dissabte, 22 d’octubre de 2016

El primer amor

Avui m'he dedicat a posar ordre a carpetes plenes de fulls de molts anys enrere. A part d'alguns tresors insospitats hi he trobat  aquest text…


S’esdevingué que hi havia una vegada una col·laboració casual en un programa de Catalunya Ràdio, l’estiu del 2005. Parlava d’una història que es remuntava a 35 anys enrere. Cal dir, però, que tota semblança amb la realitat és pura coincidència. O no…

…Per un amor tan tendre
què donaria jo,
què em deixaria prendre
per un tros del teu cos… (Lluís Llach) 

Molt bona nit a tots els que us congregueu al costat de la ràdio en aquestes hores de la matinada per sentir a parlar d’amor. Atès que avui m’és impossible parlar-vos en directe, he decidit enviar-vos la meva col·laboració a través del correu electrònic i fer-vos així partícips de la meva experiència en el tema que avui es tracta en el programa: això que s’anomena el primer amor.
Aquell primer amor… El recordo com un dels episodis més intensos, més trasbalsadors i més bonics que m’han succeït mai a la vida, tant pel seu bagatge en felicitat com pel sofriment que implícitament l’acompanyava. Tenia només 13 anys, però ni els meus sentiments ni el grau de maduresa eren ja ni de bon tros els d’una nena; ens fèiem grans més de pressa, en aquells temps. Ara, des de la distància i l’escepticisme dels gairebé 50, quan massa vegades en sembla que ja no crec en res, encara m’esborrono quan alguna circumstància me’l retorna…

 …Com el pagès que es lleva
per a fer el seu camp d’or,
jo et faria meva,
et llauraria el cos… 

No va acabar bé. Jo era una noieta solitària, que en lloc de fer gatzara amb les amigues preferia la companyia dels llibres, i que ja escrivia poemes en les nits d’insomni. Una persona rareta, carregada de complexos, que va cometre l’error de prendre com a exemple de vida les protagonistes dissortades, virtuoses i bledes de les novel·les d’en Josep M. Folch i Torres, que corrien per casa heretades dels pares i que potser com a referència haurien resultat adients en la dècada dels 40, però que estaven totalment fora de lloc a principis dels 70.
No us en diré el nom; no fa cap falta. Quan el vaig veure per primera vegada, els ulls van omplir-se’m d’estrelletes, em va semblar el xicot més meravellós de la galàxia. Tenia uns 3 anys més que jo, i era també força madur per la seva edat, ja semblava tot un home; un home realment molt atractiu. Era seriós, responsable, treballador, reservat com jo, i la meva exacerbada imaginació va confondre la seva timidesa amb un signe d’una elevada riquesa espiritual, que per força havia d’adir-se amb la meva manera de ser…
L’aparició sobtada d’aquell primer amor va significar un daltabaix en la meva vida. Una alienació mental, que em va distorsionar greument pensaments, emocions i sentiments. Allò que em passava era exactament igual que els símptomes d’una depressió: incapacitat de menjar, de dormir, de raonar; l’única diferència era que em sentia envaïda per una profunda felicitat i no pas per una profunda tristesa…

 …Pels teus ulls tan negres
jo apagaria el sol;
que només les estrelles
fossin el teu bressol… 

