Ja tinc l'edat... (Isabel Ortega)

Doncs sí, amics, avui em ve de gust oferir-vos aquest magnífic poema d’Isabel Ortega, tot un decàleg d’intencions que potser hauríem de tenir penjat a la porta de la nevera més d'una de nosaltres. Aquesta autora la vaig poder escoltar en el cicle Veus paral•leles 2010, que amb el títol De l’Ebre al Roine, vuit poetes, va tenir com a protagonistes la poesia occitana i la catalana. La Isabel va ser una de les diverses persones que van contribuir a que aquella vetllada, per a mi, fos una vivència inesborrable.

ISABEL ORTEGA (Tarragona, 1955) Va publicar la novel•la Viatge d’anada (1994). Ha traduït Escrits sobre la guerra (1997) de Simone Weil i ha escrit articles en monogràfics sobre la filòsofa francesa. En poesia, ha publicat Enfilall (2002), XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona, Runa plena (2004) i Nòmada (2009). Ha participat en diferents recitals poètics.

 JA TINC L'EDAT (IÒ HO L'ETÀ)

Ja tinc l’edat de començar a pensar

sense bolquers; de deixar anar

tot de males idees,

sense barreres:

La deserció, l’excés, la fellonia;

la llibertat,

que torna boges les dones bones.

I jo sóc una bona dona:

tan bona, tan mona, tan bleda, tan blana, tan burra també!

Ja tinc l’edat de fer el que em cal:

beure a galet,

prémer el gallet:

disparar un tret de vida

contra els prestatges

de tots els tedis

arrenglerats;

desplanxar les camises,

ballar sobre cassoles,

convocar Dionís

amb rituals perversos,

viure al caire dels versos:

desfer-me de la prosa, la nosa;

ser una altra cosa,

la bruixa, l’harpia, la meuca, l’estranya.

Qui esperi més de mi, que desesperi,

perquè ja tinc l’edat

de dir prou,

de dir que més,

de dir que mai,

de dir que sempre,

de proclamar el que em rota.

I de remordiment, ni gens ni gota.

Isabel Ortega