diumenge, 4 d’agost de 2019

No tornis al teu poble de la infància (Albert Guasch)


Passats els anys,
en l’edat encalmada,
no tornis al teu poble de la infància.
La teva part se’n va anar amb tu.
Una altra va morir amb els que van quedar-s’hi.
La resta, mai no va existir.

Però si un dia et crida perquè hi tornis, 
pensa que una vegada a dins
t’exigirà la part que vas endur-te
a canvi de mostrar-te a qui ja no coneixes.
I tingues ben present: 
no esperis trobar allò que no hi va ser.

Autor:  Albert Guasch (del blog Versos de ploma i pell)

12 comentaris:

  1. Fa pensar molt el poema de l'Albert Guasch.
    Els records que guardem de la infantesa (I en aquest cas del poble on la vàrem passar, ni que fos només els estius) els anys la poden deformar. Algunes escenes millorades i d'altres eliminades.
    La guitarra portuguesa sempre té um toc nostàlgic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, hi ha molta introspecció entre les línies del poema i aquest convida a múltiples lectures. Per a mi reflecteix a la perfecció els sentiments contraposats de quan, fa uns anys, vaig tornar a Vilanova per retrobar-me amb velles amistats, vells amors, vells sentiments, i vaig poder constatar una realitat que el poeta ha sabut expressar magistralment en aquest poema: "no esperis trobar allò que no hi va ser". I és que de vegades hom topa amb versos que semblen escrits especialment per a un mateix i la seva circumstància...
      Una forta abraçada i bones vacances si es dóna el cas que les comences!

      Suprimeix
  2. Jo vaig passar la infància en diferents llocs, però del poble que en tinc millor record, va ser d'un on només hi vaig viure un any( els 10)...Hi he tornat algunes vegades i una d'elles em va fer molta il·lusió, perquè hem van conèixer sense que donés pistes, després de cinquanta anys. Vaig veure que ells també tenien un bon record de mi!
    Una música molt bonica que s'adiu amb el poema.
    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És molt bonica aquesta experiència que expliques, M. Roser, de la qual, crec, n'havies parlat un dia en el teu blog. En el meu cas, el poble de la infància és on vaig néixer i viure fins als 20 anys, i en llegir el poema m'he adonat que descrivia, sense saber-ho, algunes facetes molt concretes de la meva vida. També les guitarres tenien un protagonisme especial en aquell moment.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. La relació amb el poble de la infantesa pot ser amable, nostàlgica, festiva, traumàtica... Jo, com gairebé sempre en els poemes, faig relats nihilistes. La realitat expressada pel que és, allunyada de sentimentalismes i postals.

    L’aigua que dono a beure sempre arrossega arena. Cadascú que la vagi filtrant.

    Moltes gràcies, Montse, per haver-lo incorporat al teu espai.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Albert, de vegades hi ha poemes que, tot i agradar-nos, ens deixen indiferents perquè ens trobem lluny de la història que ens expliquen. Però si de sobte en topes amb un que està fet just a la teva mida, llavors el poema se't fa imprescindible. És el que a mi m'ha passat amb aquest.
      Gràcies i una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Impressionant aquest poema!
    Em fa adonar de coses que jo no havia pensat mai. No sé per què.
    Potser perquè la meva infantesa va estar prou repartida i no he tingut mai aquest sentiment de "tornada" enlloc. O potser perquè ni que hagi passat molt poc temps, a cada visita, a cada lloc, ja m'he adonat de seguida que no trobo allò que no va ser. Com si diguéssim que ja ho tinc acostumat...però és molt enriquidor veure-ho descdel punt de vistade l'Albert Guasch.

    ResponSuprimeix
  5. Carme, jo tampoc m'havia plantejat mai unes reflexions semblants ni de bon tros. Però tot va ser llegir el poema de l'Albert i adonar-me que m'estava enfrontant a una part important de la meva història vital... No és tant el retrobament amb el poble o els indrets, sinó amb aquelles persones que havies deixat enrere i que potser et deixaran indiferents, et decebran o t'enamoraran de nou, però que faran plantejar-te la veracitat de molts dels sentiments que havies dipositat en ells o que d'ells creies haver rebut... Sí, certament un poema per a la reflexió.
    Gràcies, Carme, i una forta abraçada!

    ResponSuprimeix
  6. La meua ciutat natal tampoc és Babilònia. HI ha gent a qui voldria esborrada del planeta, i crec que ells també a mi.

    Els llocs fan trampes, amb la memòria.


    Abraçades fortes (el dia 30 venim) ;-))

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És un estat mental, Cantireta, que no pas material, tot el que representa el retorn al poble de la infància en el poema. Com sempre, els versos a disposició de qui els necessita, com deia el protagonista del Carter de Neruda...
      Doncs qui sap si ens veiem el 30! :)
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Jo ara estiuejo al poble dels avis on passava els estius, hem tornat a veure'ns amb antics amics, no hi veig el problema! "Solo digo mi canción para quien conmigo va", es veu que aquest poema no va dirigit a mi!

    ResponSuprimeix
  8. Helena, possiblement aquesta vegada no coincidim en la interpretació que en fem del poema, o les nostres vivències de la infància no s'assemblen gaire (tot i que sovint coincidim en moltes coses). L'abstracció dels versos de l'Albert parlen de les meves males experiències en algunes temes concrets que tenen a veure amb el lloc on vaig néixer, a Vilanova.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix