Em sento com un vell far,
en un port desert de vida,
lluitant per mantenir encesa
la llum que ningú no albira,
el raig que ningú no veu;
el llamp que es perd en el cel,
i que en l’horitzó agonitza…
Em sento com un vell far,
en terra erma i podrida,
amb la salabror del mar,
i amb els crits de les gavines…
Galionar
No hi ha protecció com la del far, encara que sigui vell...M'ho ha dit una gavina.
ResponEliminaUn far sempre és un far i sempre dóna llum. Nosaltres des d'aquí l'albirem, la llum!
ResponEliminaPer mi la Carme ho ha clavat. Els vaixells conscients que els salves la vida (sense tu més d'un s'hauria estimabat, segur) no permetran que pensis que la teva feina no val res. Ho val tot.
ResponEliminaEnriquim el poema amb tota l'esperança que puguem.
Sense tu les paraules tendres quedarien penjades a l'armari
ResponEliminai els poemes d'amor llençats pels carrers.
Sense tu seria un ànima sense destí
una veu que no s'escolta
i que no sap reconèixer l'amor quan s'ensopega amb ell.
Ets un do de vida on cap nota ha sonat mai abans,on et retrobo encara que t'allunyis
llegint les petjades que deixes al vent redescobrint-te a la volta de qualsevol cantonada gràcies a les portes que m' obres a cada pas
Sense tu seria una llàgrima i un riure perdut perquè ja no es tan sols el que amb omple's...
sinó el buit que amb deixes quan t' en vas.
Montse amb tot el carinyo, la vaig escriure fa molt de temps i la tenia guardada, per recordar un "sense " que em resulta ara molt llunyà, però en aquell moment em va semblar el "sense" mes immens de tota la meva existència, el teu poema m'he la recordat
Petonet guapa
Supose que tots ens hem sentit així alguna vegada...
ResponEliminaNo dubtis que un far sempre serveix. Ara les han substituit pels que donen senyals per radio, però una llum sempre serà una llum...I tú, no ho dubtis, ets una llum. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaSi el vell far torna a creure que ningú albira la seua llum ... jo també em repetiré, per boca de Martí i Pol que és un repetir-se de luxe
ResponElimina"El far és lluny, en un paratge agrest
d’una bellesa abrupta, colpidora.
Resulta molt difícil arribar-hi;
Però compensa de l’esforç poder
contemplar el mar, immens, acollidor,
i l’horitzó incitant, sempre assequible,
i escoltar el vent i l’aigua que compassen,
sense malmetre’l gens, el gran silenci."
Els vells fars són els que més llum donaren , just per haver estat més temps al lloc que necessitava ser il·luminat.
I, per ser fars, seguiran essent font de llum eternament. Qui no en siga il·luminat és perquè no té la fortuna d'haver passat a prop del far.
Jo que un dia vaig passar, declare que la seua llum em guia de nit i la seua ombra m'acull de dia. Romandré a prop del far, ara que ja he arribat a ell.
Una abraçada,
amparo.
Pilar, Carme, Florenci, agraeixo les vostres paraules d'ànim. Encara que tots ens haguem sentit així alguna vegada com bé Novesflors recorda, és cert que no hem de perdre mai de vista l'esperança, que serà sempre el nostre autèntic far intern.
ResponEliminaMartona, gràcies per la confiança d'haver volgut deixar en aquesta casa el teu "sense tu" particular. Per sort, aquests moments "sense tu" es converteixen en una festa quan el "sense" dóna pas al "amb", en tota la seva plenitud. Només gràcies als "amb" podem entendre després els "sense".
Gràcies, Joan, per les teves paraules. Sí, també les campanes han estat substituïdes per artilugis mecànics, però continuen fent la seva funció, sense el pobre desgraciat que havia d'anar estirant la corda...
Amparo, gràcies una vegada més per recordar-me les paraules de Martí i Pol i per les teves pròpies, que saben transmetre sempre proximitat, llum i esperança.
Una forta abraçada!
"Sense tu" és un far al mar de tot arreu...
ResponEliminaDes del far amb molta humitat.
onatge