divendres, 10 de novembre del 2017

Més enllà de la finestra...


Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 

Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins meu. 

Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,
contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix... 

Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre. 

Montse Galionar 

14 comentaris:

  1. M'agrada, el poema, transmet uns sentiments de forma molt bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alfonso, per haver sabut entrar en el poema sense quedar-ne indiferent.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. La tardor i el pas de tantes tardors en la vida amb el pes dels desencants, paradògicament, empenten molts per escriure poemes intensos i preciosos, com els teus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. Escriure els desencants des d'una certa òptica no exempta de bellesa, per què no? Potser és ja l'últim reducte del record...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. A la tardor quan cauen les fulles, les enyorances resten al descobert.
    Com quan en Llach cantava:"Ni que només fos, poder-nos dir un altre adéu serenament..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, com m'agrada aquesta frase teva! I la cançó de Llach va ser una de les indispensables, fa molt temps, a la meva vida.
      Una forta abraçada1

      Elimina
  4. Mès enllà de la finestra veiem passar la tardor meteorològica i la tardor de la vida...En les dues plou, bufa el vent, hi ha solitud...Els arbres que veiem ens recorden les dues!!!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona reflexió, M. Roser. Els arbres de tardor com a realitat i com a metàfora. M'agrada!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. El poema és molt tardorenc i respira tristesa i enyorança pels quatre costats...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, la tardor és l'estació que més convida a la nostàlgia, sota el meu punt de vista...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. L'enyorança sempre és dolorosa, però melancolia vol dir trobar gust en el dolor, recrear-s'hi. Encara que només sigui per escriure així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena, crec que la melancolia només pot aparèixer quan ja hem superat el dolor de l'enyorança però no volem oblidar...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Al temps de les fulles seques convenen unes bones abraçades dins d'estances càlides, amb llibres, llana, cafè, magdalenes, i una pantalla d'un amorós color d'albercoc que faci de testimoni.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sento l'escalf que desprenen les teves paraules, Olga; en la seva essència hi ha la diferència entre estar sol o tenir bona companyia...
      Una forta abraçada!

      Elimina