dissabte, 2 d’octubre de 2010

Dins la vella escola d'art

¿No heu sentit explicar mai que, dins l’ànima dels homes, hi ha un racó molt petit on resta, invisible i adormida, una llàgrima d’artista? Us heu preguntat, altra volta, qui és capaç, traspuant les parets més compactes, d’arribar a despertar-la i, com un follet insaciable, fer lliscar la mà novella d’ací cap allà, endinsant-la en un món d’imperceptibles llums, de subtils transparències, jocs cromàtics iniciats en el no-res i que es perllonguen més enllà de l’infinit...? Aquest ésser, embruixat per sempre més, serà capaç, com un déu, de reiniciar la Creació; de fer reviure el que és viu; de fer seu tot l’univers...
Doncs bé, me’n confesso responsable. Jo he desvetllat en molts homes la passió per la pintura. Jo, una vella escola d’art...
Una vella escola d’art, que ha germinat en el cor d’una vila petita enmig de mar i muntanya; una vila on conflueixen el regust de marinada i l’aspror dels gotims madurs de la vinya quan el sol els aclapara. Les meves arrels són antigues, com la pròpia història de l’ateneu a qui pertanyo, perquè, de fet, sóc només una sala situada a l’últim pis de l’atrotinat edifici.
En aquestes hores màgiques, quan llisca la mitja nit, resto quieta i en silenci. Potser semblo com més trista, potser un xic abandonada, com si es fessin més paleses les llargues anyades que m’han anat impregnant d’aquesta olor de resclosit...
El meu espai, de rajoleta gastada i grosses bigues clivellades, és solcat per tot un reguitzell d’objectes arcaics i ben diversos: els cavallets de pintor es dispersen al voltant d’una taula que serveix d’aparador a uns improvisats models: gerros de totes menes, natures mortes arranjades amb fruites de plàstic; canelobres, flors i espelmes; algun càntir, dos esclops... i un molt solemne mussol dissecat. En un prestatge, allà al fons, s’hi amunteguen les capses de pintures i els pinzells en pots de vidre; paletes encrostonades amb tots els colors del món... Quadres tot just començats, púdicament coberts amb mocadors de fer farcells, es recolzen a la paret, formant una renglera de petits fantasmets immòbils...
Sí, sóc l’orgull de la vila des de fa molts anys, ja que de mi han sorgit personatges il·lustríssims en el món de l’art, a part, és clar, d’un bon nombre que han conquerit més discreta o nul·la fama. Tots, però, sense excepció, han fet gala de la seva generositat penjant a les meves parets alguna obra, que posa de manifest el talent de cadascun.
Ai, si n’he vist de gent! I també de professors. Alguns han deixat una empremta clara dins l’ànima del poble, mentre que d’altres s’han esmunyit en el temps com un vent de mitja tarda. Actualment em regenta, com a únic amo i senyor, un professor florentí d’una edat indefinida, que es fa dir “Don Vinzzenzo”. És un tipus teatral, alt i molt prim, amb certes ambigüitats artístico-pictòriques. Ningú no sap d’on ha sortit. Diuen que potser aprengué l’ofici a París, on sembla que va residir un temps; ara bé: males llengües asseguren que formava part d’un orde religiós dedicat a la fabricació d’icones, fins que va ser-ne expulsat per estimar més del compte els altres germans.
Sigui com sigui, i malgrat el misteri que l’envolta, és força apreciat pels seus alumnes, el Sr. Vinzzenzo, i principalment per les “seves” alumnes de mitja tarda...

És tota una altra història, això de les seves alumnes de mitja tarda. Formen el grup més peculiar que mai he conegut. Quinze dones el componen; quinze dones provinents de classes socials diverses. Es troben aquí cada tarda, amb pantalons texans i mocadors virolats a l’esquena, precedides pel dringueig dels múltiples braçalets que carretegen.
Confidencialment: dubto del fet que em visitin per amor a l’art. No; les seves motivacions són tan diferents com elles mateixes. Jo, que encara em reservo un xic d’espai a les parets a fi de parar l’orella, n’he copsades un bon nombre, de raons. Algunes senyores me les envia el psiquiatre per tal d’ajudar-les a combatre soledats i depressions; d’altres vénen perquè queda molt bé explicar-ho després a les amistats menys cultivades! A vegades també entreveig algun intent de “lligar”, que queda ràpidament bandejat per manca de material... Sortosament, però, també hi ha qui vol aprendre a pintar, i que potser de més jove no havia trobat temps ni ocasió per dedicar-s’hi...
Totes elles sobrepassen la mitjana edat. I el pobre Don Vinzzenzo les tem com a una pedregada; sobretot els dies que ja venen esverades, que, com diu, senten el temps. Ell, que s’autoproclama un rendit admirador de la bellesa femenina, necessita Déu i ajut, a vegades, per no engegar-les a passeig. Haver de malmetre el seu art amb senyores incapaces de centrar correctament un gerret enmig la tela li fa perdre els estreps. No obstant, és conscient que li proporcionen el sou; així que intenta dominar-se i prodiga rialletes i atencions a tan respectables dames; tot i que després, en la intimitat de les alcoves, vés a saber en quines fantasies l’inclouran...
Però si una cosa no hauria imaginat mai Don Vinzzenzo era que es podria veure involucrat en un embolic com el que passo a relatar-vos; va ser el rebombori més gran que s’hagi pogut viure en una escola d’art: tot va començar una plujosa tarda d’hivern, quan es va comunicar a les alumnes que podrien gaudir d’un model molt especial per iniciar-se en els nus: un model jove al natural, i... masculí!
La notícia fou rebuda amb un silenci expectant. Van transcórrer uns quants segons abans no se sentís la primera exclamació d’alegria.
--Hostiaaa, serà massa!-- cridaven les dones, sense acabar-ho de creure. Però per les seves cares vaig deduir que no els semblava pas excessiu, a elles, que xiuxiuejaven tot fent conxorxa, amb els ulls espurnejant de joia, incapaces de fer res més de bo en tota l’estona.
Doncs sí, amics meus; la direcció de l’ateneu, sense imaginar quina n’organitzava, va contractar un model. En un principi, tenien la intenció de buscar una noia per a aquest afer, però les disponibles exigien uns honoraris massa elevats. Per això, quan els van parlar d’uns xicots molt especials que s’exhibien en uns locals exclusius per a senyores, on feien “strip-tease” bellugant-se provocativament al so d’una música calenta, van creure haver trobat el que buscaven. El preu que demanaven per fer de model unes tardes era bastant acceptable, i físicament estaven prou bé; de fet, no hi feia res tenir un cervell equiparable al de qualsevol insecte; era el seu cos el més essencial a l’hora de posar davant unes dames que se sentirien “Miquelàngelos” davant un improvisat “David”. 
El tracte, doncs, va quedar tancat. Properament faria la seva entrada triomfal l’incomparable Jean-Handsome, el model més ben plantat.
Paral·lelament, però, la nostra junta gestora havia de fer front a d’altres problemes, a banda de contractar models. Les esquerdes que imperceptiblement s’anaven dibuixant a les nostres parets blanques s’eixamplaven de forma progressiva; l’olor d’humitat s’havia tornat ja crònica, i la grisor desballestada de la façana no lligava gens ni mica amb els corrents arquitectònics de finals del segle XX. Ja ningú no parlava d’un edifici antic, sinó d’un edifici vell. S’imposava una enèrgica, total i seriosa remodelació.
El problema, ai las!, era el de sempre: la manca de diners. I en aquest cas no n’hi hauria prou amb augmentar la quota als socis, ni amb organitzar rifes benèfiques. Es necessitava un miracle per obtenir una quantitat tan elevada. Però, ai, els sants no hi treballaven, amb moneda de curs legal!
Finalment, després d’inacabables reunions, de discussions i baralles, la junta arribà a un acord. S’adreçarien als estaments oficials sol·licitant una subvenció. Així ho van fer, i al cap d’un temps van obtenir una resposta força encoratjadora: s’acceptava la petició, i per estudiar-la més a fons, rebrien la visita d’un conseller, aprofitant un viatge que havia de fer properament per la comarca.
La notícia fou celebrada amb entusiasme. La subvenció, tothom ja la veia, la tocava i la gastava. Calia només ultimar els detalls per causar bona impressió.
Va ser del tot casual el fet que coincidissin ambdues coses el mateix dia: la visita del conseller i el debut d’aquell “mascle hispànic” anomenat Jean-Handsome. Mentre que les alumnes de Belles Arts n’esperaven un, els membres de la junta rebien amb honors l’altre, que va arribar als voltants del migdia amb el seu petit seguici. Conseller i acompanyants van ser obsequiats amb un dinar a la planta baixa de l’ateneu, acuradament preparada per a l’ocasió.
No va trigar a establir-se un bon clima de diàleg entre ambdues parts, mentre s’assaborien delicioses menges i el cava corria a dojo per les copes.
Després d’una llarga sobretaula, el Sr. conseller va sentir necessitat d’acudir als serveis, i per no preguntar, ja que era un home tímid, va decidir aventurar-se tot sol per aquell envitricoll desconegut, amb l’esperança de trobar el que buscava. Caminà i caminà, es perdé per corredors i enfilà moltes escales; trobà un altre passadís i, angoixat, s’aturà davant una porta entreoberta.
Les exaltades condeixebles de Don Vinzzenzo acabaven d’arribar, amb puntualitat inusual. Em vaig sorprendre en veure-les, com anaven de mudades! Quins vestits i quins maquillatges! Però què es proposaven? Tan frustrades vivien, habitualment, les dones en aquest poble? Advertia, altra vegada, que els seus ulls guspirejaven amb inusual brillantor.
Tots els comentaris versaven sobre el model. Com és que trigava tant? S’atrevirien a mirar? Ah, i referent a certes “parts”, la meva natural discreció no em permet de relatar-vos el que vaig sentir, però qualsevol hauria cregut que dissertaven sobre les mides reglamentàries de les mànegues de bomber.
Quan la porta començà a obrir-se, es féu, de sobte, el silenci. Quinze parells d’ulls escrutaren delerosos la figura que acabava d’entrar. Era el pobre conseller, amb un gest esveradíssim, desorientat i confús. Conscient del seu error intentà fer-se enrere, però no hi va ser pas a temps; quinze dones feien cercle al seu voltant, i una allau de veus l’eixordava com un tro.
--Oooh, mireu, nenes, qui ha arribat! T’has fet esperar, eh, murri? Què, has tingut bon viatge?
Una de les senyores no s’ho acabava de creure:
--Ves com canvien aquests tios, quan van vestits! Jo els he vist per la “tele” i no s’hi assemblen gaire, a aquest individu!
--No t’hi amoïnis, dona, que aviat l’hi veuràs, com a la “tele”.
--No cal que esperem al Vinzzenzo, oi que no? Podem començar ara mateix i així tindrem més estona per gaudir dels teus encants!
--Sí, sí, que es despulli, que es despulli!-- cridaven totes alhora, picant de mans.
--Compte, que si m’encens massa, no sé pas com ho faré per desfogar-me!
Totes reien com si estiguessin guillades. Deixats de banda les conveniències socials, la vergonya i tots els tabús ancestrals, prosseguiren:
--Necessites una mà, preciositat, perquè se’t facin més paleses les proporcions?
--Una estufa, busqueu-li una estufa, que no se’ns refredi!
--Ui, no pateixis, que estem totes aquí per escalfar-lo!
Algú proposà formalment:
--Potser prefereix desabillar-se en privat, darrere un paravent, el noi. Neneees! --cridà per fer-se sentir--. Que tenim algun “biombo”?
No, no hi havia cap “biombo” ni falta que feia.
--Com és que no ha arribat Don Vinzzenzo? Potser no voldrà veure’l!
--Per què? Vols dir que no li agradarà?
--No, dona; és que si el veu segur que flipa, i davant nostre...!
--He, he, he! Molt bona, aquesta! Au, desvesteix-te, “matxo-man”, que la tarda no és eterna i ens morim d’impaciència!

El conseller no s’ho creia; què estava passant, allí? Havia begut massa? Patia al·lucinacions, potser? El seu rostre canvià progressivament de color. Passà de la confusió a l’estupor; de l’estupor a la sensació de ridícul intensa; ganyotejà una rialleta falsa; es posà seriós. El roig inicial de vergonya es transformà en un roig d’indignació, que augmentava en igual proporció que l’excitació de les dones. Se sentia acorralat, aterrat, indignat, avergonyit, insignificant i desgraciat, molt desgraciat...
Intentà barbotejar unes paraules:
--Veuran, jo tan sols buscava els serveis...
Paraules que foren acollides amb una gran ovació:
--Oh, fixeu-vos, si sap parlar català i tot!
Van continuar increpant-lo durant llarga estona. Fins i tot, l’alumna més puritana sorprengué a tothom agafant-li la cara amb les dues mans i besant-lo sorollosament:
--Que n’és de tímid, el meu reietó! Au, meravella, demostra’ns a totes el que ets capaç de fer!
El que va ser capaç de fer fou barbotejar altre cop, amb la veu engargullada:
--Disculpin, però és que no trobo els serveis, saben?
Don Vinzzenzo pujava les escales preocupat. S’havia esperat molta estona a l’estació per tal de rebre el peculiar model, però aquest no hi va fer cap. I en arribar a l’ateneu, tothom anava de bòlit intentant de trobar el conseller, que semblava que se l’hagués cruspit la terra. Va dirigir-se cap a la classe, fastiguejat pel rebombori que en sortia de dins. Va remugar: tornarà a canviar el temps, elles ho assenyalen!
Quina no seria la seva sorpresa en obrir la porta! El conseller era allà, pàl·lid i descompost, amb les alumnes al voltant proferint frases obscenes i palpejant-lo. Impossible. No, aquelles no les eren, les senyores de la vila! Tan perfectes i entonades, tan educades i fines! Podien transformar-se de tal manera, en un moment donat i amb les circumstàncies adients? Que poc les coneixia!
Tot fent-se càrrec de la difícil situació, provà de disculpar-se, però el Sr. conseller, recuperant en part l’autoritat, el tallà de soca-rel:
--Jo buscava els lavabos, m’entén? No una plaga de bandarres!
I sortí de l’estudi encarcarat com un rave. Per les escales s’anava perdent la seva veu enutjada:
--Mai més, home, mai més! Estan boges, boges, totes boges, totes boges, totes...!

