Adéu, estiu, benvinguda, tardor!

Hem dit adéu a l'estiu que ens deixa, que no ha estat gaire amable en l'àmbit familiar i de salut. I ja, el seu lloc l'ocupa l’estació del color de l’or vell fent-se lloc entre nosaltres. Com l’estimo, la tardor, i quines ganes que arribés! Tenia previst donar-li la benvinguda amb una colla d’amics, a Parets del Vallès, en la vetllada poètica dedicada a l’Helena Bonals, però no va poder ser. L’amenaça d’un cel de plom que podia caure’ns a sobre en forma d’aiguat va recomanar al meu conductor convalescent no agafar el cotxe, ja que encara no pot arriscar-se a fer un trajecte complicat sota una tempesta. I jo no condueixo... Vaig haver de renunciar a la trobada, però el meu cor sí que hi va ser, mentre contemplava des de casa aquella pluja mansa i harmoniosa que impregnava el Penedès. Paradoxalment, a la comarca del Vallès Oriental les grans tempestes temudes hi van caure al matí en lloc de la tarda, però uns dies abans, quan els meteoròlegs van començar a advertir-nos del perill, no podíem saber encara l’abast de les precipitacions...

Una mica complicat, sí, però no tot ha estat negatiu, en aquest temps d’estiu. Al setembre, i amb permís dels metges, hem pogut gaudir d’uns curts però molt agradables dies a Andorra, on la placidesa dels passeigs per indrets que ja ens són familiars ha substituït les llargues excursions per camins inexplorats. I que bé s’hi estava, quin goig tornar-los a recórrer una vegada més, sota un cel blavíssim i gaudint de cada bri de paisatge!

Engolasters

Hi vam arribar a través d’un agradable camí d’uns 3 Km. que surt de la carretera dels Cortals d'Encamp, i que arriba fins al llac. Només la bellesa de la senda ja justifica el trajecte. Retrobament amb el vell paisatge conegut, felicitat que neix de molt endins en la pau de la tarda. Aquest any la novetat ha estat una mena d’armariets-biblioteca que hem trobat a la vora del llac, oberts a tothom, i que convidaven a passar una bona estona ajaguts al sol tot llegint. Espero que duri molt de temps aquesta bona iniciativa...

La Ruta del Ferro

És una altra de les nostres cites ineludibles quan anem a Andorra. El caminet cap a les escultures de ferro surt de Llors i transcorre a la vora del riu. El paisatge era magnífic tot i que el setembre no regala els millors colors a la muntanya, resseca ja de la calor de l’estiu i a punt de transmutar-se per l’aram de la tardor. Des de fa 10 anys, foto obligada al pont de sempre, tan baixet que ni tan sols una caiguda representa un perill, sense aigua perquè ningú s'hi pugui ofegar, i amb el simbolisme tan clar de la pedra enmig, com a metàfora de vida: cal empènyer amb tota la força possible perquè les forces contràries no ens guanyin la batalla...

L’estany de les Abelletes

Tocant al Pas de la Casa, a prop de França, és un bellíssim i accessible estany ple de records entranyables. Les abruptes muntanyes que l’envolten li poden donar un aspecte feréstec quan el cel s’ennuvola, però si el dia és clar, l’aigua reflecteix la seva llum amb una blavor infinita. Els cavalls que pasturen per la zona, després de llepar la sal de les roques, s’hi acosten per abeurar-hi. L’estiu del 2010, mentre hi passejava amb uns amics, va sonar la música de l’Aprenent de Bruixot per aquest indret; cosa que va representar un punt d'inflexió important a la meva vida...

Els Cortals d’Encamp

Una altra de les visites que mai ens podem perdre. Un dels paisatges més bells de la zona, si és que n’hi ha algun millor que els altres, i que la càmera mai no ha sabut captar com voldria. Per la banda del pont tibetà, actualment fora d’ús i pendent de rehabilitació, hi ha una vall deliciosa i molt suau. Punt de partida per a excursions d’envergadura. El millor record, una tarda de primers de novembre contemplant la posta de sol entre les muntanyes, asseguda en una pedra enmig del riu. Vaig perdre la noció del temps...

El mirador d’Ordino

Un altre dels passeigs clàssics on aturar-se, sempre espectacular. És a la carretera del Coll d’Ordino, la mateixa carretera per on s’arriba al Mirador del Roc del Quer, amb la seva impactant escultura de l’home penjat a la vall, i també el lloc de partida per als que s’atreveixen amb el pic de Casamanya o el Bony de les Neres...  

Aquests i d'altres indrets que de moment em deixo són els meus racons de la calma.Tots conviden a fer-hi estada, a oblidar el neguit i les presses, a relativitzar els problemes i acceptar les coses tal com venen, a recuperar la pau. Són el meu tresor. 

A la nit, des de la finestra, el paisatge mostrava les llums de Sant Romà de les Bons. Un altre indret entranyable, on anys enrere, en altres nits d'estiu escoltàvem concerts de música clàssica en directe.

Sí, hem dit adéu a l'estiu, i el temps de l'or vermell ja és aquí per quedar-se. Tinguem tots el coratge  de la pedra per evitar que les forces contràries no ens guanyin la batalla. 

Real com la vida mateixa.

Imatge trobada a Google

La meva mare (quasi 90 anys), només veure’m arribar a casa ja m’espera:

-La perruquera m’ha dit que em comprés aquesta pomada, que anés a aquella farmàcia que té una cosa al davant.

-Coi, i quina és, aquesta farmàcia amb una cosa al davant?

-Sí dona, tu l’has de conèixer, que també hi vas de vegades; és aquella que té una cosa al davant!

-Però si totes les que conec donen al carrer directament i no n’hi ha cap que tingui res al davant!

-No, si quan no et dóna la gana d’entendre’m no m’entendràs, no! Sembla que ho facis expressament!

-???????????????????

-A veure, fes el favor d’escoltar-me d’una vegada per totes: jo no t’he dit que sigui una farmàcia, sinó una farmàcia que té una cosa al davant!

-Però a veure, què collons és el que té al davant?

-De vegades sembles tonta o ho fas veure, nena. Si em sortís ja t’ho hauria dit!

-Doncs prova d’explicar-me on és, a veure si em situo.

-Saps aquella botiga tan gran que venen colònies, que no hi ha mai ningú, que les dependentes semblen uns estaquirots, que el dia de la inauguració ens van regalar una bossa que no valia res?

-Ah, sí, ja sé quina vols dir!

-Segur?

-Sí, ara sí.

-Doncs aquella no! És la que hi ha més enllà, a l’altra banda, que sempre està plena de  gent! Tu entres, camines i vas avall, avall, fins que ja no pots tirar més, i al final hi arribes!

-Però a veure, tu ara m’estàs parlant d’una perfumeria i no pas d’una farmàcia!

-És clar nena, és que no m’escoltes; t’estic dient que està allà dintre, al fons de tot!

A la neurona que encara sobreviu després d’un dia de feina infernal, se li encén un llum de sobte:

-A dins de la perfumeria, al fons... No t’han dit pas a la secció de PARAFARMÀCIA...?

-Àngela Maria! Veus com jo anava bé? T’estava dient que era una farmàcia que tenia una cosa al davant!

-Ufff...! D’acord, para, para, deixem-ho aquí!

-Això mateix: PARA + FARMÀCIA! Veus com no era tan difícil? No estàs bé de la memòria, nena,  no; ho hauries de dir al metge quan hi vagis!

I és clar, ni se m’ha ocorregut preguntar-li com es deia la pomada que s’havia comprat, perquè potser encara ens hi estaríem ara...

No tornis al teu poble de la infància (Albert Guasch)

Passats els anys,
en l’edat encalmada,
no tornis al teu poble de la infància.
La teva part se’n va anar amb tu.
Una altra va morir amb els que van quedar-s’hi.
La resta, mai no va existir.

Però si un dia et crida perquè hi tornis, 

pensa que una vegada a dins
t’exigirà la part que vas endur-te
a canvi de mostrar-te a qui ja no coneixes.
I tingues ben present: no esperis trobar allò que no hi va ser.

Autor:  Albert Guasch (del blog Versos de ploma i pell)

Sota la boira...

Montserrat, enmig la boira, 

 sota la pluja,

 és com un poema visual,

 gairebé minimalista,  

 d'una bellesa diferent, pertorbadora,    

on els objectes més visibles

adquireixen la categoria d'obra d'art

i la resta del paisatge s'esborra 

   sota un mantell grisenc 

 tot jugant a cuit i amagar.  

Amb boira o sense,

 sempre sublim, Montserrat! 

 Imatges preses la tarda-vespre del dimarts, 11 de juny de 2019,

sota una intensa pluja,

mentre a Madrid, les defenses dels nostres presos polítics

 feien les seves darreres intervencions

i el cor plorava. 

Núvols dins de l'aigua

"...Es delia per tocar el cel amb les mans; aquest cel amb núvols blancs, que de vegades semblava tan proper i que era sempre tan llunyà... Quan ja era a punt de renunciar-hi, el cel se li va donar; va davallar per a ella, fins gronxar-se en les aigües del riu. I va dir el seu nom, amb un xiuxiueig de flautes dolces que l’aire li feia arribar a través de les fulles dels arbres... S’hi va submergir, i mentre queia la tarda, envoltada de muntanyes, va saber d’aquella esgarrifança que només coneixen els amants quan és el desig qui parla..."

Aquella moral montserratina d'altres temps...

(Del Butlletí del Santuari, 1930)  No us el perdeu! 

Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells... Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant aquella escena i divertint-s’hi d’allò més. 

Els qui van establir aquelles normes, abans de la guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres, sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més importants del món, i amb total impunitat...

Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria, a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel balcó de sota el braç...

I és que això de la imposició de normes i límits va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els preus en ascens constant, gairebé dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...

Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi espero!

SMS

(Dedico aquesta història, publicada fa uns anys, a un amic vilafranquí que amb els 50 ben repicats ha ensopegat amb una pedra molt semblant a la de la protagonista. Ànims, que amb temps s'acaben relativitzant, aquestes coses.) 

"...Havia transcorregut poc més d’una hora des que us havíeu dit adéu. El tren, implacable us allunyava l’un de l’altre, confegint mars de distància cada vegada més grans. Ell cap al nord, tu  cap al sud. De pressa, de pressa, de pressa, el paisatge que s’esmuny per la finestra, el bes calent a la pell,  el record d’un dia inoblidable, la plenitud al cor i qui sap quan us tornareu a veure...

Però tu eres tan feliç...!

Llavors, vas sentir l’avís d’un SMS:

“...Tu també ets encantadora,

llàstima de la timidesa...”

N’hi va haver prou amb aquesta sentència per esfondrar el teu castell de cartes..."

M’ho deia la intuïció, però em negava a escoltar-la:

la realitat, amic meu, t’havia decebut.

Tu esperaves alguna cosa més de mi

que no vaig saber o no vaig encertar a donar-te.

Ho reflectia el teu gest, resignat a l’evidència:

s’esquinçaven els somnis d’erotisme,

quedava l’amiga, amb qui no hi valia el sexe.

Potser va ser en aquell banc del parc

on els gossos empaitaven les cotorres

i els nostres cossos, cansats de caminar

cercaren una estona d’aixopluc

ben a prop l’un de l’altre, i a recer de les mirades,

esgotades les paraules, no sabent ja què més dir,

tot i el munt d’interrogants que planava entre nosaltres...

Potser va ser la por, la falta de costum o la prudència;

els teus ulls obrien pas, invitaven, seduïen,

t’oferies tot sencer, i no vaig creuar la porta.

Potser t'imaginaves un somni de colors o la màgia d'un poema

i vas trobar, tan sols, la simple realitat d’una vulgar poeta...

Potser era el temor de desitjar-te més del compte

qui va marcar la meva inhibició per tal de protegir-nos...

Podia haver estat dolça i besar-te llargament,

acaronar el teu cos fins a perdre el món de vista...

Potser llavors tot hauria estat diferent,

potser no hauria calgut cap més SMS...
..........

Ara sols em resta contemplar inútilment la lluna,

amb la impotència d’haver-la tingut al meu abast

però incapaç d’haver-la sabut atreure...
Galionar

Setmana Santa, Sant Jordi i altres que en vindran.

Que difícil trobar espais per a l’escriptura quan les prioritats s'ensenyoreixen de la nostra vida, en un pack capriciós i imprevisible on conviuen les bones, les que no ho són tant i les dolentes, i es queden amb nosaltres més temps del que seria desitjable... Els dies se succeeixen els uns als altres sense treva ni pausa, les idees flueixen sense poder materialitzar-se, i quant a posts per al blog, el més calent a l’aigüera.

Però avui és Sant Jordi, i d’alguna manera vull desitjar-vos el millor del món.

Aquests dies de Setmana Santa, i com a sorpresa de darrera hora, hem gaudit de la companyia del fill i la seva dona. És la primera vegada en 13 anys que han estat a casa per aquestes festes. Tot un regal de bells moments compartits i grates experiències. Com que aquest matí molt aviat ja han marxat novament cap a Irlanda, van voler celebrar la diada de Sant Jordi amb antelació. I ens van obsequiar amb dos exquisits rams de roses vermelles, un per a la mare i un altre per a mi. Es dóna la circumstància que mai, anteriorment, cap dels meus fills m’havia fet cap detall en aquest dia; per aquest motiu m’he sentit especialment feliç amb el present. Potser no són més que coses de vella...

