Enllaçats per la independència

Amb una abraçada molt gran per als blogs que em precedeixen, i abraçant ben fort els blogs que vindran al darrere, enllaço la meva baula a aquesta iniciativa blocaire, que a través de la paraula escrita vol fer sentir la seva veu perquè ens sigui reconegut el dret a decidir quin futur volem per al nostre país, a caminar amb pas ferm pel camí de la:
 

INDEPENDÈNCIA

Agafarem el camí del mar, si cal,

i caminarem lentament arran d’onades.

Ens endinsarem valents vers l’horitzó

ensorrant els peus en l’arena negada.

Desprès quan perdem peu, nedarem

i ens deixarem surar a mercè de l’aigua.

Seguirem deixant-nos dur pels corrents

que l’aigua freda i salada ens assenyala.

I quan el cos i els braços diguin prou

ho encomanarem tot al mar que ens banya.

Mai no renunciarem a seguir nedant

per poder-nos allunyar de l’opressora Espanya.

Quim Ponsa   
(Gràcies, Quim, pels mots)

 Que mai més ningú ens vulgui fer sentir culpables de ser catalans i d'estimar la nostra terra.

La meva mà, ben aferrada a la de l'Alepsi, de A cops amb la vida.

 

Són només paraules...

La nit és un fantasma, tan negra com el sutge,

la lluna és amagada per núvols dalt del cel.

Immenses les muntanyes, a punt de devorar-me,

la pluja a la finestra, com plor intermitent.

 

En la petita cambra, tan mal il·luminada

convisc amb la tristesa de saber que no hi ets.

Com vols que no t’enyori, oh llum que m’encegaves?,

com és que no sé viure, sentint-te lluny i absent?

 

Oh món dels sentiments, que mal me l’heu jugada!

Si no puc assolir-lo, perquè em mostreu el cel?

Per què ara aquest incendi, en brases ja prou ermes?

Per què tan cruel m’ataca, si tot m’ha d’estar pres?

 

Els ulls s’han fet finestra, també la pluja els nega,

hi ha tanta solitud...

La nit és un fantasma, tan negra com el sutge,

i enmig de les tenebres, ofego el meu deler.

 

Galionar

Aniversari

Et mires al mirall al matí quan et lleves,

en la primera visita que li fas al bany.

Hi veus una dona que et sembla bonica.

Té la pell molt blanca, sense ni una arruga,

amb reflexos verd maragda als ulls,

que et retorna una mirada tendra, com si t’estimés.

Una mena de tel la cobreix, difuminant-la,

deixant-li els contorns suaus i indefinits.

I penses, complaguda: quina sort, la meva;

com Dorian Gray, per a mi no passen els anys!

sóc atractiva, jove, ben feta i seductora;

el món m’està esperant! Se’t desborda l’autoestima.

 

Una estona després, ja t’has rentat la cara,

t’has passat la pinta, has fet pipí,

i et poses les ulleres progressives.

I et tornes a mirar. El somni s’esvaeix d’una volada.

Veus una dona que té l’edat que tens,

amb els ulls mig apagats i amb una col·lecció d’arrugues,

amb un rostre que es despenja i un color de blanc trencat.

Llavors, pots generar dos pensaments: positiu o negatiu;

aquest darrer et dirà: que dur és complir anys, com et fas vella!

L’altre, el primer, et convenç que és una sort

poder gaudir cada matí d’aquesta estona d’enganyifa

on encara ets, amb diferència, la més bella.

I penses que és ben fàcil repetir l’encanteri quan tu vulguis,

només amb un sol gest: traient-te les ulleres.

Per sort, el seny sempre triomfa en aquesta vida teva:

encara que et permetis la llicència de creure’t una reina

quan algun mirall extern així t’ho vol fer creure,

tens prou capacitat per no enganyar-te, i tocar de peus a terra,

i anar avançant, pel teu camí, no pas de fum, sinó de pedra.  

 

I és que, com deia aquell artista,

no hi ha res com fer-se el cec per perdre el món de vista...

 

Galionar

Interessa a algú, la poesia...?