El final d’aquesta història, de segur que l’heu endevinat. De la subvenció, ni parlar-ne. Les senyores de la tarda se’ns han tornat totes moixes, avergonyides davant l’evidència dels fets, que han corregut pel poble amb noms i cognoms. I ara intenten aparentar una dignitat més que qüestionable. El Sr. Vinzzenzo n’ha estat el més afectat. Va rebre una bona reprimenda de la direcció, que l’acusa de ser el responsable de la falta d’ordre a la classe, i el fan dimitir a final de curs. Serà un altre a afegir a la meva llarga llista de professors. I, per si de cas, s’han acabat els models “especials”. A partir d’ara, tots els futurs artistes, siguin mascles o femelles, tant si prometen com no, han d’exercitar-se en el dibuix de l’anatomia humana per mitjà de la vella estàtua de marbre que flanqueja l’entrada.
I... Què se’n va fer, de l’autèntic Jean-Handsome, aquella fatídica tarda? Doncs que, de tan espavilat com era, es va equivocar de tren. I anà a parar a una vila costanera, carregada d’artistes que pinten a la vora del mar, i on, per cert, ja ha trobat un admirador que l’ha retirat de la feina per una temporada.
Però, en tot cas, això ja seria una altra història...

Llisquen ingràvides les hores nocturnes, dins la vella escola d’art. Les hores sense pressa, en una nit serena, de lluna blanca que ha eixit bellíssima, com un far amatent que vigila el son del seu poble més enllà del cel. Una dèbil guspira en penetra per la finestra, il·luminant subtilment les meves petites, precioses, estimades andròmines. Elles no es despertaran. Elles només cobren vida de la mà d’algun artista. L’únic soroll que esberla el silenci és el gat ros que ronda cada nit pels terrats, buscant el festeig d’una gata veïna. Aviat restarà amatent davant els vidres, esguardant inquisitivament el vell mussol de la taula, que reflecteix amb els seus ulls inerts la llum de l’astre. I el pobre gat no se’n sap avenir, d’aquesta estranya bèstia que se’l mira fixament, impertorbablement, sense moure ni una ploma. I el mixet s’estarrufa; i miola; i es torna tigre. I no sap si aquell amic és un enemic que li pren el territori, o si es tracta d’un enemic massa amic per voler lluitar.
Fins que se’n cansa, i segueix la seva ronda, ara amunt i ara avall, com el rei de les teulades, sota un clar mantell de nit brunzit de llumenetes...
Galionar

19 comentaris:

  1. Felicitats pel relat, Galionar. És ple d'embolics, que em dibuixen un somriure, i de detalls que el fan digne de mirar-lo com un quadre. Un quadre molt especial, dins la sala d'un antic i vell edifici.

    ResponSuprimeix
  2. Hola, Pilar, gràcies per fer-me companyia a l'espai. Quant al relat, és que per les terres del Penedès poden passar tota mena de peripècies, de vegades...!
    Novesflors, gràcies pel teu somriure.
    Una forta abraçada a totes dues.

    ResponSuprimeix
  3. Enhorabona, Montse, m'agrada molt com has enfocat el relat. El fet de focalitzar la narració en primera persona aconsegueix en el lector obtenir tota la informació que necessita de primera mà, no se li pot escapar res, perquè disposa de tota una detallada sèrie d'informacions molt conegudes pel narrador omnipresent, que en aquest cas està dotat d'un recurs retòric molt efectiu: la personificació de l'escola d'art. Li dónes vida i la deixes contar-nos tots els seus grans secrets i misteris acumulats al llarg de la seua experiència vital en les vivencies de la gent que allí conflueix. És l'espectdora principal, que ens conta tots els fents sense deixar cap nus solt.

    M'agrada molt també el fet de començar la narració amb una serie d'interrogants que mantenen ben desperta l'atenció del lector fent us de la funció conativa del llenguatge.

    I com a nota ja superior l'element humorístic provocat per la confusió li dona un encant especial al text que ens fa soltar un lleu somriure de complicitat.

    He gaudit molt amb la lectura i amb l'anàlisi. Espere que t'agrade.
    Una gran abraçada.

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies, Joana, per ser-hi, per la teva anàlisi i per les paraules d'elogi. Aquesta narració, que ja té alguns anys, va ser la primera que em van premiar i publicar (que no pas la més bona, ho reconec), i per això li tinc un afecte especial. Quedo com a perplexa en veure que del tema se'n pot extreure una anàlisi tan extensa i acurada; no en tenia ni idea, que pogués contenir tot això.
    Una forta abraçada i bon diumenge!

    ResponSuprimeix
  5. Les parets parlen...Ay!si parlessin les d'alguns despatxos...Una abraçada: Joan Josep

    ResponSuprimeix
  6. Ai! aquestes dones quan s'esveren... una divertida narració, Galionar!

    ResponSuprimeix
  7. Molt bo! Has ordit un relat molt arriscat i te n'has sortit prou bé. Observes l’ésser humà com ningú. No es pot escriure així si l'escriptor no té un ull i sensibilitat únics. Admira la teva capacitat d’observació de detalls subtils, que despullen les motivacions humanes amb profunditat, tendresa i a la vegada el punt de mala llet molt estimulant. I tot des del punt de vista de l'escola!

    El risc principal que prens crec que es troba en els canvis de to tan bèsties que empres. Arrenques amb una descripció carregada de melangia, amb frases d’alè mig-llarg, enumeracions que desperten sensacions dins la memòria adormida del lector, encara que no les hagi viscut: pocs han estudiat a una escola d'art, de fet, però tots alguna vegada n'hem visitat una, l’estudi d'un pintor, etc. Les olors, els objectes evoquen el temps passat i el que en queda. Mica en mica, però, aquest to nostàlgic, pausat, dóna pas a l’humor, que obre la porta amb subtilitat. S’inicia amb la descripció del professor. Aquest gir ens introdueix dins una comèdia de primera qualitat, subtil, elegant. Amb la descripció de les alumnes la hilaritat s'accentua amb una progressió implacable. El paràgraf que s'inicia amb "Totes elles..." i acaba amb "...inclouran" és un retrat de l’ésser humana, a través de l’humor més cru. Divertit i trist a la vegada. Genial. El clímax de l'escena de la quasi violació del pobre conseller (que a sobre s'està pixant, pobre home!!) és d'una comicitat brutal. Saps que has agafat el lector per l'estomac i no el deixes. Pitges l'accelerador fins el fons, sense hipocresies. No ho podies haver fet d'una altra manera i triomfes. El lector es deixa dur entusiasmat per la teva mà conductora segura, es peta de riure per la situació, per la descripció més descarnada de la nostra part més bèstia i primitiva (en aquest cas en forma de senyores desfermades). M'ha recordat l'escena del periodista que, per accident, es fica dins la sala de nimfòmanes al film "Corredor sense retorn", un clàssic del cinema de manicomis dels anys 50 (molt recomanable, per cert). La final relació dels fets manté ben alt el pic de la comicitat i representa una brillant baixada de teló, després d’informar de com van quedar les vides de tots els protagonistes de la història.

    El punt més fluix del relat són, per mi, els primers paràgrafs que venen sota la foto del David. Després del molt ben treballats anteriors, i encara que el que s'explica en aquests cal i s'entén, se’m fan un pèl feixucs. Hi ha alguna repetició estranya (de "ai" el primer d'ells), el punt de vista narratiu titubeja (sembla com si ja no parlés l'escola sinó un altre narrador omniscient). No res, quatre tocs i quedarien perfectes. L'altre error, per mi més important, el trobo en la inclusió del darrer paràgraf. Sap greu que un fragment tan brillant passi desapercebut, molesti. Malgrat la seva qualitat literària, després del bombardeig de causticitat que acabem de passar, estic massa còmicament excitat com a lector per ser capaç de tornar a l’estat anímic del començament. Se’m malaguanya com un poema d’amor bellíssim, llegit just després d’un film dels germans Marx. L’apreciaria en un altre context, però en un cas com aquest no puc canviar tan ràpid d’estat d`ànim. Si volies deixar un regust agredolç final, miraria de reconcentrar l'efecte en una sola frase. És llàstima perquè el paràgraf, com ja et dic, és una joia, eclipsada aquí pel terratrèmol còmic anterior que encara provoca sacsejades eco.

    Ets una escriptora de primera, Galionar, amb una mirada única, bon gust, que no et talles de parlar del més íntim i sempre amb gràcia. No vull ni pensar en la mamarratxada que podria haver estat aquesta història en altres mans. En les teves ens dones una profunda lliçó d'humanitat i sense sentir-nos alliçonats. Intel·ligència, humor, poesia. Bravo!

    ResponSuprimeix
  8. Molt interessant tot el que diu el Florenci.

    A mi m'han arribat les raons per les quals les dones s'apunten a un curs de dibuix: res del que hi hauria d'haver, s'apunten per totes les raons menys les ganes d'aprendre, com sol passar. Per què hi deuen haver tants alumnes que només serveixen per omplir a les classes de matèries artístiques, pregunto jo. No m'estranya que reaccionin com ho fan amb aquell personatge.

    ResponSuprimeix
  9. Joan, Carme, gràcies per les vostres paraules i per la paciència de llegir una cosa tan llarga en una entrada de bloc. Sí, les dones, quan ens esverem, fem més por que una pedregada. I sí, si les parets parlessin...
    Helena, gràcies per acompanyar-me en aquest espai. Coincideixo amb els teus raonaments; el que passa és que hi molta solitud a dintre de força dones i s'aferren al que poden per combatre-la.
    Florenci, gràcies pel teu megacomentari. Amb moltes coses hi estic d'acord; en alguna no. Com ja he dit abans, va ser el primer relat llarg que feia i no en vaig quedar satisfeta del tot; la part de sota el David era, precisament, la que em va costar més i ja vaig notar que em grinyolava. Tot i això, no en vaig saber més.
    Ara bé, defenso amb ungles i dents el darrer paràgraf. Potser aquí, tal i com ha quedat transcrit no acaba de donar la talla; si fos una obra de teatre te l'hauries d'imaginar havent fet una pausa que la distanciés de la darrera escena; un canvi radical de música i de llum; una il·luminació fosca, tènue, màgica, un bocí de poesia que enllaça amb el començament de la història.
    Però bé, com que està publicada en paper, ja no sóc a temps de rectificar-hi res.
    Això sí, davant la teva amable i desinteressada disposició, penso comptar amb tu per a les properes i noves narracions. Ets un crític brillantíssim.
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
  10. Hola Montse! no em cansaré de repetir que m'agrada molt la teva poesia pero les teves narracions son precioses, divertides i atrapen . M'ho he passat molt bé amb aquesta narració....espero la pròxima....un petó.................Fanny

    ResponSuprimeix
  11. Així m'agrada Montse, que defensis el teu fill amb les ungles. Entenc que sigui una part que t'agradi (que t'estimis) perquè és sensacional. Per si sola és un paràgraf d'una bellesa òbvia. Saps que acabo de fer? Després de passar tot el matí fora, i ara trobar la teva amable resposta, he cregut que estaria bé rellegir-lo sol, sense la influència de la lectura immediata dels fets anteriors. L'efecte que m'ha produït ha estat tremendo. Però això em reafirma a mitges amb el que deia abans. A mitges a favor teu perquè potser sí que fent un canvi de música, llum i preparant l'esperit l'efecte millora, i a mitges a favor del que jo havia dit abans en que només he realment copsat l'efecte grandiós que té, ara que he passat completament de la resta.

    Ei, no et quedis només amb aquesta part de la crítica tampoc, eh, si us plau. A mi també em passa que quan em fan un comentari en el que tot m'ho posen fins dalt, només que hi hagi una frase que em digui "però el personatge del carter sobra" em quedo amb això dins el cap tota l'estona. Si us plau, vull que quedi clar que trobo el relat admirable en tots els sentits. Admirable, d'admirar i aprendre també, eh: insisteixo, tant de bo tingués els teus ulls i la teva capacitat de processar el que veuen amb un llenguatge clar i bell a la vegada.

    Sobre el que dius de que no en saps més, torno a dir que no és cert. Respecte al fragment de sota el David, em reafirmo en que crec que els retocs serien mínims. Mare de Déu, ja voldria jo arribar a la sola de la sabata de la meitat dels paràgrafs de la història. I sí és el primer, ja no pot ser millor. Jo sí que no en sé més, que per molt que escrigui hi ha frases que mai les hauria escrit perquè no tinc ni prou sensibilitat, ni prou sentit de a observació ni gràcia... I no vull que s'entengui ara que jo no en tingui gens tampoc, que crec que tinc els meus. Però cal admetre que no tant:

    "Quadres tot just començats, púdicament coberts amb mocadors de fer farcells, es recolzen a la paret, formant una renglera de petits fantasmets immòbils..."

    Què bonic!

    Un detall interessant: Les dones aquestes (la observació que fas al teu comentari claves el tema: la solitut) embogeixen tant que veuen visions. El conseller no té perquè ser espectacular, ni tan sols bell. Igual és un pobre senyoret escarransit! (no aprofundeixes en la descripció però no cal, amb com el presentes n'hi ha prou per a veure l'escena dins el cap) Les dones han sobredimensionat tan el seu desig que veuen el que no hi ha. S'exciten i embogeixen perquè "toca". "Toca" perquè ho deman el col·lectiu embogit, sí, però sobretot "toca" perquè ho dicta l'ideal que els somnis humans íntims (on s'hi barreja la vanitat, tota mena de pors, la necessitat de que passi alguna cosa, de trencar l'avorriment, etc.) dicten a cada una de les dones des de dins.

    De nou i no me'n cansaré: un relat esplèndid!

    ResponSuprimeix
  12. Fanny, gràcies per les teves paraules. Sé que prefereixes els relats a la poesia, i m'alegro que t'ho hagis passat bé. Algun dia ja t'explicaré què hi ha de veritat en la narració, quan no ens senti ningú... Atac de riure assegurat.
    Florenci, gràcies novament. Entenc el teu punt de vista, tan ben argumentat, tot i que hi ha un excés d'entusiasme, potser. I sobre les dones, uff, no saps la que podem arribar a armar, quan estem en conxorxa! (O bé, potser sí que ja ho has tastat; has estat mai conseller?)
    Ah, no sé si ho sabeu: ELS DE VILAFRANCA HEM TORNAT A GUANYAR EL CONCURS DE CASTELLS DE TARRAGONA!
    Una forta abraçada a tothom!

    ResponSuprimeix
  13. Conseller? Nooo, i menys en aquestes circumstàncies en les que m'urgeixi anar al lavabo!

    Felicitats per allò dels castells. Ho vaig veure ahir per la tele. Sensacional!

    ResponSuprimeix
  14. Com sempre el to poètic que li posem a la vida –qui millor per a fer-ho que l’art personalitzat,en aquest cas, en la vella Escola- no deixa amagar del tot la part de prosa nua que, en forma de tragicomèdia, va omplint els nostres dies. Estem poblats i, alhora, poblem de malentesos (anem a pensar benèvolament que sense intencions ni consciència de fer-ho) els escenaris on desenvolupem cada quotidianeïtat. Malentesos, desencontres, interpretacions errònies i múltiples d’una mateixa realitat… sense acabar d’anonar-nos-es que la realitat és això: una. Cadascú, des del seu punt de vista particular, des de la situació concreta per la que travessa, des de les experiències concretes que li van marcant, des de les pors,… subjectivitza i alimenta una visió parcial. Què bo, doncs tindre sempre la visió objectiva de qui, com l’escola del teu relat ens ajude a veure el conjunt de la vida d’una manera més clara i real.
    Gràcies sempre pel teu compartir. Cada text ens ajuda a aprendre perquè ens fa pensar.

    Una molt forta abraçada.

    Enhorabona a Vilafranca per haver guanyat el concurs.

    amparo.

    ResponSuprimeix
  15. "adonar-nos-en". Perdó, però "dedos ràpidos" prem la tecla equivocada una i mil vegades.

    ResponSuprimeix
  16. Amparo, la teva profunda reflexió és més valuosa que tota la narració sencera. És un luxe per a mi comptar amb l'amistat d'una persona com tu que, malgrat la seva saviesa i notable categoria, es presenta davant nostre com una persona senzilla, anònima i sense fer soroll.
    Moltes vegades ens és difícil tenir una visió general d'una situació pròpia, generalment perquè hi estem massa implicats. I si algú, des de fora, sense que els arbres li tapin el bosc, ens dóna el seu punt de vista, no ens el volem acabar de creure. Deu ser perquè les experiències, ja ho diuen, són personals i intransferibles.
    Gràcies per la felicitació castellera! Va ser tot plegat molt emocionant.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  17. El luxe, amiga meua, sempre és major per mi.
    Continuament ens regales plataformes que ens obrin a reflexions sobre la vida en els seus plantejaments més profunds i, alhora, més pràctics.
    És molt evident que saps arreplegar de la vida allò que vertaderament mereix la pena.
    El teu estil sobri, delicat i ple de sensibilitat ens arriba allí on es remouen les vertaderes raons que marquen cada camí vital. Aquelles que volem preservar, inclús de nosaltres mateixos.

    Una abraçada.
    amparo

    ResponSuprimeix
  18. Galionar, un relat digne de la teva sensibilitat, i de la teva maternal sensibilitat per veure el món i les coses...

    Des del far amb pluja.
    onatge

    ResponSuprimeix