Un dia de setembre...

Mirant Europa, oblidant Espanya,

contemplant el mar, ignorant Madrid,

que ample semblava el món,

que alegre!:

amb menys insults,

amb menys amenaces,

amb més democràcia,

indiferent, però amb camins possibles,

fred i distant, però amb escletxes obertes,

sense aquest empresonament en un dogma,

sense aquesta sordesa malcarada

i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.

I tan potent que hauria pogut ser

l’Espanya de la suma i el respecte!

Però mai no podrà ser:

ni la volen, ni ens hi volen,

només volen manar, cobrar i controlar.

Per això, en aquell immens riu groc

de sud a nord, de nord a sud,

ningú no trobava a faltar Espanya:

era un dia d’eufòria, de festa, de família,

de confiança en el futur,

i no pas de pensar coses grises o impossibles:

l’Espanya que no han deixat ser,

la llosa insostenible de l’Espanya d’ara.

Potser algú en escoltava:

Déu?, Europa?, el món?

No pas Espanya...

 David Jou