Setmana Santa, Sant Jordi i altres que en vindran.

Que difícil trobar espais per a l’escriptura quan les prioritats s'ensenyoreixen de la nostra vida, en un pack capriciós i imprevisible on conviuen les bones, les que no ho són tant i les dolentes, i es queden amb nosaltres més temps del que seria desitjable... Els dies se succeeixen els uns als altres sense treva ni pausa, les idees flueixen sense poder materialitzar-se, i quant a posts per al blog, el més calent a l’aigüera.

Però avui és Sant Jordi, i d’alguna manera vull desitjar-vos el millor del món.

Aquests dies de Setmana Santa, i com a sorpresa de darrera hora, hem gaudit de la companyia del fill i la seva dona. És la primera vegada en 13 anys que han estat a casa per aquestes festes. Tot un regal de bells moments compartits i grates experiències. Com que aquest matí molt aviat ja han marxat novament cap a Irlanda, van voler celebrar la diada de Sant Jordi amb antelació. I ens van obsequiar amb dos exquisits rams de roses vermelles, un per a la mare i un altre per a mi. Es dóna la circumstància que mai, anteriorment, cap dels meus fills m’havia fet cap detall en aquest dia; per aquest motiu m’he sentit especialment feliç amb el present. Potser no són més que coses de vella...

Hem celebrat una Pasqua una mica diferent, seguint algunes tradicions poloneses (la Monika és d’aquell país), i a casa aquest any hem guarnit ous durs, s’ha preparat cistelletes per portar  a beneir, s’han seguit algunes tradicions diferents durant els àpats. Que lluny, els seus rituals religiosos comparats amb les nostres!

Temps hi ha hagut per passar-lo junts a casa, perquè la climatologia no ha acompanyat gens ni mica. Tot i que ha plogut molt poc al Penedès, el vent ha estat bufant amb ràfegues huracanades durant dies. Ahir, a Vilanova hi havia un temporal de llevant que impressionava. 

La pobra Passifae romania tota sola, sense ningú que s’hi pogués acostar, perquè les onades havien envaït la platja i les passeres, deixant-la aïllada a dalt del seu estendard. El paisatge tenia un color estrany, d’un gris clar lluminós que desconcertava...

Ben diferents els colors de la mar durant la primera setmana d’abril, quan vaig poder gaudir d’uns dies a prop d’una altra mar que no coneixia, a Peníscola, estratègic punt de partida per visitar una colla d’indrets i de castells dels quals potser podré parlar algun dia (Morella, Xivert, Ulldecona entre altres...) 

El meu moment preferit, però, era de bon matí, quan m’escapava de l’habitació per baixar a la platja a contemplar el miracle del nou dia. La poesia ja estava escrita en el cel, en l’horitzó i en el mar; no calien els meus mots...

A prop meu, arran de platja, parelles d’homes jubilats tertuliejaven, combinant l’espectacle de la sortida del sol amb el passeig matinal. Vaig poder escoltar-ne bocins de converses. Eren gallecs, senzills i francs, viatjaven amb l’Imserso. I parlaven de política, de Catalunya, del procés, dels nostres presos polítics... 

Cap d’ells  es mostrava a favor de la independència però afirmaven que ens entenien, i tots coincidien a dir que cap dels nostres polítics no mereixia estar empresonat, que era una injustícia flagrant, que amb la llei a la mà no hi havia cap motiu per tenir-los privats de llibertat. Afirmaven que s’estava cometent un greu error contra aquella gent, “gente buena, pacífica y culta”, deien. 

Tots estaven en contra del judici, que titllaven de vergonyós. Parlaven en veu baixa, en to greu i convençuts, com si només gosessin expressar el seu punt de vista gairebé en la intimitat. 

També afirmaven que si des de Madrid no ens haguessin retallat l’estatut, els catalans no ens hauríem plantejat demanar la independència. És possible que haguessin sentit el Joan Tardà al congrés dels diputats, en el seu dia, quan des de l’estrada va impartir una didàctica i magistral lliçó sobre el tema que va fer obrir els ulls a molta gent... 

Com em va agradar poder copsar el punt de vista sincer d’aquells avis, mentre que un artista invisible anava transformant el cel en un bellíssim llenç on hi figuraven tots els colors de l’alba...

Ja fa dues setmanes de tot plegat, i avui ja és Sant Jordi. Ens esperen esdeveniments importants al llarg dels dies, durant els propers mesos. Amatents sempre, i sense perdre l'esperança, desitjo de tot cor que no us hagin mancat les roses, les lectures i l'amor.