 |
| Leonid Afremov, oli sobre llenç - Relats conjunts |
“...Cerco
una princesa que no vulgui ser la protagonista del seu propi conte... (Signat:
Sand)”
Han caminat sota la pluja sota el
mateix paraigua. Com dos vells coneguts, com dos amics de sempre, com dos
adolescents de 50 anys intentant la seducció. Era només mitja tarda i començava
a fosquejar. El passeig il·luminat per fanals que transformaven les petites
gotes en cortines de colors. Ell, tan
bregat en el flirteig, tan avesat a la conversa fàcil, procurava amb delicadesa
no acostar-s’hi gaire, no espantar-la, no fer-ho violent. De tant en tant,
però, els seus cossos es fregaven i l’instant era feliç. Han estat parlant de
tot i de res, com tantejant-se. Ell la vol preservar de mirades indiscretes que
li puguin fer mal posteriorment. Ella sentiria una secreta satisfacció malèvola
si el seu nom corregués de boca en boca i poder riure’s, amb menyspreu, de la
gent d’aquella ciutat.
Fan bona parella. Tots dos tenen aspecte
d’intel·lectuals. Encara no saben què senten l’un per l’altre, però tots dos
íntimament intueixen que serien molt feliços compartint la vida plegats. Els
uneixen moltes coses, moltes més coses del que es pensen i del que s’han
explicat; moltes coses que encara no saben l’un de l’altre...
Caminen pel carrer dels arbres, i
el cel vessa a sobre d’ells una pluja de colors de tardor, gens violenta. Ella
sap que hi està bé, que hi està molt bé, que voldria fer etern aquell moment.
Ell en canvi, sembla tenir més pressa. Ella no sap què hi passa, en el
pensament d’ell. No sap si tornaran a trobar-se, però intueix que li ha
agradat. Però no sap si és prou valent.
La cita en aquell cafè era
difícil. Tots dos sabien perquè hi eren. Tots dos sabien que eren allà per
agradar-se. Era violent, sens dubte, i una mica forçat. S’havien conegut per
Internet, en una pàgina de contactes, ella atreta per la misteriosa frase de
l’encapçalament del seu perfil: “Cerco
una princesa que no vulgui ser la protagonista del seu propi conte”. Es van
escriure, primer tímidament, i per algun
motiu que encara no comprenen de seguida es van començar a explicar intimitats.
Per correu electrònic, mai a través del xat. I llegint-se es van agradar molt.
Ell li va dir coses molt afalagadores, molt importants, anava molt de pressa.
Ella dubtava de la seva sinceritat; desconeixia si allò formava part d’algun
pla molt ben ordit de seducció, del qual n’era sens dubte un mestre. Però cada
vegada se’n refiava més; cada vegada eren més francs en les seves confidències,
cada vegada s’hi sentien més a gust. Com si s’haguessin tractat tota la vida.
La sinceritat pretenia ser la nota dominant des d’un principi. Ella no volia
enganyar-lo. La seva situació era la que era, d’ell depenia tirar endavant o
no. L’escull més àlgid va arribar en comprovar, fal·làcies de l’atzar, que
vivien a la mateixa ciutat, gairebé al mateix barri, a dues parades de metro de
distància. Cap dels dos no havia previst una situació com aquesta, i
desconcertats, van passar moments ben difícils sense saber com afrontar-ho.
Ella va voler tallar la relació de soca-rel, ell va insistir de trobar-se i de
parlar. I finalment van fer-ho, en una plujosa tarda quasi hivernal, quan en
els carrers encara hi brillaven resplendors daurades de les fulles dels
arbres...
No, no ho sap, ella, si ha estat
seductora o se li ha notat la por; no ho sap, si ha dit les paraules adequades
ni si la inseguretat en els moviments l’ha traïda. No ho sap, si li estava
agradant ni si es tornarien a veure mai més. No ho sap, si li escriurà o si li
trucarà, o si l’anirà a veure a la feina... No ho sap. El que sí que sap és que
s’ha oblidat de tot i que ha volgut assaborir aquells moments de conversa que
se li han fet tan curts. Que no ha mostrat altra cosa que el que és en
realitat. Caixa o faixa. O m’accepta com sóc o no cal que em torni a veure. El
que sap és que hauria volgut perllongar el moment dels dos petons en saludar-se,
el contacte amb el seu rostre, la olor que li ha quedat a la pell. El que sap
és que durant la conversa eren dos bons amics que parlaven i que se sentien bé
l’un amb l’altre. I que no vol pensar en res més. Que no es vol preguntar res
més. Que no vol ni imaginar-se què pot passar demà. Ara i aquí, i la pluja que
queia, mansa i fina a sobre d’ells...
