dimarts, 4 d’octubre de 2016

Llibertat

Tot i les reixes
no en seràs mai captiva.
Llum i finestra.
Montse Galionar


Si tu et sents lliure
ni reixes ni barreres
podran detindre't.
Mari 

18 comentaris:

  1. Avui mateix, he pensat en aquesta cançó i en Georges Moustaki. Perquè pensava en la llibertat i en el no-compromís de les persones. Ho pensava d'una manera molt diferent de la que suggereix el teu post.

    El teu post em diu que la llibertat la duem a dins i encara que ho sembli, a vegades, ni que ens posin reixes no serem mai captives, com la flor que esclata plena de llum fora del lloc on està plantada. I saps? Hi estic ben bé d'acord: la llibertat la portem dins.

    Però jo hi pensava a l'inrevés, els que són "captius" del seu concepte de llibertat i fugen de tot i s'escorren com anguiles. I per això pensava en aquesta cançó que diu coses com ara...

    "Llibertat, davant la teva voluntat, la meva ànima estava sotmesa.
    Llibertat t'ho havia donat tot, fins la meva darrera camisa.
    I com he sofert per poder satisfet totes les teves exigències:
    He canviat de país, he perdut els meus amics, per guanyar la teva confiança."

    "Llibertat, malgrat tot t'he deixat, una nit de desembre.
    He desertat dels camins apartats que seguíem junts.
    Quan sense malfiar-me, amb els peus i els canells lligats
    Jo em vaig deixar fer... i jo t'he traït per una presó d'amor
    I la seva bella carcellera"

    En fi, la llibertat també té una cara i una creu... com la meva frase de l'altre dia.

    I perdona el rotllo, Montse. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Estimada Carme, com has enriquit el post amb les teves reflexions! Mil gràcies, bonica! Aquesta flors, i moltes d'altres com ella, les vaig trobar en un jardí aquest estiu. Totes treien el cap per les "finestres" del reixat, com si per a elles aquesta cosa material no tingués cap importància... Eren com una colla d'amigues despreocupades, belles i felices que xafardejaven, i que feien l'estança més grata al visitant. I sí, vaig pensar que la llibertat comença per nosaltres mateixos...
      I sense que tingués cap relació amb aquest post, ahir vaig veure el capítol de la sèrie Merlí, i precisament també sorgia el tema de la llibertat: la por de compartir la vida en parella per mor de no perdre aquest preuat concepte de ser lliures... I la meva reflexió va anar força en la línia de la teva.
      És clar que cadascú s'ho agafa com més li convé. Vaig tenir una mena de parella que en saber que m'agradava moltíssim la cançó d'Amancio Prada, "Libre te quiero", va quedar convençut que no m'importaria si se n'anava amb altres dones, i així ho va fer... En fi, Carme, donaria per moltíssim aquest tema de la llibertat...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. A la fotografia, la flor que vol ser lliure atresora el sol dins del seu cor.
    És, per tant, lliure. Ha sortit a l'altre costat del filat, ja no es pot fer enrere.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Estava quasi davant l'església d'Alins, Xavier, ella i moltes més com ella. La llum les feia precioses. No crec que en cap moment se sentissin presoneres de res...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Lliure com el vent ... com la llum del cel. Gran com aquesta canço de Moustaki.

    Una abraçada d'un "sapo de la noche, sapo cancionero".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Pere, tan simple i tan complexa alhora, la paraula llibertat... Veig que encara no t'has convertit en príncep; me n'alegro, amic! :-))
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Tot i la mètrica el poema funciona, a vegades encara més.
    Sobre el que diu la Carme, "if you can dream, but not make dreams your master", deia Kipling.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Helena, no hi tinc gens de pràctica a fer funcionar els poemes tan curts; admiro la teva capacitat de síntesi, que jo no tinc. Però de tant en tant m'hi atreveixo...
      Gràcies per enriquir el post amb les teves paraules, bonica!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Si tu et sents lliure
    ni reixes ni barreres
    podran detindre't.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Mari, per aquest haiku tan bell. L'he penjat al post.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Que bé! No ens tens acostumats a haikus i mira, te n'has sortit molt bé.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Colors preciosos per a tu i per als teus lectors.
      Una abraçada.

      Suprimeix
    2. Gràcies, Novesflors, per la teva generositat! Fer-ne és fàcil, però fer-ne bé ja és una altra cosa...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
    3. Gràcies, Olga! Colors preciosos els que ens regala la Natura!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Aquestes boniques campanetes , s'han revelat com joves adolescents...Malgrat la planta mare rau rere les reixes, elles han buscat una sortida per sentir-se lliures i ens diuen que lluitem per ser-ho. Bonics haikus, el teu i el de la Mari.
    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La natura és sàvia, M. Roser. Les floretes han sabut trobar el camí de la llibertat per poder acostar-se al sol i guarnir-se amb la seva llum.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. quants records em porta la cançó esdevinguda himne de la meva joventut sota el franquisme .....i acompanyat de poesia teva .....arribo tard però he arribat....abraçades!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Va ser la banda sonora de tota una època, Elfree. I encara avui és prou vigent...
      Gràcies per haver arribat, i una forta abraçada!

      Suprimeix