diumenge, 19 de maig de 2019

Aquella moral montserratina d'altres temps...


(Del Butlletí del Santuari, 1930)  No us el perdeu! 


Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells... Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant aquella escena i divertint-s’hi d’allò més. 
Els qui van establir aquelles normes, abans de la guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres, sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més importants del món, i amb total impunitat...
Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria, a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel balcó de sota el braç...
I és que això de la imposició de normes i límits va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els preus en ascens constant, gairebé dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...
Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi espero!

16 comentaris:

  1. M'has fet pensar coses diverses, potser massa coses per a un comentari...

    Jo també recordo quan no ens deixaven entrar a segons quines esglésies (no només a Montserrat) segons com anàvem vestits o sobretot vestides les persones. Quins canvis, sí! Ara potser en pasem per l'altra banda amb tot això de les fotos, la xerrameca i la falta de respecte pels altres. Ja no es pot estar tranquil ni dins l'església escoltant les vespres!

    Cada cop és més complicat estar una estoneta tranquil...

    Espero que com cada any et sigui ben profitosa la teva estada Montserrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em va sobtar força llegir aquest text del butlletí del santuari del 1930, Carme, i em ca recordar també moltes coses. Una d'elles va ser el fet dels mocadors a les espatlles, però també el contrast sobre no donar cel·la a les dones "indecents" i el fet que ara promocionin les estades romàntiques de cap de setmana per a les parelles...
      També m'ha fet reflexionar sobre el canvi de moralitat amb els anys, en general; quan em vaig casar, als hotels, encara ens demanaven el llibre de família, no fos cas que fóssim una parella de moral distreta i els demanéssim un sostre per "pecar"...
      Moltes gràcies pels teus desitjos, Carme; tot i amb alguna dificultat afegida, espero fer ben profitosa la meva estada a Montserrat!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Les costums canvien i tot al seu voltant, també ...algunes perduren, com la doble moral... El turisme, bo per algunes coses , es també dolent per altres, però també sembla que hi ha una pèrdua de valors i respecte , com ens expliques, confiem en que no es perdin del tot i tots ens sortirem guanyant. Bona estada a Montserrat !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Artur! Sí, la doble moral perdura sempre, i segur que troba mil maneres per manifestar-se. La pèrdua de valors és també indiscutible, així com la mala educació que cada vegada és més estesa... A mi m'encanta acudir a les vespres per les peces d'orgue, de vegades magistrals, amb què ens obsequia l'organista alguns dies, i no puc suportar la gent mal educada que em fot el concert enlaire... Si avises a aquesta mena de gent, a sobre se te'n riuen a la cara... Una llàstima, certament.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Els monjos poden regir algunes normes a dins de la basílica, però no són els propietaris de les muntanyes, ni de l'aire que respirem a Montserrat.
    Coincidim en això d'anar a passar uns dies amb la família a Montserrat. La Romeria de Sants als anys 60-70 durava gairebé una setmana i ens reuníem molts coneguts. Es fa pels volts de la Mercè i encara hi ha alguns santsencs que segueixen la tradició.
    Actualment, ja ho saps, hi seguim pujant uns quants dies cada any, però ho fem pel nostre compte.
    Que siguis feliç a Montserrat Montse, que res no t'ho impedeixi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert això que dius, Xavier; les muntanyes i l'aire que respirem encara són lliures!
      Nosaltres no hi anàvem amb cap romeria, sinó amb la família a passar-hi alguns dies de vacances. Aproximadament la cosa va durar dels 4 als 9 anys, però em va deixar una petja molt profunda i multitud de records... Recordo també una noieta cega que tocava l'acordió a la plaça Abat Oliba, i que ja era com una part més del monestir; potser també la vas trobar algun dia. Acabaves odiant aquella musiqueta i les mateixes cançons una vegada i una altra...
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. Jo també hi havia anat amb família i ens hostatjàvem a les cel·les de Nostra Senyora, actualment tancades per al públic en general.
      No recordo aquesta noia de qui parles. Potser no vàrem coincidir-hi.

