Una interpretació molt vàlida la teva, Helena, tot i que el poema anava cap a una altra direcció. Jo també he anhelat sovint que algunes coses fossin perennes, però anclar-se en allò que per naturalesa ha d'acabar canviant no porta a res de bo... Una forta abraçada!
Els meus somnis no es compleixen mai, Pere. Ni tan sols voldria viure molts anys més, però contemplant aquest cel de meravellós després de la tempesta, des d'un balcó d'Andorra fa pocs dies, m'hi hauria quedat eternament, ni que hagués estat convertida en l'avet que tenia al davant, de tanta joia que sentia dins meu... Una forta abraçada!
Difícil és que s'acompleixi el "per sempre", encara que en els somnis tot és possible. Fins i tot esborrar les paraules del mai més. La música misteriosa de la tardor que has afegit sembla que ens empenyi cap a una mena letargia. En canvi la fotografia de negre i blaus i blancs, és nítida, desperta. El verd és l'esperança? El blau també!!
Xavier, aquest "per sempre" és fruit de la follia de sentiments davant la magnitud de la bellesa del moment. Igual que en els adolescents quan s'enamoren, que creuen que s'estimaran "per sempre". Sí, ja sé que en alguns casos és així, però en la majoria no és més que una realitat efímera... Vaig gaudir tant d'aquests tres dies a les muntanyes d'Andorra entre pluja, boira i colors de tardor, que els hauria volgut eterns. Una forta abraçada!
M'agrada el blau i el blanc i el negre... m'agrada la foto i la tanka. Trio ser arbre de fulla caduca i canviar el color de les fulles i perdre-les per poder renovar-les. I sentir que quan només queda l'essència, encara que semblem més fe les som més forts.
Carme, no ho diguis aningú, eh?, però fins que no ho heu esmentat vosaltres, no m'havia adonat que aquest poema havia quedat com una tanka... :-) M'agrada el teu punt de vista sobre els arbres de fulla caduca! Ens cal la possibilitat de la renovació de tant en tant! Una forta abraçada!
Gràcies, Mari. Vaig tenir el privilegi de gaudir d'aquest paisatge de la foto des de l'habitació d'un hotel a Andorra; canviava segons la pluja i les hores del dia, i era espectacular! Una forta abraçada!
Està bé el canvi d'estacions, però alhora voldríem que algunes coses fossin perennes.
ResponEliminaAixò em fa pensar la teva tanka.
Una interpretació molt vàlida la teva, Helena, tot i que el poema anava cap a una altra direcció. Jo també he anhelat sovint que algunes coses fossin perennes, però anclar-se en allò que per naturalesa ha d'acabar canviant no porta a res de bo...
EliminaUna forta abraçada!
Potser a la tardor hem renovar-nos per tornar a néixer i així viure més temps ... però veig difícil aconseguir el teu somni en blau, blanc i negre.
ResponEliminaBona tarda Galionar.
Els meus somnis no es compleixen mai, Pere. Ni tan sols voldria viure molts anys més, però contemplant aquest cel de meravellós després de la tempesta, des d'un balcó d'Andorra fa pocs dies, m'hi hauria quedat eternament, ni que hagués estat convertida en l'avet que tenia al davant, de tanta joia que sentia dins meu...
EliminaUna forta abraçada!
Difícil és que s'acompleixi el "per sempre", encara que en els somnis tot és possible. Fins i tot esborrar les paraules del mai més.
ResponEliminaLa música misteriosa de la tardor que has afegit sembla que ens empenyi cap a una mena letargia.
En canvi la fotografia de negre i blaus i blancs, és nítida, desperta. El verd és l'esperança? El blau també!!
Xavier, aquest "per sempre" és fruit de la follia de sentiments davant la magnitud de la bellesa del moment. Igual que en els adolescents quan s'enamoren, que creuen que s'estimaran "per sempre". Sí, ja sé que en alguns casos és així, però en la majoria no és més que una realitat efímera... Vaig gaudir tant d'aquests tres dies a les muntanyes d'Andorra entre pluja, boira i colors de tardor, que els hauria volgut eterns.
EliminaUna forta abraçada!
M'agrada el blau i el blanc i el negre... m'agrada la foto i la tanka.
ResponEliminaTrio ser arbre de fulla caduca i canviar el color de les fulles i perdre-les per poder renovar-les. I sentir que quan només queda l'essència, encara que semblem més fe les som més forts.
Una abraçada, Montse!
Carme, no ho diguis aningú, eh?, però fins que no ho heu esmentat vosaltres, no m'havia adonat que aquest poema havia quedat com una tanka... :-)
EliminaM'agrada el teu punt de vista sobre els arbres de fulla caduca! Ens cal la possibilitat de la renovació de tant en tant!
Una forta abraçada!
Bonica tanka i bonica foto. A la tardor els arbres nus, tenen un encant especial.
ResponEliminaGràcies, Mari. Vaig tenir el privilegi de gaudir d'aquest paisatge de la foto des de l'habitació d'un hotel a Andorra; canviava segons la pluja i les hores del dia, i era espectacular!
EliminaUna forta abraçada!
Ah, el desig d'eternitat... la tenim, de fet, perquè... no hi ha instants que són eterns?
ResponEliminaExactament, Novesflors! Hi ha instants que bé valen tota una vida! Són aquells en què sents que no et falta res més per ser feliç.
EliminaUna forta abraçada!
arribo tard just a temps per a dir-te que imatge i mots tardorals són un goig
ResponEliminaJo també arribo tard, Elfree, per agrair els teus mots!
EliminaUna forta abraçada!