El primer amor

Avui m'he dedicat a posar ordre a carpetes plenes de fulls de molts anys enrere. A part d'alguns tresors insospitats hi he trobat  aquest text…

S’esdevingué que hi havia una vegada una col·laboració casual en un programa de Catalunya Ràdio, l’estiu del 2005. Parlava d’una història que es remuntava a 35 anys enrere. Cal dir, però, que tota semblança amb la realitat és pura coincidència. O no…

…Per un amor tan tendre

què donaria jo,

què em deixaria prendre

per un tros del teu cos… (Lluís Llach) 

Molt bona nit a tots els que us congregueu al costat de la ràdio en aquestes hores de la matinada per sentir a parlar d’amor. Atès que avui m’és impossible parlar-vos en directe, he decidit enviar-vos la meva col·laboració a través del correu electrònic i fer-vos així partícips de la meva experiència en el tema que avui es tracta en el programa: això que s’anomena el primer amor.

Aquell primer amor… El recordo com un dels episodis més intensos, més trasbalsadors i més bonics que m’han succeït mai a la vida, tant pel seu bagatge en felicitat com pel sofriment que implícitament l’acompanyava. Tenia només 13 anys, però ni els meus sentiments ni el grau de maduresa eren ja ni de bon tros els d’una nena; ens fèiem grans més de pressa, en aquells temps. Ara, des de la distància i l’escepticisme dels gairebé 50, quan massa vegades en sembla que ja no crec en res, encara m’esborrono quan alguna circumstància me’l retorna…

 …Com el pagès que es lleva

per a fer el seu camp d’or,

jo et faria meva,

et llauraria el cos… 

No va acabar bé. Jo era una noieta solitària, que en lloc de fer gatzara amb les amigues preferia la companyia dels llibres, i que ja escrivia poemes en les nits d’insomni. Una persona rareta, carregada de complexos, que va cometre l’error de prendre com a exemple de vida les protagonistes dissortades, virtuoses i bledes de les novel·les d’en Josep M. Folch i Torres, que corrien per casa heretades dels pares i que potser com a referència haurien resultat adients en la dècada dels 40, però que estaven totalment fora de lloc a principis dels 70.

No us en diré el nom; no fa cap falta. Quan el vaig veure per primera vegada, els ulls van omplir-se’m d’estrelletes, em va semblar el xicot més meravellós de la galàxia. Tenia uns 3 anys més que jo, i era també força madur per la seva edat, ja semblava tot un home; un home realment molt atractiu. Era seriós, responsable, treballador, reservat com jo, i la meva exacerbada imaginació va confondre la seva timidesa amb un signe d’una elevada riquesa espiritual, que per força havia d’adir-se amb la meva manera de ser…

L’aparició sobtada d’aquell primer amor va significar un daltabaix en la meva vida. Una alienació mental, que em va distorsionar greument pensaments, emocions i sentiments. Allò que em passava era exactament igual que els símptomes d’una depressió: incapacitat de menjar, de dormir, de raonar; l’única diferència era que em sentia envaïda per una profunda felicitat i no pas per una profunda tristesa…

 …Pels teus ulls tan negres

jo apagaria el sol;

que només les estrelles

fossin el teu bressol… 

Passava sovint pel meu carrer, i jo en coneixia les hores, i l’esperava al balcó fingint una casualitat més que estudiada, amb un estat nerviós indescriptible, amb el cor a punt de fugir del pit. Per a mi era l’aliment i l’oxigen, i només per veure’l un instant hauria venut l’ànima al diable…

Amb l’ajut d’una professora que ens feia d’alcavota i que ens propiciava encontres molt "casuals", ens vam anar coneixent de mica en mica, i amb el temps vam sortir amb la mateixa colla; al principi semblava sentir-se atret per mi. Vam assistir plegats a alguns concerts de l’època, bàsicament recitals de grups de folk i membres dels "16 jutges", vam passejar pel moll, saltant les roques, em va acompanyar algun vespre a casa,  i el punt culminant d’aquesta relació, quan vaig tocar el cel i la felicitat amb la punta dels dits, va ser una nit, en una actuació de Lluís Llach en una sala petita, íntima, envoltats d’altra gent que ni vèiem i de llums que ens eren còmplices, quan el cantant, a tocar de nosaltres, va interpretar la cançó més tendra que he sentit mai i que encara m’esborrona l’ànima: "Per un tros del teu cos". El tenia al meu costat, només per a mi sola; la màgia ens embolcallava, i molt poc a poc ens vam entrellaçar les mans… M’hauria pogut morir en aquells instants perquè ja no em calia res més… Mai, mai no vam parlar d’amor. Mai no hi va haver un bes entre nosaltres.

 …Junts faríem la drecera

caminant sense por;

jo et trauria les pedres,

i el vent del nord, la pols… 

Però com deia en començar, la meva idealització antiquada de l’amor, segons la qual els homes donaven prioritat a les virtuts i a un món interior ric, se’n va anar en orris de seguida. Perquè al final, ell es va enamorar de la meva millor amiga, extravertida, desacomplexada i alegre, força més sensual que jo i que, a més estava "molt bona".

Què us podria dir, de l’efecte que això va tenir en la meva vida… Ruïna total.  Per despit vaig iniciar relacions amb qui no tocava, vaig començar a cronificar unes depressions que mai s’han esvaït del tot, i moltes de les coses que posteriorment m’han anat succeint crec que han tingut l’origen en aquella experiència. Però tot això potser ja seria un tema per a un altre programa…

Crec que allò que fa irrepetible el primer amor és el fet de descobrir per primera vegada l’existència de tota aquesta munió de sentiments desconeguts, tan intensos, tan torbadors, tan forts, que irrompen a la nostra vida com un huracà que ho arrasa tot, i et fan creure que ets l’única persona del món que experimenta aquestes  sensacions, i això et fa sentir, en certa manera, incompresa i una mica distanciada de la resta de la gent. Però bona o dolenta, és una experiència que sempre, sempre val la pena haver viscut.

I tot i que ha plogut molt de d’aleshores, cada vegada que escolto la cançó d’en Llach, revisc amb nitidesa la vivència d’aquell primer amor, que amb els anys se’m presenta acolorit amb una melangia molt dolça que el fa de bon recordar…

Ara, al cap de tant de temps, de vegades sento la crida de la curiositat que em corre per dintre reclamant informació. No l’he tornat a veure més, no sé per quins viaranys ha transcorregut la seva vida. Potser encara és un home atractiu, o potser no; en tot cas, som ja irreconeixibles l’un per l’altre. De vegades he pensat que va ser una experiència massa important, massa intensa com per acabar convertint-se només en un record empolsinat pel temps… De vegades em sembla que l’atzar ens farà retrobar algun dia, al voltant de la taula d’un bar, i que des de la nostra maduresa tindrem prou coratge per parlar de tot allò. I que potser somriurem, i les arrugues ens faran l’expressió benigna. De vegades, potser, encara em nego a donar per tancada la història… És, sens dubte, un altre dels efectes secundaris que ens deixa, a la pell de l’anima, el nostre primer amor.

Bona nit a tothom.

 Montse Galionar