dimarts, 20 d’agost de 2019

Real com la vida mateixa.

Imatge trobada a Google

La meva mare (quasi 90 anys), només veure’m arribar a casa ja m’espera:
-La perruquera m’ha dit que em comprés aquesta pomada, que anés a aquella farmàcia que té una cosa al davant.
-Coi, i quina és, aquesta farmàcia amb una cosa al davant?
-Sí dona, tu l’has de conèixer, que també hi vas de vegades; és aquella que té una cosa al davant!
-Però si totes les que conec donen al carrer directament i no n’hi ha cap que tingui res al davant!
-No, si quan no et dóna la gana d’entendre’m no m’entendràs, no! Sembla que ho facis expressament!
-???????????????????
-A veure, fes el favor d’escoltar-me d’una vegada per totes: jo no t’he dit que sigui una farmàcia, sinó una farmàcia que té una cosa al davant!
-Però a veure, què collons és el que té al davant?
-De vegades sembles tonta o ho fas veure, nena. Si em sortís ja t’ho hauria dit!
-Doncs prova d’explicar-me on és, a veure si em situo.
-Saps aquella botiga tan gran que venen colònies, que no hi ha mai ningú, que les dependentes semblen uns estaquirots, que el dia de la inauguració ens van regalar una bossa que no valia res?
-Ah, sí, ja sé quina vols dir!
-Segur?
-Sí, ara sí.
-Doncs aquella no! És la que hi ha més enllà, a l’altra banda, que sempre està plena de  gent! Tu entres, camines i vas avall, avall, fins que ja no pots tirar més, i al final hi arribes!
-Però a veure, tu ara m’estàs parlant d’una perfumeria i no pas d’una farmàcia!
-És clar nena, és que no m’escoltes; t’estic dient que està allà dintre, al fons de tot!
A la neurona que encara sobreviu després d’un dia de feina infernal, se li encén un llum de sobte:
-A dins de la perfumeria, al fons... No t’han dit pas a la secció de PARAFARMÀCIA...?
-Àngela Maria! Veus com jo anava bé? T’estava dient que era una farmàcia que tenia una cosa al davant!
-Ufff...! D’acord, para, para, deixem-ho aquí!
-Això mateix: PARA + FARMÀCIA! Veus com no era tan difícil? No estàs bé de la memòria, nena,  no; ho hauries de dir al metge quan hi vagis!
I és clar, ni se m’ha ocorregut preguntar-li com es deia la pomada que s’havia comprat, perquè potser encara ens hi estaríem ara...

12 comentaris:

  1. Ja ho diuen que, sovint, la comunicació intergeneracional no és fàcil. ;-)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja ho pots ben dir, ja, Mc! Ara imagina't com va la cosa davant temes importants de debò...!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Santa paciència, amb la gent gran... no és fàcil, no... però així llegit té la seva gràcia, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Més que paciència, Carme, davant les persones que tota la vida han estat autoritàries i "mandones". L'edat simplement ho aguditza... Amb tot, aquesta vegada la cosa ha estat ben divertida!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Ai , Montse que tots serem gent gran algun dia...Jo vaig veure la pomada a Facebook, és molt hidratant, veig que la mare és cuida bé!
    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I esperem que hi arribem a grans, M. Roser! Ella sempre ha tingut un caràcter molt fort i encara em veu com una nena desobedient, enlloc d'assumir que ja he fet els 60... En fi, posarem pomada d'aquesta a les ferides!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Les nostres mares (els que som gent gran) són àvies i moltes vegades besàvies.
    La mare d'una amiga un dia va despenjar l'interfon i es creia que parlava per telèfon amb els qui trucaven a casa.
    No es van entendre i va penjar sense obrir-los

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, jo crec que a banda del deteriorament cognitiu que és normal amb el pas dels anys, és molt determinant el caràcter que una persona ha tingut sempre...
      La mare també de vegades s'embolica amb el telèfon i l'interfon; sobretot, quan truquen a baix, ella respon pel telèfon i s'empipa perquè ningú respon...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. La situació és molt còmica! Ara bé, quin caràcter la teva mare! Ja és ben bé que a certes edats ja no es perd el temps en ximpleries i es tira ben pel dret!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Va ser molt divertit, Xexu, sobretot quan ja a soles recordava la conversa! I sí, tota la vida ha estat una persona molt dominant que ens diu a cada moment el què hem de fer i de quina manera... Bastant difícil, la veritat.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. És com la metapoesia, el que fa la teva mare en parlar, fa servir les paraules com si fossin idees en elles mateixes.

    ResponSuprimeix
  7. Sí, Helena, i moltes vegades ella té la idea molt clara a dins del cap però és incapaç de trobar les paraules adequades per transmetre-la... Les nostres converses no sempre són tan divertides com la del post.
    Una forta abraçada!

    ResponSuprimeix