Hem celebrat una Pasqua una mica diferent, seguint algunes tradicions poloneses (la Monika és d’aquell país), i a casa aquest any hem guarnit ous durs, s’ha preparat cistelletes per portar  a beneir, s’han seguit algunes tradicions diferents durant els àpats. Que lluny, els seus rituals religiosos comparats amb les nostres!

Temps hi ha hagut per passar-lo junts a casa, perquè la climatologia no ha acompanyat gens ni mica. Tot i que ha plogut molt poc al Penedès, el vent ha estat bufant amb ràfegues huracanades durant dies. Ahir, a Vilanova hi havia un temporal de llevant que impressionava. 

La pobra Passifae romania tota sola, sense ningú que s’hi pogués acostar, perquè les onades havien envaït la platja i les passeres, deixant-la aïllada a dalt del seu estendard. El paisatge tenia un color estrany, d’un gris clar lluminós que desconcertava...

Ben diferents els colors de la mar durant la primera setmana d’abril, quan vaig poder gaudir d’uns dies a prop d’una altra mar que no coneixia, a Peníscola, estratègic punt de partida per visitar una colla d’indrets i de castells dels quals potser podré parlar algun dia (Morella, Xivert, Ulldecona entre altres...) 

El meu moment preferit, però, era de bon matí, quan m’escapava de l’habitació per baixar a la platja a contemplar el miracle del nou dia. La poesia ja estava escrita en el cel, en l’horitzó i en el mar; no calien els meus mots...

A prop meu, arran de platja, parelles d’homes jubilats tertuliejaven, combinant l’espectacle de la sortida del sol amb el passeig matinal. Vaig poder escoltar-ne bocins de converses. Eren gallecs, senzills i francs, viatjaven amb l’Imserso. I parlaven de política, de Catalunya, del procés, dels nostres presos polítics... 

Cap d’ells  es mostrava a favor de la independència però afirmaven que ens entenien, i tots coincidien a dir que cap dels nostres polítics no mereixia estar empresonat, que era una injustícia flagrant, que amb la llei a la mà no hi havia cap motiu per tenir-los privats de llibertat. Afirmaven que s’estava cometent un greu error contra aquella gent, “gente buena, pacífica y culta”, deien. 

Tots estaven en contra del judici, que titllaven de vergonyós. Parlaven en veu baixa, en to greu i convençuts, com si només gosessin expressar el seu punt de vista gairebé en la intimitat. 

També afirmaven que si des de Madrid no ens haguessin retallat l’estatut, els catalans no ens hauríem plantejat demanar la independència. És possible que haguessin sentit el Joan Tardà al congrés dels diputats, en el seu dia, quan des de l’estrada va impartir una didàctica i magistral lliçó sobre el tema que va fer obrir els ulls a molta gent... 

Com em va agradar poder copsar el punt de vista sincer d’aquells avis, mentre que un artista invisible anava transformant el cel en un bellíssim llenç on hi figuraven tots els colors de l’alba...

Ja fa dues setmanes de tot plegat, i avui ja és Sant Jordi. Ens esperen esdeveniments importants al llarg dels dies, durant els propers mesos. Amatents sempre, i sense perdre l'esperança, desitjo de tot cor que no us hagin mancat les roses, les lectures i l'amor.

Passat virtual sobre paret blanca

Encamp (Andorra) -  Graffiti: passat virtual sobre paret blanca. 

Tràfec de nit,

temps adormit,

fressa dels últims

ocells dels nuclis.

Fosca llampant

que agrada tant;

negra enganyifa

d’un cor que es rifa.

Blanc despertar,

molt tendre i clar,

aus desimboltes,

màgic moment.

Albes callades,

roses tallades,

refrecs dels cors.

Amors..?

Res ningú en sap

d’on van quedar...

Montse Galionar

Sota el cel de la Llibertat

ALS NOSTRES PRESOS POLÍTICS

Presos per la llibertat,

presos per la democràcia,

presos de la injustícia,

estem amb vosaltres.

Presos de la mentida,

presos de l'autoritarisme,

presos del nou feixisme,

estem amb vosaltres.

Gràcies d'haver escoltat,

d'haver lluitat, d'haver intentat

que tothom prengués la paraula:

estem amb vosaltres.

Hi ha noms que esclafen,

fets de presons i d'insults

en lloc d'arguments i diàlegs.

estem amb vosaltres.

El que ara semblen derrotes

seran  llavors d'esperances.

Cada dret ha costat tant!

Tants corruptes governants

n'han fet un camp de batalla!

Presos per la llibertat,

presos per la democràcia,

presos pel nostre país:

estem amb vosaltres.

David Jou i Mirabent