 

"La poesia potser no és gran cosa però la intempèrie és més dura sense els versos"  (Joan Margarit) 

 

Parlo amb un amic poeta, amb obra publicada, i m’explica que acaba de passar per la llibreria a recollir els llibres de poemes que encara hi quedaven per vendre; el balanç parla per sí sol: en cinc anys només n’hi ha comprat cinc.

És un bon poeta, un poeta que agrada; en els seus recitals, fa vibrar la gent. Sap fer riure, somriure i reflexionar. Podríem dir que es menja els escenaris quan actua.

Però, ai las!, no és un personatge mediàtic, i per tant, no existeix...!

 

Sí, el meu amic és un bon poeta, ningú que el conegui ho posa en dubte. Però la trista realitat és que sembla que, actualment, ningú no està disposat a gastar-se ni un cèntim per adquirir poesia. Sembla que és una inversió totalment prescindible en la vida de la gent. La poesia no ven. Això ho saben a bastament altres poetes ben consolidats i de llarga trajectòria literària. Com recordo les paraules de la benvolguda Olga Xirinacs sobre aquest tema, un llibre de la qual, La tarda a Venècia, m’ha acompanyat deliciosament en els meus dies de vacances, i que llegia a poc a poc, assaborint cada paràgraf, com aquell infant que es fa durar eternament un caramel per por que se li acabi...! (Bé, el llibre que esmento de l’Olga no és concretament de poesia, però sí que en traspua l'essència en cada línia de la seva prosa...)

 

Que descoratjador ha de ser per a un autor posar els cinc sentits en l’edició de la seva obra i veure com la crua realitat li peta al rostre amb una irrisòria quantitat de vendes...! I és llavors quan els poetes deixen anar tan penosa sentència: la poesia no serveix per a res. O com diu el meu amic, la poesia nomes serveix per alguna cosa quan la gent que escriu te claríssim que no serveix per a res.

 

Temps enrere, en aquest bloc ja vam tractar d’aquest mateix tema: la poesia serveix per alguna cosa? I els vostres impreuables comentaris el van enriquir sobre manera. En deixo aquí l’enllaç, per recordar-los.

 

Els temps no són pas fàcils, amics meus. Perquè la intempèrie no ens sigui encara més dura del que és, cal que canviem la manera de donar a conèixer la poesia! Convertim-nos novament en joglars, en trobadors, convoquem la gent a les places amb cercavila de música festiva, cantem els nostres versos, fem tothom partícip de cada paraula que un dia vam tenir la necessitat d’escriure! Que els versos s’estenguin per pobles, llogarrets i ciutats, que torni a seduir, que faci companyia, que penetri molt endintre i que es converteixi en part imprescindible de cadascú de nosaltres! I que els poetes escriguin, escriguin més que mai, però no cal que es dediquin a publicar, que no pretenguin viure de les lletres. Canviem el món, estimada gent amiga, girem l’esquena a tants poders mediàtics que ens manipulen, que ens marquen allò que hem de consumir i allò que no, cerquem una altra manera per tornar a les arrels ancestrals del vers, les més autèntiques!

 

I sí, llavors potser no dubtarem que la poesia serveix d’alguna cosa.  

 

Benvinguts a la llum daurada de setembre! 

 

Racó d'agost (2013)

“…La nostra felicitat depèn més de com vivim les coses, que de les coses que vivim...” 

(Antonio Bolinches)   

...Sons de vespre, roig de vespre, cant...

Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...

I estimar-se en una profunda bonior de silenci

només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...

Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.

Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...

Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna

que no ha sabut retornar al cel,

i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...

Sota el cel de Boí -5 (Deu segles envolten la Vall)

En calma, la vall reposa

sota un cel fosc, blavejant;

reposa la vall. No gosa

dins el silenci, alenar.

Hores ha que s’encengueren

d’un sol roig quan ja no era alt,

tres campanars, tots en rengla

que s’enlairen, arrogants.

Marquen alguna drecera,

qui sap a on. Allí estan;

enmig de negres pissarres,

de rònecs poblets penjant;

Erill al fons, llarg, perfecte;

Sant Climent, rei de la vall.

I al mig Boí, trist, atàvic...

Oh terra, t’estimo tant!

Cada nit la calma hi regna,

tranquil·la s’adorm la vall...

I és llavors,

sota aquest cel de Boí,

que, a voltes, el vent em porta

el remoreig d’un plany;

a peu de muntanya sento

un crit llarg, molt, molt antic;

com si l’ànima dels segles,

sorgida de l’imprecís,

parlés per la veu glaçada

de totes les seves pedres;

escampant per les contrades

el seu cant, viu, incessant:

--Deu segles ja, terra aimada,

entre odissees i enganys;

forjant homes, fets i glòries,

trista, vella, pobra vall!

Que et cantin tots els poetes,

que al cor de tots neixi un clam

capaç d’ensorrar fronteres:

Catalunya, tens mil anys!

Galionar

Sota el cel de Boí - 4 (Aigüestortes, tarda)



Et diuen Aigüestortes

pel teu serpenteig constant.

Quina pau més dolça portes

al meu pobre cor cansat! 

 

Mansa, clara, sense presses

vas naixent de dins la vall;

mentre mil avets t’escorten

perquè no et facis mal.

 

Qui gosaria trencar-te

aigües dolces, oh mirall!

que si t’explico les penes

potser t’enterboliràs.

 

I és molt bell el teu cantar

que dringa com una rialla…

 

Serè, el cel en tu s’aguaita

mentre va passant la tarda…

 

Galionar

Sota el cel de Boí - 3 (Desperta la vall)

Caminet de la muntanya,

drecera que véns i vas:

¿no has vist passar Déu a l’alba,

no l’has vist, tu, passar pas?

M’han dit que tan punt es lleva

es passeja amunt i avall,

i al cel que n’era tan negre

l’inunda de colors blaus.

Bufa en els cims ben fort l’aire,

esclaten les aus xisclant;

tota la vall s’esborrona

al refrec del seu passar.

M’agradaria amagar-me,

fer-me pols al teu costat,

caminet, així el veuria

per si és com em van contar.

Jo crec que deu ser un poeta

enamorat de la vall

i de tan bé que s’hi troba

ja no n’ha volgut marxar.

També jo m’hi quedaria

per sempre, en el pic més alt,

i gaudir d’aquelles forces

que tan sols tinc aquí dalt.

Caminet, demà quan baixi,

li dius que m’hi vull quedar;

que enmig de gorgs i muntanyes

mon cor hi resta atrapat;

que també vull ser poeta,

que també estimo la vall.

Galionar 

Sota el cel de Boí -1 (Introducció)

Si pogués, oh Déu, cantar-te

prop d’una vall, terra endins,

els meus cants, Senyor, anirien

cap a la Vall de Boí.  

 

S’enfilarien pels segles

dels campanars més antics:

Sant Climent, Santa Maria,

Barruera, Durro, Erill…

 

Units a la tramuntana

que, com cavall noble i bru,

cavalca en el cel fins perdre’s

vers l’Infinit, cap a Tu.

 

Pregonarien per l’aire

que, Senyor, hi estàs present;

les pedres escantellades

ho saben i en donen fe.  

 

Dalt les immenses muntanyes

on regna la gran pau,

l’ànima t’oferiria

despullada i sense engany.  

 

Perquè sé que allí m’escoltes

quan camino vall endins:

els teus ulls, a l’Estany Negre

els he vist jo reflectits.  

 

Galionar

Racó de juliol (2013)

“...Les persones no som presoneres del nostre destí, sinó de la nostra ment...” 

(Franklin D. Roosevelt)  

DIVERTIMENT
Cançoneta esmunyedissa

que rodoles pels carrers

meitat so, meitat poema,

tan galana i tan plaent,

corre, enfila’t cap als llavis

d’aquell qui el cor em té pres

i li deixes, de part meva

el record d’un bes ardent.

 

Cançoneta que viatges

nit i dia a cops de vent,

fes-te pas entre el brancatge

del seu cos, gallard i bell;

remolineja amb tendresa

la blancor dels seus cabells

i digues-li com l’estimo

perquè a mi, ja em manca veu.  

Cançoneta fugissera

que ara en tornes i ara en vens,

si algun jorn hi veus tristesa

en l’esguard dels ulls tan bells,

guanya ràpid mar i terra,

corre més veloç que el temps,

vine a dir-me de ses penes

i plegats, les plorarem. 

Galionar