I així anaven pel carrer; ella
aixoplugant-lo amb el seu paraigua, massa petit, la carpeta als braços, la
bufanda penjant, l’alegria dibuixada al rostre. Sempre la pluja ha fet acte de
presència en els seus moments més importants, beneïda pluja! Ell al seu costat,
sense gosar. Sense gosar posar-li el braç a l’esquena per caminar més aplegats
i no mullar-se. Ella li hauria proposat de caminar més estona per aquell
passeig, hauria volgut escoltar les seves confidències i continuar sentint-se
lliure i confiada al seu costat. No hauria sabut dir si ell li agradava; només
sabia que li agradava aquell moment. I què és la vida, sinó assaborir al màxim
aquests petits esquitxos de felicitat que,
com aquelles gotes d’aigua, ens amaren per dins i per fora uns breus
instants?
Donaria mitja vida per saber què
en pensa d’ella, ell. Una veu molt endins li crida que bé, però una altra li
adverteix que vagi en compte alhora de il·lusionar-se, de bastir castells a
l’aire, que la seva situació no és la
que ell busca en una companya. Que després de pensar-hi, optarà per la distància.
No sap que és millor, ni quins camins seguiran les seves vides, Per això, ella
guarda a dins del cor tots els instants, totes les olors, tots els colors que
han gaudit plegats, caminant sota la pluja aquell vespre de tardor.
L’endemà de la pluja, a la tarda.
El troba connectat a Internet, novament
buscant parella a la xarxa. Ell, encara no han passat 24 hores del passeig sota
la pluja, està novament connectat a la pàgina de contactes. Ni un sol mail, ni
una trucada telefònica. No res. Ella ha passat la nit en blanc. Mil preguntes
li cremaven al seu cervell. Ha hagut d’esforçar-se per no ser ella qui truqués,
ha hagut de refermar tots els impulsos. Li hauria volgut dir que després de dos
anys sense poder fer-ho, havia tornat a escriure una narració, que el tenia viu
a dins del cor, que encara podia sentir l’olor a la seva pell, que es va
excitar imaginant-se que era amb ell amb qui estava... Hauria volgut desfermar
el volcà que porta a dintre, la impaciència d’esperar un gest seu... Li hauria
volgut dir que sí, que volia estimar-lo, que endavant, malgrat tot i tothom...
Però ell no havia donat senyals
de vida. Al matí, el terra del passeig estava encara mullat, i una nuvolada
trencadissa s’escampava a l’horitzó. Encara brillaven els colors nacrats a dins
dels tolls. I se sentia brillar per dintre amb una llum molt especial, potser
era l’esperança de sentir-se estimada en el cor d’aquell home, que la feia ser
bonica i la feia sentir-se bonica... Desitjava que l’atzar els fes coincidir en
aquella hora, en aquell lloc. Pregava per tornar-lo a veure i contemplar la
seva reacció.
Però ara ja ho té clar. Avui, la
tarda torna a ser plujosa, més plujosa que ahir. Ahir, el cel potser plorava
amb melangia; avui plora de ràbia. Gairebé 24 hores. Mira delerosa el seu
correu, i no hi troba cap missatge. Sempre podria haver-li dit, com a excusa
que està molt ocupat, que avui torna a treballar. Però no ha calgut ni cap
excusa. I sí que n’està, d’ocupat, mirant de trobar noves parelles a Internet.
La tristesa, la ràbia i la decepció formen a parts iguals el seu estat d’ànims,
i s’adona que comença a considerar les facetes negatives que li havia anat
notant, aquelles a les que no va voler donar importància, aquelles que no volia
veure. Possiblement, no va gens desencaminada quan va pensar que estava una
mica esboirat. La mitja dotzena de dones amb qui havia contactat anteriorment i
que el van anar deixant l’una darrera l’altra, potser havien estat més
intel·ligents que no pas ella. Semblava que un home tan ben plantat no havia de
tenir dificultats per trobar parella, però en realitat estava sol i es dedicava
a buscar-ne a les pàgines de contactes... Aquelles sortides fora de lloc, amb
sobtades dosis d’agressivitat, que havia observat en més d’un dels correus que
s’enviaven... Aquell voler-s’ho menjar tot tan de pressa, com un núvol de
tempesta que descarrega amb virulència i que aviat es fon... Un altre ídol amb
els peus de fang? Es pregunta amb amargor: s’han mofat d’ella els fats, els
sentiments d’ell, les il·lusions que emplenaven novament el seu cor? Ras i
curt: ha tornat a equivocar-se, creient en ell? La prudència i la delicadesa
que li havia observat ahir, potser no eren més que una mostra de l’interès per
treure-se-la de sobre al més aviat possible...? Oh, si ho sabés del cert, si
sabés què pensar...! Ella no n’estava del tot enamorada, d’aquell home, però
creia amb certesa que de mica en mica l’hauria pogut arribar a estimar. Se’n
sentia còmplice i amiga. I s’hi va sentir especialment propera quan caminaven
en la tarda pel passeig sota la pluja, tapats amb el mateix paraigua... En
realitat, ella va poder-li explicar poques coses, gairebé només parlava ell. A
cada moment sortia a la conversa la seva muller morta, la dona amb qui, malgrat
tot, no s’havia acabat d’entendre, i de qui fins i tot s’havia separat. A ella
no li va quedar clar del tot el motiu d’aquest distanciament, però era evident
que ell era inestable i arrossegava problemes emocionals d’alguna mena. I
encara els arrossega, d’això n’està segura. Hi va haver amants durant uns anys.
Baralles amb bona part de la família. Aquesta dubtava de la seva capacitat, un
cop vidu, de sortir-se’n amb els fills. Els seus motius ben fonamentats tenien,
segurament, per pensar així. Hi va haver un negoci centenari que fa aigües, el
van apartar d’altres feines, hi va haver una depressió. I hi ha també, per part
d’ella, la percepció d’un cert desequilibri. Potser beu una mica, potser pren
medicaments, potser ha estat sempre així. Potser, i això li dol, no tindrà
l’oportunitat d’arribar a saber-ho mai...
És clar. Els homes no volen
perdre el temps. Ara entén què pretenia amb allò de voler-la veure d’immediat,
que “l’altra setmana seria massa enllà”.
Volia saber si hi havia possibilitats de fer alguna cosa amb ella, i
saber-ho al més aviat millor, perquè si no, no perdria més el temps i correria
adelerat a veure qui més podia pescar, no fos cas que se li escapés la peça
cobejada per no haver estat a la línia de tir. Com no ho havia pensat abans,
això! Per a ells, els homes, o per a aquesta mena d’homes, el que compte és
anar al gra. No hi ha ganes de conèixer amb profunditat una altra manera de
ser, potser rica i complexa, si no s’albira la possibilitat d’acabar al llit.
Aquesta mena d’homes no tenen cap interès a conèixer ningú més que no siguin
ells i la seva circumstància. Mai se sentiran enriquits amb les experiències
dels altres. Només s’estimen ells. Per això no troben mai una persona que pugui
estimar-los de debò. I durant anys i anys, engruixiran la llista dels seductors
en venda a les pàgines de Match.com...
Fa una pausa en les seves
reflexions i resol trucar-li, amagant el seu número per no delatar-se, per
escoltar novament la seva veu, i li respon la veu d’un ximple. Un to massa
fort, cridaner, despreocupat, sense gota de sensibilitat, un to de veu
autoritari i tirant a impertinent. Aquest era l’aimador somiat aquesta nit, la persona real amb qui
va passejar sota la pluja i per al qual havia contemplat la possibilitat de deixar-ho
tot? L’home que a hores d’ara deu estar pensant que aquesta dona li ha fet
perdre el temps.
L’endemà a mig matí, en una pausa
de la feina, ella el troba pel carrer. De pressa, en mig de la gent, amb l’aire
atabalat de sempre. Li diu festivament: Ei, adéu, maca! I continua el seu camí
com si res. Ella li diu adéu, el saluda, però el seu gest és seriós, amb prou
feines un esbós de somriure. Sent que les forces l’abandonen i que és a un
no-res de posar-se a plorar. De bon matí havia obert el correu per si hi
trobava una sorpresa, però el correu ha estat buit, tant al matí com a aquesta
tarda. I altre cop, en aquest moments, ell fa estona que està connectat al
Match. Avui és divendres, dia que els caçadors van en busca de la presa. Amb una
mica de sort, encara podrà lligar aquest cap de setmana...
Cada cop està més clar. Ell no hi
té cap interès perquè no se n’ha enamorat. I ella, que havia anat a la trobada
amb la incomoditat de ser conscient que eren allà per mesurar-se, va sentir un
sentiment ben diferent i no programat quan, passejant sota la pluja aquella
tarda, un núvol de petites perles de colors els embolcallava amb el mateix
mantell...
Està clar que d’ella, a ell només
li agrada com escriu. Que el fervor comunicatiu, les ganes de caure bé per mail
van durar només els primers dies. Està clar que no vol complicacions. Que ni li
interessa com a amiga, pel que es veu. Perquè bé que li hauria trucat o li
hauria dit alguna cosa, si almenys hagués volgut conservar l’amistat. I a ella
li fa mal...
Ella necessitaria un home sensible,
intel·ligent i amb molt de tacte per tornar-se a sentir dona. Així i tot, no
sap fins a quin punt podria tornar a oferir-se a un home. I està vist que ell
és molt lluny de ser aquesta persona que ella cerca. Però sent un buit molt
fondo, se sent humiliada, gelosa i molt trista, menystinguda, abandonada i
avergonyida. Què en farà ara, ell, de tots aquells correus, de totes les
confidències que li ha fet? Com les utilitzarà? Ho explicarà a les altres
parelles que anirà trobant al llarg de la vida? Per què es va posar en aquest
embolic? Per què les ànsies de volar? Per què les ganes de viure? Per què
l’esperança, l’autoestima, el vot de confiança en el futur? Va pecar d’ingènua
quan va creure que algú podia tornar a estimar-la algun dia; al capdavall no és
més que una dona mastectomitzada que somniava cercar un miracle en el joc del
Match, a les pàgines de contactes per Internet...
La princesa té els ulls tristos.
No tornaran a veure-la somriure mai més.
Galionar (Per a Relats conjunts)
.jpg)
