“...El que em
preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que, d’ara en endavant, ja no podré
creure en tu...” (Friedrich Nietzsche)
T’he estimat?
M’has estimat...?
en el ball de
l’amor, hem coincidit cap volta...?
El temps
compartit plegats
va ser química o
quimera...?
I el desig, si
existí, nasqué del cor o del sexe...?
M’estimares?
T’estimí...?
Des del record
de la boira
que ens va agombolar
a tots dos,
m’arriben cants
de sarcasme
cada vegada més
forts.
Ben colgats, hi
soterràrem
els fatus mots
de passió,
les
histriòniques promeses,
fal·làcies en do
major;
de qui s’estava
venjant
el teu ego
idolatrat?,
perquè sé que de
mi, no.
Ara el meu cap
penja a la teva paret
com un trofeu,
al costat de tants altres.
Però no cantis
victòria:
i si jo t’he
utilitzat
per tornar-me a
sentir dona
i tampoc m’has
agradat...?
Massa preguntes
per a cap resposta.
El que no té
preu, no es compra,
i aquest conte s'ha acabat.
Montse Galionar
Si es parla d'egos, de trofeus, de victòries, de preu o de comprar, és que no estem parlant d'amor.
ResponEliminaEl desengany depen de les expectatives. Un poema bell i dolorós. De llàgrimes? Pot ser no. De serenitat? És el que sembla als versos finals.
Clarament no estem parlant d'amor, Xavier, però la bleda protagonista del poema potser sí que algun dia s'ho va creure, que en parlava... I potser encara moltes com ella s'ho creuen, perquè no saben llegir els signes de les mentides... No, res de llàgrimes, amic; he manllevat records de molts anys enrere per elaborar aquest poti-poti... És massa bonica la vida!
EliminaUna forta abraçada!
Sé de què parles. I no és fàcil ni deixa indiferent,
ResponEliminaBon poema, Montse.
Montse, en tot cas utilitzo records de força anys enrere que la frase de Nietzsche m'ha recordat , i sempre des d'una distància que permet la ironia, la lliure interpretació, el jugar amb els mots. No, ja no tinc problemes d'aquesta mena a la meva edat, suposo que afortunadament...
EliminaUna forta abraçada!
Relacions (relacions?) que fan mal i que el temps, la saviesa que dóna el temps, ens ajuda a superar i a mirar la vida d'una altra manera.
ResponEliminaJusta la fusta, Novesflors! El temps és un gran mestre!
EliminaUna forta abraçada!
Tinc una companya que acaba de sortir d'una relació i no para de preguntar-se els perquès, d'analitzar com se sent, per què ha passat. Suposo que és inevitable, però quan una relació ha acabat, el que menys ens hauria d'importar són els motius, el mal que fa la pèrdua ja hauria de ser prou tortura.
ResponEliminaSuposo que és inevitable, Xexu, sentir-se malament i fer-se tota mena de preguntes quan s'ha acabat una relació. Després, amb el temps tot es normalitza. Aquest poema que he publicat està inspirat en uns fets de fa bastants anys, i des de la distància es veu tot molt diferent. Amb tot, vaig voler retrocedir records enrere per escriure'l.
EliminaUna forta abraçada!
El trobo molt trist, Montse... una situació viscuda dolorosa i com sempre les seves preguntes que ens acaben de torturar...
ResponEliminaAbraçades.
Cert, Carme, una situació poc agradable i molt trista, però que amb el pas dels anys ha anat perdent el seu dramatisme... La vida ja en té, de moments de tota mena... Per sort, no ens manca el sentit de la ironia, que ens ajuda a relativitzar les coses.
EliminaUna forta abraçada!
Un poema molt bonic i molt trist. Les ruptures mai són fàcils i deixen ferides.
ResponEliminaSupose per el que dius, que ja estan guarides encara que han deixat cicatriu.
I sí, la vida és bonica.
Una abraçada.
Hola Mari, sí, els fets a què em refereixo són una mica llunyans, ja no poden fer mal. Cicatrius?, sí, és clar, però a aquestes alçades ja no ve d'una... I ho refermo: malgrat tot, la vida és bonica!
EliminaUna forta abraçada!
profund, paradoxal tal com és l'amor ...contradictori , plaent i dolorós !
ResponEliminaBen cert, Elfree, la complexitat de les relacions interpersonals no han estat mai fàcils, i comporten una mica de tot...
EliminaUna forta abraçada!
Bon poema, i rotund. Cal fer saber qui som.
EliminaLes boires de novembre arrosseguen les ànimes perquè s'ajeguin a les fulles mortes.
Bon repòs.
Gràcies, Olga. Amb ànimes o sense, les boires de novembre sobre els camps enjoiats d'or vell són una delícia per als sentits per al caminant que les contempla...
EliminaUna forta abraçada!