Passava sovint pel meu carrer, i jo en coneixia les hores, i l’esperava al balcó fingint una casualitat més que estudiada, amb un estat nerviós indescriptible, amb el cor a punt de fugir del pit. Per a mi era l’aliment i l’oxigen, i només per veure’l un instant hauria venut l’ànima al diable…
Amb l’ajut d’una professora que ens feia d’alcavota i que ens propiciava encontres molt "casuals", ens vam anar coneixent de mica en mica, i amb el temps vam sortir amb la mateixa colla; al principi semblava sentir-se atret per mi. Vam assistir plegats a alguns concerts de l’època, bàsicament recitals de grups de folk i membres dels "16 jutges", vam passejar pel moll, saltant les roques, em va acompanyar algun vespre a casa,  i el punt culminant d’aquesta relació, quan vaig tocar el cel i la felicitat amb la punta dels dits, va ser una nit, en una actuació de Lluís Llach en una sala petita, íntima, envoltats d’altra gent que ni vèiem i de llums que ens eren còmplices, quan el cantant, a tocar de nosaltres, va interpretar la cançó més tendra que he sentit mai i que encara m’esborrona l’ànima: "Per un tros del teu cos". El tenia al meu costat, només per a mi sola; la màgia ens embolcallava, i molt poc a poc ens vam entrellaçar les mans… M’hauria pogut morir en aquells instants perquè ja no em calia res més… Mai, mai no vam parlar d’amor. Mai no hi va haver un bes entre nosaltres.

 …Junts faríem la drecera
caminant sense por;
jo et trauria les pedres,
i el vent del nord, la pols… 

Però com deia en començar, la meva idealització antiquada de l’amor, segons la qual els homes donaven prioritat a les virtuts i a un món interior ric, se’n va anar en orris de seguida. Perquè al final, ell es va enamorar de la meva millor amiga, extravertida, desacomplexada i alegre, força més sensual que jo i que, a més estava "molt bona".
Què us podria dir, de l’efecte que això va tenir en la meva vida… Ruïna total.  Per despit vaig iniciar relacions amb qui no tocava, vaig començar a cronificar unes depressions que mai s’han esvaït del tot, i moltes de les coses que posteriorment m’han anat succeint crec que han tingut l’origen en aquella experiència. Però tot això potser ja seria un tema per a un altre programa…
Crec que allò que fa irrepetible el primer amor és el fet de descobrir per primera vegada l’existència de tota aquesta munió de sentiments desconeguts, tan intensos, tan torbadors, tan forts, que irrompen a la nostra vida com un huracà que ho arrasa tot, i et fan creure que ets l’única persona del món que experimenta aquestes  sensacions, i això et fa sentir, en certa manera, incompresa i una mica distanciada de la resta de la gent. Però bona o dolenta, és una experiència que sempre, sempre val la pena haver viscut.
I tot i que ha plogut molt de d’aleshores, cada vegada que escolto la cançó d’en Llach, revisc amb nitidesa la vivència d’aquell primer amor, que amb els anys se’m presenta acolorit amb una melangia molt dolça que el fa de bon recordar…

Ara, al cap de tant de temps, de vegades sento la crida de la curiositat que em corre per dintre reclamant informació. No l’he tornat a veure més, no sé per quins viaranys ha transcorregut la seva vida. Potser encara és un home atractiu, o potser no; en tot cas, som ja irreconeixibles l’un per l’altre. De vegades he pensat que va ser una experiència massa important, massa intensa com per acabar convertint-se només en un record empolsinat pel temps… De vegades em sembla que l’atzar ens farà retrobar algun dia, al voltant de la taula d’un bar, i que des de la nostra maduresa tindrem prou coratge per parlar de tot allò. I que potser somriurem, i les arrugues ens faran l’expressió benigna. De vegades, potser, encara em nego a donar per tancada la història… És, sens dubte, un altre dels efectes secundaris que ens deixa, a la pell de l’anima, el nostre primer amor.
Bona nit a tothom.
 Montse Galionar

14 comentaris:

  1. N'hi ha que diuen que als tretze anys no pots saber qui et convé encara. Jo als tres anys ja sabia amb qui volia estar tota la vida.
    M'ha arribat molt la teva narració. No coneixia aquesta cançó de Llach.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Helena, tot i que tinc la impressió que actualment als tretze anys els adolescents mostren força immaduresa, sempre hi haurà l'excepció, com ens passava a tu i a mi. O potser era que anys enrere ens fèiem grans abans... Tot i que no sé si era prou saludable conèixer els fracassos tan aviat, i fins a quin punt ens marcaven...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Als 13 anys, jo em vaig sentir gran de cop. Me'n recordo molt bé. També va ser l'any del meu primer amor.També el recordo bé. Va ser de curta durada i tan innocent com el teu. La diferència és que no va ser traumàtic. La vida ens va separar, sense traumes. Hem fet la vida cadascú pel seu costat.

    Llach sempre enamora...

    Abraçades, Montse, com sempre còmplices...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme, jo també em vaig sentir gran de cop, ja que a banda del primer amor hi va haver altres canvis a la meva vida no massa abellidors. I alhora em sentia massa indefensa encara per ser gran... En el meu cas no va ser gens fàcil. En aquest cas concret, però, com ja saps, el destí ens va fer retrobar fa cosa de 7 anys (recordes el balcó que vas dibuixar?), ja sense amor ni passió però sí amb complicitat i estima, i hem pogut contemplar el passat amb benevolència des de la maduresa que els anys atorguen.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Jo també recorde el meu primer amor. Jo tendria 14 o 15 anys. Ell m'agradava i encara que no m'ho havia dit mai, sabia que jo també a ell. Mai em va agafar de la mà. Després vaig conèixer al que avui es la meva parella. Tots dos érem molt joves, sense rés amb comú, simplement ens volíem. Alguna vegada, sobretot quan hem tingut algun rifirafe, he pensat què hauria sigut de la meva vida amb una altra persona.
    Tinc que dir que no tinc queixa. Portem 38 anys casats!!! Tota una vida
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Mari, crec que les teves paraules reflecteixen la meva vida gairebé d'una forma simètrica! A voltes, quan penso en aquell primer amor, em sembla que l'atzar es va equivocar, que alguna cosa va despistar erròniament el destí de com estava previst, i que realment aquell era el camí correcte, tot i que es va torçar... Però la vida és la que és...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Montse, coincidim en les "carabasses" que vàrem passar en aquella edat tan tendre.
    Als 13 anys estava molt enamorat d'una noia que vaig conèixer l'any anterior a unes colònies d'estiu, al Castell de l'Areny. Anàvem a festes particulars, ballàvem agafats, però finalment ella acabà sortint amb un altre noi de la colla. Encara recordo l'olor que feia.
    Jo tenia ganes de fer 15 anys per a poder cantar, amb propietat, les "Paraules d'amor" del Serrat.
    La cançó que inclous de Lluís Llach és preciosa, també em porta records.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, i quin mal fan les carabasses a tan tendra edat, quan encara no tenim la pell prou dura per entomar els cops...! Per sort, tot forma part de l'aprenentatge de la vida. Lluís Llach, Serrat, són la banda sonora de tants amors adolescents... Encara avui acompanyen.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. El meu primer amor, aquell que mai s'oblida ... va morir fa un parell d'anys; feia molt temps que no la veia però la notícia em va deixar fotut i sovint penso en ella.

    Bona nit Galionar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La sort que tenim, els que la tenim, és haver sortit airosos de totes aquelles proves, que a vegades semblaven 'per sempre'. Hi ha experiències glorioses, a banda del 'sempre'.

      Suprimeix
    2. Em sap greu, Pere. La vida és així. Cada tempesta remou la mar de dins i cal un cert temps perquè els aigües tornin a recobrar la seva transparència...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
    3. És cert, Olga, els nostres "per sempre" acostumaven a tenir una data de caducitat ben ajustada... Quina sort aquells que ho han pogut dir de debò, això del per sempre...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. els primers amors.....ai un text que ja és un gran tresor....tendre i agredolç , molt ben escrit i que ens transporta cap enrere a rememorar el nostre primer amor ....moltes gràcies per compartir-lo amb nosaltres
    abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree. El millor de tot és poder arribar a aquest estadi dels records sense sentir cap recança i podent parlar del tema amb complicitat amb qui fou el primer amor...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix