dimarts, 23 d’abril de 2019

Setmana Santa, Sant Jordi i altres que en vindran.


Que difícil trobar espais per a l’escriptura quan les prioritats s'ensenyoreixen de la nostra vida, en un pack capriciós i imprevisible on conviuen les bones, les que no ho són tant i les dolentes, i es queden amb nosaltres més temps del que seria desitjable... Els dies se succeeixen els uns als altres sense treva ni pausa, les idees flueixen sense poder materialitzar-se, i quant a posts per al blog, el més calent a l’aigüera.
Però avui és Sant Jordi, i d’alguna manera vull desitjar-vos el millor del món.
Aquests dies de Setmana Santa, i com a sorpresa de darrera hora, hem gaudit de la companyia del fill i la seva dona. És la primera vegada en 13 anys que han estat a casa per aquestes festes. Tot un regal de bells moments compartits i grates experiències. Com que aquest matí molt aviat ja han marxat novament cap a Irlanda, van voler celebrar la diada de Sant Jordi amb antelació. I ens van obsequiar amb dos exquisits rams de roses vermelles, un per a la mare i un altre per a mi. Es dóna la circumstància que mai, anteriorment, cap dels meus fills m’havia fet cap detall en aquest dia; per aquest motiu m’he sentit especialment feliç amb el present. Potser no són més que coses de vella...
Hem celebrat una Pasqua una mica diferent, seguint algunes tradicions poloneses (la Monika és d’aquell país), i a casa aquest any hem guarnit ous durs, s’ha preparat cistelletes per portar  a beneir, s’han seguit algunes tradicions diferents durant els àpats. Que lluny, els seus rituals religiosos comparats amb les nostres!
Temps hi ha hagut per passar-lo junts a casa, perquè la climatologia no ha acompanyat gens ni mica. Tot i que ha plogut molt poc al Penedès, el vent ha estat bufant amb ràfegues huracanades durant dies. Ahir, a Vilanova hi havia un temporal de llevant que impressionava. 
La pobra Passifae romania tota sola, sense ningú que s’hi pogués acostar, perquè les onades havien envaït la platja i les passeres, deixant-la aïllada a dalt del seu estendard. El paisatge tenia un color estrany, d’un gris clar lluminós que desconcertava...
Ben diferents els colors de la mar durant la primera setmana d’abril, quan vaig poder gaudir d’uns dies a prop d’una altra mar que no coneixia, a Peníscola, estratègic punt de partida per visitar una colla d’indrets i de castells dels quals potser podré parlar algun dia (Morella, Xivert, Ulldecona entre altres...) 
El meu moment preferit, però, era de bon matí, quan m’escapava de l’habitació per baixar a la platja a contemplar el miracle del nou dia. La poesia ja estava escrita en el cel, en l’horitzó i en el mar; no calien els meus mots...
A prop meu, arran de platja, parelles d’homes jubilats tertuliejaven, combinant l’espectacle de la sortida del sol amb el passeig matinal. Vaig poder escoltar-ne bocins de converses. Eren gallecs, senzills i francs, viatjaven amb l’Imserso. I parlaven de política, de Catalunya, del procés, dels nostres presos polítics... 
Cap d’ells  es mostrava a favor de la independència però afirmaven que ens entenien, i tots coincidien a dir que cap dels nostres polítics no mereixia estar empresonat, que era una injustícia flagrant, que amb la llei a la mà no hi havia cap motiu per tenir-los privats de llibertat. Afirmaven que s’estava cometent un greu error contra aquella gent, “gente buena, pacífica y culta”, deien. 
Tots estaven en contra del judici, que titllaven de vergonyós. Parlaven en veu baixa, en to greu i convençuts, com si només gosessin expressar el seu punt de vista gairebé en la intimitat. 
També afirmaven que si des de Madrid no ens haguessin retallat l’estatut, els catalans no ens hauríem plantejat demanar la independència. És possible que haguessin sentit el Joan Tardà al congrés dels diputats, en el seu dia, quan des de l’estrada va impartir una didàctica i magistral lliçó sobre el tema que va fer obrir els ulls a molta gent... 
Com em va agradar poder copsar el punt de vista sincer d’aquells avis, mentre que un artista invisible anava transformant el cel en un bellíssim llenç on hi figuraven tots els colors de l’alba...
Ja fa dues setmanes de tot plegat, i avui ja és Sant Jordi. Ens esperen esdeveniments importants al llarg dels dies, durant els propers mesos. Amatents sempre, i sense perdre l'esperança, desitjo de tot cor que no us hagin mancat les roses, les lectures i l'amor.




14 comentaris:

  1. He llegit amb molt d'interès les vivències que has viscut aquests dies, Montse: familiars, tradicionals i paisatgístiques.
    Quines fotografies més espectaculars a Peníscola. Nuvolades canviants amanides amb opinions polítiques.
    És important trobar gent de fora de Catalunya que encara que no estiguin conformes amb les nostres actituds, almenys mostrin comprensió.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, el que comentes en el teu darrer paràgraf és el que més em va impressionar. Aquest respecte sincer, aquesta opinió popular, aquest estar al dia de la situació, ben lluny del que prediquen els partits de la dreta... No sé si aquesta gent, i tanta que n'hi deu haver com ells, gosaria alçar la veu a favor nostre en cas de necessitat, però conèixer el seu parer va ser una experiència balsàmica en aquests moments...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Repetiria el comentari d'en Xavier, Montse! El teu post es llegeix amb ganes, amb interès, amb el plaer de descobrir tot el que ens expliques.

    Compartim una petita part de la teva experiència. El meu fill també em va portar una rosa. Tot i que no puc dir que sigui el primer cop, ho ha fet tan poques vegades, que sempre em sembla la primera. Ha de fer il·lusió compartir tradicions diverses amb la teva jove, ella aprèn les d'aquí i vosaltres les d'allà.

    I les fotos del cel de Penyíscola, precioses, i t'agraeixo molt que ens hagis explicat la conversa dels avis gallecs. Sempre va bé de saber que aquestes persones existeixen, a vegades sembla que no quedi ningú que pensi així fora de Catalunya.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme. Celebro haver compartit amb tu, en certa manera, l'experiència de les roses. Possiblement els fills no són conscients de com ens poden fer, de felices, tan sols amb un petit gest d'afecte...
      Sí, com li he comentat al Xavier, vaig agrair profundament haver pogut ser partícip de les converses d'aquells avis de Pontevedra; vaig tenir la impressió de sentir-me recolzada en les meves conviccions, que no era cert que a Espanya no ens estimessin, o almenys que no hem de generalitzar...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Quins dies mes macos, has viscut i compartit, tot i el mal temps , però el temps segur que ha sigut el de menys per vosaltres. Bon Sant Jordi, des de Vilanova ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ben cert, Artur; el mal temps ha propiciat que poguéssim estar més estones a casa, plegats. I també ens va permetre gaudir d'una visió de la platja que ens era bastant desconeguda. És clar que per a ells, que venen d'un país tan gris com Irlanda, no els va fer gens de gràcia la manca de sol...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. La part fàcil seria comentar els bons moments que has passat les darreres setmanes, en molt bona companyia i en diades assenyalades. Però comentaré que m'agradaria saber quants d'aquests avis que es mostren tan raonables amb les seves idees, aquest diumenge votaran les opcions que ens empresonen i reprimeixen. Probablement una bona part.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No ho sabrem mai, Xexu, perquè a l'hora de la veritat Catalunya els queda molt lluny dels seus interessos... Jo en vaig tenir prou sentint el que en pensaven, d'aquesta situació, i em va agradar escoltar-los. Són molt més feridores les paraules que em dediquen algunes persones que viuen a Catalunya quan, a la feina, m'etziben allò de "Menos independència i más Dependencia". (Treballo amb la Llei de la Dependència i hi ha tanta gent descontenta...).
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Quines festes tan boniques has viscut, Montse...La celebració amb els fills vinguts de tant lluny , compartint bons moments que per no ser gaire freqüents encara fan més il·lusió i intercanviant celebracions culturals, tot plegat molt bonic...
    I aquesta sortida de sol seqüencial, seguint llum a llum l'arribada de l'astre rei, al voltant del meravellós castell de Peñíscola( tu que ets tan matinera)...
    Suposo que no tothom està d'acord amb el què estem vivint, això no vol dir que ens acompanyin a l'hora de votar!
    M'encanta aquesta foto de la princesa valenta que salva al drac esporuguit, he, he...
    Bon vespre, Montse.

    ResponSuprimeix
  6. Sí, M. Roser, malgrat que tots els plans que tenia per als dies de festa se'n van anar a can Pistraus, vam viure una Setmana Santa diferent i bonica, amb moments entranyables.
    Les sortides de sol al mar eren el millor moment del dia. No calia matinar gaire, n'hi havia prou baixant a la platja cap a les 7 del matí. A aquesta hora, normalment ja en porto dues o tres amb els ulls ben oberts, pels problemes d'insomni que arrossego.
    A mi també em va encantar aquesta foto del drac, i és que se li poden donar mil voltes a la mateixa llegenda...
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  7. A casa, enguany, per St. Jordi, no hi ha hagut roses ni llibres però no no m'han calgut perquè l'he passat amb la meua filla, a Murcia (allà eren Festes de Primavera, amb tot de clavells) i he estat molt a gust.
    Pe cert, per molt que la poesia estigués escrita al cel, a l'horitzó, a la mar, els teus molts sempre ens calen, no t'equivoques.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ets generosa amb mi, Novesflors, moltíssimes gràcies!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Un excel·lent àlbum de fotos, Montse. Com tu dius, no calen paraules, però ens agrada escriure el que veiem cada dia d'aquest món.
    Certament la vida en família omple de llum i escalfor íntima els dies que vivim per al record... Perquè ja els tindrem per sempre a la memòria.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Olga. De vegades els moments familiars carregats de calidesa no duren tant com potser voldríem, però cal celebrar-los sempre. Com bé dius, després el seu record ens acompanyarà sempre.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix