diumenge, 6 de novembre de 2016

El mirall i tu (article de l'Eva Piquer)

Il·lustració: Eva Armisén
He trobat aquest article de l’Eva Piquer a Catorze.cat i per un moment he pensat que m’estava descrivint. Vinga, algú de vosaltres s’hi veu, també, reflectit, reflectida, en el seu mirall, ni que sigui parcialment?

T'hi mires i t'hi veus. Les veus.
La que, de petita, se sentia i se sabia desencaixada. La que es tancava al lavabo de l'escola a fer passar els minuts perquè l'hora del pati se li feia molt llarga. La que no s'agradava amb els cabells llargs, no s'agradava amb els cabells curts: no s'agradava. La que es va començar a agradar per la força del costum. La que va descobrir que els llibres la feien volar. La col·leccionista de tu rais: tu rai, que sempre caus dreta; tu rai, que te'n sortiràs. La que duia lentilles d'un sol ús. La que comprova que les ulleres graduades li tapin les ulleres de sota les parpelles. La que plora per qualsevol fotesa. La que, de tan espantada, no pot ni plorar. La que té por de no estar a l'altura. La que de tant en tant s'estima una mica i deixa d'acotar el cap. La que regala lleialtats abans d'hora i després se la fot. La que va per lliure.
La que guarda secrets en calaixos de la memòria. La que no sap dissimular. La que té una fòbia social diagnosticada i domesticada. La que cova menys remordiments dels que caldria per haver fet coses que no explicarà ni morta. La que no sap ni vol dir mentides, que ja té el nas prou llarg. La que prefereix enviar cinc-cents catorze mails que fer una trucada. La que prova de somriure sense obrir la boca per amagar unes dents de color tetraciclina. La que riu d'acudits fets a mida, oblidant la grogor dental. La que sembla distant però en petit comitè no calla. La que quan viatja acaba tornant al mateix lloc. La que pagaria per trobar les paraules justes. La que escriu per pensar. La que voldria poder dir que diguin el que vulguin, i a mi què. La que ha après a distingir la gent que val la pena.
La que es mira al mirall i s'hi reconeix.

Eva Piquer

22 comentaris:

  1. Em quedo amb:

    "La que pagaria per trobar les paraules justes". Com quan escrius un llibre, que tens temps de trobar-les, les paraules justes, no pas a la vida.
    "La que es tancava al lavabo de l'escola a fer passar els minuts perquè l'hora del pati se li feia molt llarga". És el preu de ser inadaptada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Helena, jo hauria pactat amb el diable per ser capaç de trobar les paraules justes infinitat de vegades. Potser per això em comunico molt millor per escrit que no pas de paraula...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Potser no en totes les afirmacions, però sí que en moltes de les actituds que descriu aquest article m'hi veig reflectit.
    El que ja ha passat no es pot corregir.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, amb els anys crec que ens passa com això que diu l'Eva Piquer de "la fòbia domesticada". Domestiquem moltes coses per tal de conviure amb nosaltres mateixos. Al final n'aprenem. O no...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Algunes coses sí que m'enmirallen: sóc col.leccionista de "tu rais", tinc la plorera fàcil, a vegades, guardo secrets i no tinc remordiments pels secrets inconfessables.

    No m'he sentit mai, inadaptada, ni he tingut msi fòbia social. Més aviat crec que he tingut molta sort i sempre he trobar persones amb qui connectar profundament.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme, jo puc emmirallar-me en moltíssimes més coses de l'article, sempre tenint present que per edat i esforç he après a conviure amb algunes de les pors més primàries...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. És fàcil identificar-se en alguna d'aquestes situacions. A mi la que m'ha fet més gràcia -i que comparteixo- és aquesta de preferir enviar cinc-cents catorze mails que fer una trucada… Em costa molt trucar per telèfon, ho evito tant com puc. Tot i així, ara que el meu pare s'ha quedat vidu m'obligo a fer-ho i he de confessar que, un cop salvada la resistència inicial, després agraeixo molt haver fer la trucada.
    Bon diumenge, Montse!
    Una forta abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. August, jo també m'identifico moltíssim amb aquesta situació a què et refereixes. A la feina prefereixo mil vegades escriure correus interns que no pas resoldre els temes per telèfon... I en l'àmbit privat també, però no tant.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Jo em sent identificada amb alguna d'aquestes afirmacions. Per exemple, la de pagar per trobar les paraules justes -cosa que em resulta difícil d'improvisar- i la de preferir escriure a telefonar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Novesflors, jo m'identifico amb moltes més, potser no tant ara de gran com recordant els anys joves, però coincidim plenament en les dues que exposes; estaria tan bé disposar de més temps per pensar allò que volem expressar...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Els articles de l'Eva Piquer son sempre fascinants.
    I si, molt identificada, tant amb les coses que coincideixo com en les que no, i és que podria afegir un reguitzell, de totes aquestes afirmacions tan íntimes que mai diem, i que son tan certes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Rits, és molt fàcil identificar-se amb el que diu, sobretot si som o hem estat persones insegures. I és clar, no acostumem a parlar de les nostres pors per mor que encara ens jutgin pitjor de com ens veiem... Quin gran alleujament, quan algú com l'Eva Piquer s'atreveix a treure-les a la llum!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Personalment no m'hi reconec gaire. Hi ha afirmacions molt diverses, i en algunes podríem quadrar tots. He de dir que mai m'he agradat especialment, però segurament on he assentit de veritat és en allò que diu que prefereixo enviar un milió de mails abans que fer una trucada. Ja veus.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xexu, som bastants els qui coincidim en això d'enviar mails abans d'agafar el telèfon. Possiblement sigui per la possibilitat de corregir allò que de paraula ja no tindríem manera de fer-ho...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Aquest teu mirall és vist amb ulls de dona... però el meu costat femení s'identifica en bona part del que hi veus.

    Bona nit Galionar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Pere. Crec que l'article pot emmirallar més dones que homes per les situacions que explica, però que el reflex pot ser vàlid també per a vosaltres en alguns aspectes. Gran articulista, l'Eva Piquer!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. Jo m'emmiralle en moltes moltes coses. Mai m'he agradat, ni en els cabells llargs ni en els cabells curts, sóc de llàgrima fàcil, tinc por de no estar a la altura, no m'agrada el telèfon...Quién da más??

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Mari, estimada, com més va més convençuda n'estic de com ens assemblem! Possiblement no de la carcassa, però sí del que hi ha dintre!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  10. I vet aquí que n'hi ha uns quants que per sort ens assemblem.
    Uns quants miralls, podríem dir.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I uns quants emmirallats també, Jordi! :-))
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
    2. Dona, alguna de les coses sí que les reconec, però no tantes. I de miralls, com que en tinc de diferents que em marquen més o menys defectes segons la llum, ja sé com m'hi he d'enfrontar. Com diuen Joan de Sagarra i Toldrà: "Noia, passa cantant!"

      Suprimeix
    3. Doncs és de dona sàvia, Olga, saber de quina manera has d'enfrontar-te als miralls! La llum també ens pot ser una bona aliada!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix