dissabte, 24 de setembre de 2016

La font seca

Un dia vas ser doll i vida,
alegria dels ocells que s’hi abeuraven,
repòs del caminant assedegat.
Ara tens, si fa o no fa, el mateix aspecte:
una font, unes escales, un racó ombrívol...
Però els graons ja no duen enlloc, i tu, deu,
tens l’ànima ben seca, ja no ets.
Mausoleu contemplatiu, i poca cosa més.
Com te m’assemblo...!
Montse Galionar


22 comentaris:

  1. No crec que t'hi assembles en absolut. Raja més o menys segons la pluja però la pluja hi és, no ha desaparegut que jo sàpiga. I tu ets una deu de moltes coses ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi ha una diferència, Novesflors: la font de la imatge no crec que brolli mai més per problemes tècnics; la sequera de qui escriu els versos es pot deure a una situació temporal o a un punt de vista esbiaixat, i per tant sí que encara pot tenir remei... Gràcies!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Comparteixo el punt de vista de novesflors, i al mateix temps entenc molt bé, què vols dir i com et sents. Qui no se sent eixut, alguna vegada? Com més grans ens fem, més ens pot semblar definitiva lacsequera, però mai no ho és. Brolla la deu que ets, brollarà encara més quan memys t'ho esperis.

    Abraçades...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme, la visió d'una font bonica però inservible sempre colpeix. Et fas moltes preguntes: quin sentit té? Continua podent-se anomenar font? Si no, què és...? I la comparació, en moments puntuals, crec que és inevitable... Gràcies per l'optimisme!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Ja saps que plou quan menys t'ho esperes ... de cop!
    Et mulles, quedes ben xopa i la humitat traspua per tot arreu.
    Llavors no hi ha qui pensi en la sequera.

    Bona nit Galionar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segur que sí, Pere; el mecanisme intern que fa que gràcies a la pluja les fonts puguin brollar de nou no ha de ser tan complex i complicat... Força més senzill, suposo, que els nostres propis mecanismes...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Aquestes fotos enganyen. Aquest estiu, concretament a finals d'agost, vaig trobar una font que s'hi assemblava, i rajava molt. Les seves paraules em van calmar la set, la seva companyia em va omplir. I espero tornar a trobar-la per saciar-me.
    (La font degota... a quin camí deu ser?)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, això va passar perquè a la vall dels campanars amb barret de bruixa (que com ja saps és màgica), llacs, estanys, cascades, rierols i fonts s’alegren tant de la teva presència que s’abillen amb les seves millors gales quan saben que els aniràs a veure. I l’aigua hi brolla més que mai per a la teva complaença (ostres, exageradament refistolada la frase, però certa!).
      El camí dels Degotalls ja no és el que era, noi; hi queden ben poques fonts amb aigua...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. No hi ha cosa més trista que una font seca. Però, de font seca no tens res. El dia que no puguis fer poesia, ja em parlarem. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. Possiblement la percepció de qui ha fet el poema estigui causada pel llarg període sense pluges. Esperem pacientment que de nou ens visitin.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. La sequera no es eterna. De sobte un dia la teua font brollarà per sort per a tots els que et seguim. Només és qüestió de paciència.
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Mari, benvinguda de nou al món dels blogs després de l'estiu! Esperarem l'aigua nodridora, doncs, i que algun dia les fonts eixorques ragin de nou.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. La font és molt bonica , és possible que algun dia torni a ser el lloc on refilaven els ocells després de regalar-se amb la seva aigua fresca...Jo n'he vist moltes de fonts que abans brollaven a cor que vols i ara pateixen de sequera, a veure si aquestes pluges dels últims dies solucionen el problema...
    La sequera de paraules i versos,( que de tant en tant ens passa a tots) segur que durarà poc i aviat tornarem a gaudir de la teva sensibilitat...
    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M. Roser, són moltes les fonts dels Degotalls, a Montserrat, que ja no ragen; en moltes d'elles fins i tot hi ha crescut la vegetació a dins de la pica... Les recordo de quan era menuda, semblen iguals que llavors però són ben diferents...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Dona, això ja és buscar similituds en qualsevol banda, ho deixarem amb que potser tenies un mal dia quan t'hi vas comparar. Que no ens agradi fer-nos grans és una cosa, però cada edat té les seves coses i cal aprofitar-les. Com aquest racó, que ja no és el que era, però encara se'l pot visitar i és agradable. Però tu segueixes mirant la realitat i escrivint, i ho aniràs fent, i podràs visitar aquest i mil llocs més. La teva aigua encara flueix.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Xexu. Potser sí que tenia un mal dia quan vaig penjar el post, tens raó.
      Una cosa que m'ha cridat l'atenció, però, és que gairebé tothom ha associat la presumpta sequera amb el fet de manca d'inspiració a l'hora d'escriure. És molt possible que així ho hagi deixat entreveure, però no era ni de bon tros la similitud principal a què em referia. Si tothom ho ha entès així és que no he sabut expressar-me bé. Deu ser la sequera, que va de debò... ;-))
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. L'indret és bellíssim. Continuarà essent-ho.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. Els visitants omplen de bellesa l'indret amb la seva llum.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  10. Respostes
    1. Gràcies, Helena. Remuntarem.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
    2. La sequera, diuen, ha fet baixar els embassaments i els aqüifers. No per força, estimada, ens hem d'assecar per dins, i espero que el teu cabal sigui profitós.
      Una abraçada de benvinguda.

      Suprimeix
    3. Gràcies, Olga, per les teves paraules i la teva companyia. Saps què?, aprofitarem la sequera per netejar el llit del riu, per quan el cabal hi torni.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix