Sublimació

Tan sols una espelma encesa

trenca la intensa penombra

de l’habitació. Ja és vespre.

Estem sols, i el temps ens crema…

Una mà tímida, fràgil,

s’apropa suaument i et cerca;

amb gran desig, tu l’apresses,

l’atreus al rostre, la beses…

Les pupil·les, dilatades,

ens travessen com sagetes.

Cap mot no esberla el silenci;

cada instant n’és foc i nexe…

Ens acostem l’un a l’altre

amb vehement insistència;

res no podrà deturar

l’abraçada més eterna…

Sento el teu cor tremolar

sota la pell que febreja.

Vull ser part del teu anhel

sense pudor ni inconsciència.

A glops de passió agomboles

les meves sines erectes;

els cossos, assedegats,

beuran les aigües més fresques…

Oh, sublimació d’amor…!

Amb infinita tendresa

unes llàgrimes traeixen

els teus bellíssims ulls negres.

Quan la veu retrobi els mots,

vençuts restaran ja els reptes;

junts hem traspassat llindars

d’amors platònics i sexe.

…..

Pels vidres, clareja l’alba…

…Ja s’ha consumit l’espelma.

Montse Galionar