De vegades, passejant entre els versos d'un poeta, et pots trobar amb aquella vivència tan intensa que t'hauria agradat escriure però que no vas saber compondre. La llum de la boira, del poeta Joan Guasch, és avui el poema a qui els meus sentiments, amb el pemís de l'autor, manlleven les paraules.
Gràcies, Joan, per obrir-nos les portes de la teva Habitació de la memòria.
 |
| Fotografia: Joan Guasch |
M’he avesat a la llum de la boira.
La llum de la boira és dolça
i amaga l’ombra del teu cos
com l’ombra que neix de la llum
de la lluna. La llum de la lluna
neix blava i l’ombra del teu cos
s’hi amaga com un somni perdut
en un món amb forma de boira.
La boira té forma de llum blana
com la llum de la lluna endormiscada
que llisca ingràvida entre la boira.
M’he avesat a la llum del teu cos.
La llum del teu cos és melosa
i l’ombra de la lluna s’hi passeja
amagada en la llum blana
de la teva pell ingràvida,
en el vel de boira que t’envolta,
en l’ombra blava del teu cos
pels paisatges neulosos, de llum
i de lluna.
Joan Guasch
Escabellosa...
Fils impalpables
Suavitat de pell enyorada...
Rellisca
per damunt meu com llum
que la lluna pareix
en la nit blana.
Cos dilecte...
Palp de l'ànima.
Anton
:) Fanny
ResponEliminaJa l'he llegit a cal Joan, realment ami també m'ha encantat. I a més a més m'encanta que t'hi identifiquis... :)
ResponEliminaUna abraçada, guapa!
Escabellosa...
ResponEliminaFils impalpables
Suavitat de pell enyorada...
Rellisca
per damunt meu com llum
que la lluna pareix
en la nit blana.
Cos dilecte...
Palp de l'ànima.
....... Anton.
ja sé que tinc un mal vici. Perdona.però si no ho escric es perdria,no existiria.
M'agrada aquest poema. La llum de boira, la imagino blanca com la de la lluna. Encisen. La melodia i les imatges que l'acompanyen, també.
ResponEliminaGràcies per compartir.
M'has fet emocionar, per l'honor de compartir el poema i per la música amb que l'has acompanyat, que em porta a la ment el so silent, per dir-ho d'alguna manera, que sura en una atmosfera amboirada.
ResponEliminaEntre moltes coses belles que té aquest poema emocionantíssim, hi trobo el fet de veure la boira, sovint tan associada a l'angoixa, a tot de sentiments i sensacions negatives, totalment positivitzada. Salva la boira pel bé, pel que té de benefactora, de mà amiga que t'abraça i et besa suaument. No s'encanta només en l'aspecte estètic (que hi és implícit, és clar) sinó que va més enllà. La boira és bella en si mateixa. Però sovint és una bellesa que s'associa a la bellesa gòtica, de terror, la mateixa bellsa que podria tenir un fantasma d'una princesa que ha mort encadenada. Aquí no. Aquí la boira no només és redimida sinó que redimeix. Sensualitza el cor i omple de sentit la pell.
ResponEliminaLa foto? Senzillament m'hi trobo.
I un Schumann romàntic, sí, però també alegre, innocent, ple d'esperança.
Amb una boira així no tinc por d'anar-me'n al llit. Bona nit i moltes gràcies!
La poesia, la lluna i els somnis travessen qualsevol paisatge boirós i, com diu Florenci, el redimeixen de l'angoixa i la por, permetent-nos veure més enllà realitats tangibles, delicades i abellidores. No tots posseeixen poesia, lluna i somnis perquè sols estan a l'abast d'ànimes sensibles.
ResponEliminaGràcies pels poemes i per les boires desfetes.
Una abraçada,
amparo.
Fanny, gràcies per la visita; suposo que el teu somriure em vol dir allò de: "A mi dóna'm el solet i no els dies amb boira", oi? La tarda de la propera xocolata en parlarem!
ResponEliminaCarme, i a mi m'encanta que t'encanti. Tots els paisatges, si se saben contemplar, poden sorprendre'ns amb aquesta bellesa màgica quan menys t'he esperes...
Anton, moltíssimes gràcies per la teva aportació. I tens raó, no paris mai d'escriure, que no se'n perdi mai cap, de les teves paraules ni dels teus "trenets".
Pilar, la boira pot ser realment encisadora i encisar a la vegada tot el que cobreix amb el seu mantell. El poema d'en Joan Guasch és d'una bellesa insuperable.
Joan, jo sí que em vaig emocionar quan vaig descobrir el teu poema! Era com si l'hagués compost una part de mi que també volia dir totes aquestes coses però no en sabia. Celebro que la música t'hagi complagut. Gràcies per haver-me'n permès el gaudi.
Florenci, certament aquest poema ens ha fet gaudir de l'altra banda de la boira, fugint dels tòpics que sempre l'acompanyen. Jo hi tenia experiències molt positives dins la boira, però mai no hauria sabut transmetre-les amb la mestria d'aquest poema; per això me'n vaig enamorar.
Poesia, lluna i somnis... Amparo, que bonic! Realment hi ha moltes subtilitats que només poden ser captades en tota la seva essència a través dels ulls de l'ànima. En aquest cas, en Joan ho ha aconseguit, i ha aconseguit mostrar-nos-en la imatge amb una nitidesa absoluta.
Una molt forta abraçada!
Cos i lluna, llum i ombra... blau i boira... l'existència suggerida d'un cos, que és com un astre: la claror del teu camí... Esplèndids
ResponEliminaels darrers versos del poema.
Felicitats pel teu blog!
Jordi, gràcies per haver enriquit el blog amb la teva presència! El poema del Joan és esplèndid del principi a la fi. Quina sort que en tenim, dels poetes que ens deixen la seva veu allà on s'acaba la nostra...!
ResponEliminaUna forta abraçada.