Aquella moral montserratina d'altres temps...

(Del Butlletí del Santuari, 1930)  No us el perdeu! 

Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells... Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant aquella escena i divertint-s’hi d’allò més. 

Els qui van establir aquelles normes, abans de la guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres, sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més importants del món, i amb total impunitat...

Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria, a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel balcó de sota el braç...

I és que això de la imposició de normes i límits va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els preus en ascens constant, gairebé dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...

Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi espero!