      Elimina
    3. Xavier, acostumava a tocar asseguda en una mena de banc rodó que hi havia al voltant dels arbres, a tocar de les cel·les Abat Oliba. És possible que des de les vostres cel·les, que donaven a una altra part del monestir, no la sentíssiu tant. Jo la recordo sobretot perquè al meu pare li molestava molt la música del seu acordió, que ens entrava per les finestres, i es passava el dia emprenyat i renegant... Coses dels records d'infantesa!

      Elimina
  4. Realment fa reflexionar tot això que expliques i la doble moral és bastant recorrent...A mi mai m'han prohibit entrar a cap església per la vestimenta ni a Torreciutat anant vestida d'excursionista estiuenca!
    Jo, a Montserrat, fa força temps que no hi vaig perquè tanta gent m'atabala...Una vegada vaig anar-hi d'excursió amb els meus alumnes, però aleshores encara hi havia pau i tranquil·litat i també hi vaig portar el Dani del meu llibre, que em sembla que l'aeri el va espantar una mica...
    No sé si recordes que abans havíem d'anar amb mantellina per anar a missa, amb sèfino que es deia popularment...
    Normalment els temps canvien per bé en algunes coses. Que tinguis molt bona estada a Montserrat.
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, jo gaudeixo especialment de l'indret perquè des de les 7 del matí que ja volto per la muntanya, quan encara no hi ha ningú, i a l'hora de la gentada o bé em tanco a escriure o bé faig excursions muntanya amunt... A la tarda surto a partir de les 6, quan la gent marxa, i després de les Vespres m'enduc el sopar cap a la muntanya de nou, veient com es fa de nit, i fins a prop de les 11 no torno cap a la cel·la... Sense gent és com si haguessin creat la muntanya per a mi sola!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Serà, sens dubte, una llarga estona de bon recolliment. Això, com sempre sol passar, depèn de l'actitud de la persona i poc de les normes a l'ús. Esperarem, com cada any, les excel·lents fotografies que hi fas. Aquelles, sí. Aquelles que són més que fotografies. Tal com les penses. Tal com les fas. I agraïts que les difonguis, Montserrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. No hi entenc gens, de fotografia, només intento blasmar amb mirada poètic allò que la càmera automàtica, per sí sola, és capaç de fer... Intentaré treure'n tot el profit possible, de la meva setmana ermitana, perquè necessito tota l'energia acumulable per quan torni a la rutina quotidiana...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Quan ho he llegit m'he espantat una mica pel to que s'utilitza a l'escrit, em pensava que era actual.
    No cal anar amb jaqueta, només cal tindre una mica de seny per no escridassar ni fer massa soroll, respectar els que estan resant. No cal tenir fe per anar a Montserrat, només seny.
    Que gaudesques de la teua estada allà.

    ResponElimina
  7. Novesflors, a mi em va sobtar que l'escrit fos anterior al 1936; sembla que les formes han tingut sempre molta més força que el fons, des de temps pretèrits... I sí, actualment hi ha molt poc respecte als altres, molta mala educació. Es nota especialment pels camins de muntanya quan et creues amb altres persones, sobretot estrangeres; ja els pots saludar, que difícilment et tornaran la salutació... Moltes gràcies pels bons desigs; costaran de passar els dies fins arribar al 9 de juny...
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. Recordo com Ramon Folch i Camarasa, que s'autoanomenava "de dretes i de missa", explicava que la literatura hauria de ser alguna cosa més que feta de "sang i semen". Això m'embadaleix, encara que la seva família defensés Catalunya i per tant els rojos malgrat tot. Totes les sèries per a joves que es fan a TV3 mostren uns adolescents no gaire innocents. Uns adolescents que vesteixen com vesteixen, i que poc tenen a veure amb aquest decòrum que es demana a Montserrat. Jo sempre he preferit la infantesa davant aquesta adolescència tan dura. I m'agrada d'anar contracorrent en això, tot i no ser creient.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que és cert és que des que es va publicar aquest text del butlletí del 1930 fins a l'actualitat, el món sembla haver canviat més que en els darrers segles... Personalment crec que el dret a la individualitat i el respecte pels altres no haurien de ser dos conceptes antagònics i que s'hauria de tenir més en compte...
      Una forta abraçada!

      Elimina