descurada d’uns quants dies… Anava vestit informalment, amb camisa de quadres i pantalons de pana. Tenia un no se què de romàntic, de bohemi.

Era pintor i poeta. Venia, com jo, d'aprop de Barcelona, i s’hi estava cada estiu. Era un vell conegut dels clients habituals i dels propietaris de l’hostal. Durant el dia, buscava paratges de la vall i els dibuixava. I també dedicava unes hores cada dia a revisar l’obra poètica que havia anat creant durant l’hivern. Per a aquest afer, utilitzava la sala col·lectiva de l’hostal, sobretot els dies de pluja, que eren molts. Jo, que sóc tímida de mena, me les vaig veure per iniciar una conversa amb aquell desconegut. La veu era incapaç de sortir-me de la boca. Només sé que estava malalta d’ell, que va convertir-se en el centre de la meva vida. Ens miràvem i somrèiem, però no parlàvem mai.

De sobte la vall es va convertir en el lloc més idíl·lic de l’univers. Em vaig enamorar del seu cel, del seu aire, dels camins i dels camps, de les immenses muntanyes, dels ocells que hi cantaven, de les seves nits. Quan era fosc, sortia a caminar sota les estrelles, convençuda que en qualsevol revolt el trobaria. La bellesa de l’indret m’embriagava de tal forma que el meu cor era incapaç d’encabir-la tota. N’estava convençuda que ell sentia el mateix que jo. Però el coneixia tan poc… El seu únic carnet d’identitat, per a mi, era el seu cotxe un Crysler 150 de color vermell, i aquella matrícula, 3308…

Una tarda de pluja ens vam trobar tots dos a la sala, enmig d’altra gent que amb prou feines vèiem. Feia fred, aquell agost, i algú va encendre la llar de foc. Ens vam asseure molt a prop l’un de l’altre. De tant en tant ens aixecàvem per observar la tempesta des dels finestrals. Érem immensament feliços. Tots dos teníem el bolígraf a la mà, però no escrivíem. Un gat mandrós de l’hostal que voltava per allà em va saltar a la falda, i el vaig començar a acariciar. Era pelut i flonjo, i es deixava fer. Sobtadament va canviar d’amo, i va saltar a la falda del poeta. Ell, resseguint cada racó per on els meus dits havien passat, també el va acariciar. L’acariciava a ell mirant-me a mi. I tots dos vam ser conscients que aquell gat era molt més afortunat que nosaltres, i un símbol per a tots dos, perquè havíem sublimat en el seu pèl tot el desig i tota la tendresa de les nostres mans…

Aquella tarda vam iniciar una conversa íntima i meravellosa. A fora, la dansa dels llamps i de l’aigua; a dintre, el caliu de la llar de foc encesa i la passió dels nostres cors… Uns instants de felicitat irrepetible. I llavors, la meva filla, insistent, inoportuna, i maliciosa, em va fer pujar a l’habitació de totes passades perquè tenia ganes de fer caca. Havia de ser, just, en aquell precís moment! Juro que mai a la vida he sentit tanta impotència. Amb llàgrimes de ràbia li deia que s’afanyés i ella trigava, trigava, trigava… Quan vam baixar, tot havia acabat. Havien obert el menjador per sopar i la gent ja n’ocupava les taules…

I l’endemà vaig fer una cosa per a mi impensable: me li vaig declarar. Li vaig escriure uns versos durant la nit d’insomni i els vaig fer lliscar per sota la porta de la seva habitació. Va ser la primera i l’única vegada que prendria la iniciativa en aquests afers.

Va ser molt difícil aquell dia poder-nos veure a soles. En una mena d’acord tàcit, esperava trobar-lo a la nit, quan sortís a caminar. Era, a més, la meva última nit a la vall.

Però una tempesta terrible es va desfermar, plovia com si s’acabés el món. Era un disbarat sortir, però res no em va aturar. Vaig caminar molta estona sota la pluja, presa d’una estranya excitació, i tot i el paraigua, vaig quedar xopa de dalt a baix; ell, amb més seny que jo, no va sortir. En arribar, vaig veure la seva ombra a la finestra, com en un trist adéu… La pluja, potser, li va ser una preciosa excusa per no venir al meu encontre…

L’endemà seguia plovent a bots i barrals. Qui hagi vist la pel·lícula “Els ponts de Madison", probablement recordarà aquell comiat de la protagonista marxant en cotxe sota la pluja, al costat del seu marit, mentre el seu amant. immòbil es quedava enrere, i les llàgrimes es confonen amb els regalims d’aigua… Doncs bé, era la rèplica idèntica de la meva pròpia història, gairebé un calc d’aquell matí de finals d’agost de l’any 1982, quan amb l’ànima esquinçada, vaig abandonar la vall…

El temps que va seguir a aquell estiu se’m presenta irreal, inconcret, com si no l’hagués viscut. Recordo haver-me passat hores al costat de la carretera observant els cotxes que hi circulaven, esperant un únic cotxe vermell, que no vaig veure mai més… Recordo dos anys intensos de desesperació i de follia. Després, altres aspectes de la vida quotidiana van anar reclamant la meva atenció, i me’n vaig distreure, i poc a poc vaig adonar-me que ja no hi pensava tant, fins que va arribar un punt que gairebé vaig oblidar-lo. Vaig assumir que m’havia estimat, però no prou com per complicar-se la vida amb algú que no era lliure. I vaig acabar entenent la seva opció.

A partir d’aquí m’hauria agradat poder acabar aquesta història d’una altra manera: explicar que al cap de molts anys vaig tornar al poble de Boí, que per atzar vam retrobar-nos i que ja, alliberats d’aquell amor de joventut, vam passar uns dies feliços rememorant vells temps… Però el final veritable ha estat força diferent:

Al cap de molts anys, vaig tornar al poble de Boí. Ell, naturalment, no hi era. La visió del poble em va retornar els vells records amb nitidesa. Un dia, parlant amb la propietària de l’hostal de gent que havia mort, ho va treure a la conversa: “Saps qui també es va morir? Recordes en…, que hi estava quan vosaltres també hi éreu? Sí, dona, aquell artista homosexual que venia cada estiu. Vam saber que havia mort de la sida…”

No vaig experimentar res. Fredor total. Ni dolor, ni emoció, res. Només, incredulitat immensa. Em parlaven d’una cosa que no havia vist, que mai no havia imaginat, que mai no sabria si era certa. Se’m devia haver notat tant la passió que podien estar, senzillament, prenent-me el pèl. Perquè jo, que sóc perceptiva de mena, juro que en cap moment no vaig copsar ni el més petit indici que el meu amor fos homosexual. Això, no obstant, explicaria el seu rebuig malgrat l’amor que jo veia que sentia. Després de tant de temps, encara em costa creure que no hi és. Perquè per a mi, la vall i el poeta són la mateixa cosa… Sí, amics meus, m’hauria agradat molt haver pogut explicar-vos un altre final…

Els amors acaben, però les seves ciutats perduren. Com paradisos mentals, que ens esperen amatents per recordar-nos el que vam ser un dia. Ara hi torno cada estiu, no pas al mateix hostal sinó a una petita casa  a la vora del riu. De vegades, a la nit, quan no em veu ningú, recorro els vells camins, m’abraço a les parets de l’església, beso les fredes pedres mil·lenàries. I li faig l’ullet a algun estel que, des de molt amunt, sembla que brilli més que els altres…

Galionar