Racó d'aniversari (setembre 2016)

"...Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena…”  (Ingmar Bergman)

Doncs sí, des del mirador privilegiat on faig una petita aturada per recuperar l’alè i des d’on contemplo la vasta extensió del bosc que he deixat enrere, em preparo amb més determinació que mai, amb més força i amb més ànims per continuar el trajecte. El tram de muntanya ja assolit és considerable; el fons de la vall queda molt lluny, el riu, les vaques i les bordes semblen minúscules figures de pessebre. Però el paisatge que tinc al davant, des d’aquí on em trobo ara, des d’aquesta nova dècada que estreno i que tant m’imposa, és cada vegada més ampli, més pur i més seré. Caldrà aprendre a gaudir-ne sense presses, sense pors, amb la llibertat que atorguen el coneixement d’un mateix i la saviesa dels anys acumulats, sense menystenir la victòria personal d’haver-hi pogut arribar.

I és que jo me’n reia, de les tan anomenades crisis d’identitat que afecten algunes persones quan canvien de dècada: que si la crisi dels 40, que si la dels 50, fins i tot la dels 30...  Les banalitzava perquè no n’havia patit mai cap i no les coneixia, em semblaven més pròpies d’individus superficials i una mica carregats de punyetes... Era injusta en la meva apreciació, ho reconec. Però sense com va ni com costa, m’he trobat immersa, davant el meu astorament, en una d’elles! No, no és pas perquè tingui por de fer-me gran o perquè m’espantin els canvis que això implica en tots els àmbits, no; és que sense voler-ho, ni creure-hi, ni tenir-ho previst, ni saber com ha estat, m’he despertat enmig d’una boira espessa que em desdibuixa els camins, en un procés de replantejament vital de qui sóc, què sóc, on sóc, què m’espera a partir d’ara, mentre em repeteixo ingènuament: però si encara sóc massa jove per complir 60 anys! I a diferència d’altres edats, saps que ja no ets a temps de fer grans canvis en el que et queda de vida, que a partir d’ara tot serà una conseqüència del que has fet i del que has viscut... Costa mantenir-se dempeus, a voltes, a tanta altura i no sentir vertigen...

Per això, just acabada d’aterrar a la vida quotidiana després de passar uns molts bons dies envoltada d’altíssimes muntanyes a la Vall Ferrera, he fet meves amb més convenciment que mai les metafòriques paraules que encapçalen aquest especial Racó d’aniversari: Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena. Esperem que llibertat, amplitud i serenitat m’acompanyin durant aquesta novíssima dècada prodigiosa. I que tots vosaltres també!