diumenge, 16 de gener de 2011

Racó de gener

Nota:  Recupero aquest any la tradició dels meus Racons, aquelles frases extretes d’un recull que comparteixo amb un nombre molt petit de persones estimades.
"...El bosc seria molt trist si només hi cantessin els ocells que millor ho fan..." 
(Tagore)

“...Només vós, oh cavaller,
vau saber captar el missatge,
quan proclamà que cap mascle
per poc gentil, la volia.
Quan tots els altres fugiren,
temorencs, amb covardia,
vau romandre al seu recer,
i besàreu amb deler
la lletjor de la ferida.
L’amor transformà la vida
i el seu cos esdevingué
la més bella de les nimfes...”

15 comentaris:

  1. Hola Montserrat, ya de vuelta intento ponerme al día con las visitas a l@s amig@s, pero voy despacito y tampoco te creas que la inspiración quiere volver a visitarme, pero lo seguiré intentando
    Gloria ya está en casa pero con pocas soluciones

    Un besazo y nos seguimoos leyendo, tengo pendientes algunas cosas tuyas, pero todo llegará

    ResponSuprimeix
  2. Gracias, Soqui, estoy consternada. Te llamo más tarde.
    Un fuerte abrazo.

    ResponSuprimeix
  3. Necessitem desafinar per mostrar al món que la simfonia perfecta no hi existeix.
    Els qui afinen prccissen escoltar el crit d’una nota mal entonada. Serà eixa una bona prova per ells: si només troben que darrere d’eixa nota hi ha algú que no pot fer-ho millor i, per això, ha de quedar exclós de l’orquestra, el qui afina demostra que per a l’única cosa que serveix és per cantar bé. Si, pel contrari, troba en qui desafina algú que necessita un poquet d’ajut, una companyia que el recolze i l’ajude a saber-se’n capaç i, sap traure a la llum altres possibilitats, el qui canta bé haurà trobat en qui desafinava una gran oportunitat per demostrar que , a més de saber cantar, també sap sentir.

    Moltes de les ferides que té el món són, d’una banda, fruit de la crueldat i injustícia de la pròpia humanitat que el poblem; però, d’un altre costat, es converteixen immediatament en ocasió de demostrar què més sabem fer els humans a més de contemplar, criticar, debatre estèrilment i fer-ne un ús del tot immoral, demagògic i partidari d’eixes ferides.

    Davant de l’ocell que desafina, de l’alumne que suspén, del iaio que demana atenció, del bebé que plora, de l’amic que pateix, del cos malmés per la malaltia, de cadascun dels trossos que ens falten, de la soledat, de la fam, de totes i cadascuna de les ferides que conservaran eternament la seua cicatriu al cos i a l’ànima,… hauríem de fer valdre el valor, el coratge i l’amor que sempre transforma un fangós terrer i una mar plomisa en un paisatge d’arenes d’or i espurnes de blanc polsim que les ones ens regalen.

    Una abraçada,
    amparo

    ResponSuprimeix
  4. La diversitat és bella i tots tenim quelcom a aportar.

    ResponSuprimeix
  5. M'agrada la veu metàl-lica de les garses i el xisclar de les orenetes, quan hi són, anunciant-me el nou dia. També les veus amigues, amb els diversos tons, que em fan visible. La bellesa és diversa i cadascú fa la seva tria.
    Pel que fa al teu poema, és el cant encisador d'una metamorfosi que qualsevol envejaria.
    Gràcies per la propina de la frase i de la música.
    Gaudeixo amb la barreja dels teus posts.

    ResponSuprimeix
  6. La vida és diversitat, si tot fos igual, res no tindria sentit ni valor, cada acte qeu fem és diferent, cada somni, cada llàgrima, cada somriure... I ni qeu ens semb li que la carícia és la mateixa, sempre és en un temps nou, per tant, diferent...

    Des del far bona tarda.
    onatge

    ResponSuprimeix
  7. Crec que és el primer dels teus Racons que veig, aquest Racó d'hivern, però, m'agrada la frase i el poema i el vídeo... per a mi ja pots anar seguint amb els Racons. Gràcies! :)

    ResponSuprimeix
  8. Disculpa el meu atreviment, Galionar, però... no t'animes a participar en les "Itineràncies poètiques"?

    ResponSuprimeix
  9. quan vull trobar bellesa, visito el teu blog.

    ResponSuprimeix
  10. El cavaller salvador, sovint a qui més salva és a si mateix, així com també s'embelleix per l'embelliment renovat de la ferida.

    No sempre està tan clar qui salva a qui. Qui cuida un paisatge enlloc d'embrutar-lo té l'alegria de gaudir de la seva bellesa cada cop que s'hi acosta i el contempla. El paisatge que ja era bell abans que ell arrivés, ja li oferia un regal natural, per què sí, sense pensar ni maquinar res. A mida que el cuidador torna una i una altra vegada, tant el com el paisatge creixen, ambdós van esdevenint, a poc a poc, "les més blles de les ninfes alhora". Si algú s'hi acosta i hi planta una nova flor de gran bellesa, o s'asseu a contemplar amb el cor disposat a xopar-se de la grandesa, ni que sigui discreta, dels dos, serà acollit com un gran amic, com a un germà, com a un guardiant sensible, sempre ben rebut amb els braços oberts. Però si algú s'hi acosta per embrutar, destruir, afegir més ferides lletges on abans no n'hi havia cap, aquest algú serà acomiadat amb pena, com quan s'acomiada l'alumne que no vol aprendre i només fa acte de presència per molestar els companys i el normal fluir de la classe.
    Ja ni parlo d'aquells que van fugir per por (o ves a saber què) d'enfrontar-se a aquell amor. Si vas a mirar, per ells va el pollastre, ara. Defugint les complicacions s'han complicat l'arribada al cel. Què rucs!

    Quin poema més maco! Té tot l'aire de la mirada que el romanticisme del XIX tenia sobre l'edat mitja. Però resulta perfectament actual, intemporal fins i tot. Es pot aplicar a un munt de situacions. Les actituds que surten de natural ens retraten a tots.

    Moltíssimes gràcies per compartir-lo, Galionar!

    ResponSuprimeix
  11. Si tot fos uniforme l'art no existiria. La diferència ens salva!

    ResponSuprimeix
  12. Amparo, que bonic podria ser el món si es tinguessin més en compte totes les coses que dius! Les teves paraules són dignes de la gran pedagoga que ets, la bellesa de les imatges suggerides delaten la poeta que s'amaga en l'anonimat, els teus sentiments envers els més febles, la dona que ha patit i que estima. Sí, l'amor és l'única força capaç transformar el món.
    Novesflors, és ben cert que la diversitat és bella, però per desgràcia encara hi ha qui no se n'ha adonat... Sobre les Itineràncies poètiques, em sembla que preferiré seguir-les com a lectora; no sé si m'hi veig en cor i disposo de poc temps. De totes formes, m'informaré millor.
    Pilar, gràcies per les teves paraules. Una orquestra necessita de molts instruments per poder oferir-nos la meravella de la música, i la natura tembé.
    Onatge, és cert que cada cosa en un nou temps és diferent i irrepetible. Tu que contemples àvidament les ones, ja saps que no n'hi ha cap idèntica a l'altra; potser per això són tan boniques...
    Carme, això dels Racons procedeix del meu vell blog. N'hi ha un cada mes. Ja t'explicaré d'on van sorgir, si vols. M'agrada que t'agradin.
    Joan, moltes gràcies per les teves paraules. L'admiració és mútua, ja ho saps.
    Florenci, coincideixes amb l'Amparo en els temes més essencials; el cavaller salvador, els qui afinen, els qui ajuden als altres fan més bonic el món i s'embelleixen també ells mateixos en la seva acció. La raça humana, però, pot ser molt cruel, de vegades; afortunadament no és el meu cas, però conec dones que després d'una mastectomia han vist com els seus companys, els seus grans amors, defugien per sempre el contacte amb aquell cos... Evidentment, ells s'ho van perdre!
    Jordi, la teva frase m'ha fet reflexionar i és una veritat com un temple: no existiria l'art, i sí, és la diferència la que ens salva.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  13. La bellesa la donen els petits detalls. Si en una habitació hi ha un moble preciós, però el color de la pared, la llum és massa violenta...no ens semblará tan bonic. Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  14. Tots aquets racons d' estius, d' hiverns a mitad de primavera, de geners freds i potser febrers calids som nosaltres, perque estem fets de racons al que sovint hi tornem per no perdre l' esencia del que som.


    Petonet guapa

    ResponSuprimeix
  15. Joan Josep, Martona, gràcies per les vostres aportacions. Sí, cal poder tornar als nostres racons particulars per no perdre l'essència del que som; de vegades, només això ens salva.
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix