diumenge, 22 de maig del 2016

Primavera a la Vall de Boí (1)

Tenir el privilegi de gaudir d'unes vacances de dues setmanes a la Vall de Boí en temps de primavera ha estat una experiència colossal, un regal per als sentits tan esplèndid que difícilment imatges o paraules podrien explicar... 
Un parèntesi en la quotidianitat només emboirat pels problemes  que m’esperaven just en tornar a la feina, causats per una baixa sense substitució en plena campanya de la Setmana de la Gent Gran, i que va esgotar en pocs dies tota l’energia que havia emmagatzemat. Però bé, això ja seria una altra història...
La primavera a la vall. El cel, si existeix, deu assemblar-s'hi. Amb autoritat i diferència s’erigeix per a mi com la més bella, amb permís de les altres bellíssimes valls i muntanyes que també estimo i que en cap cas menystinc... 
Però és que aquesta, com us ho diria?, conté molts bocins de la meva història en cadascun dels seus racons, en els camins i dreceres, en els llacs i rierols, en les esglésies i ermites, en les pedres mil·lenàries, en les nits sota els estels, en el cementiri on reposen els records... 
Aquesta vall me l’estimo perquè l’amor me la va fer estimar...

Diversitat en el paisatge, condensat en un mateix espai. Hivern en els cims més alts, neu acumulada a les muntanyes. Els arbres despullats, tot just començant a borronar, en contrast amb l’exuberant primavera del fons de la vall. 

Aquí, els prats s'estenen fins on arriba la vista, amb una immensa catifa de flors grogues que es convertiran en angelets en el transcurs dels dies.


 Els passeigs de cada tarda al costat del riu, ara fins a la presa de Llesp, adés fins al Salencar, sense rastre de vida humana i amb l’harmoniosa música del riu, del vent que escabella els arbres, dels ocells menuts que refilen amb sons deliciosos, i amb els raucs de les granotes, el cant d’algun grill i el crit dels ànecs amagats a les llacunes....


De sobte, el ressò de les campanes d’algun poblet de la vall, retorna al viatger la noció del temps...
  
Placidesa immensa. Plenitud. No desitjar res més per ser feliç.


Dos tempos diferents: el relatiu a l’estada al balneari, amb les seves peculiaritats i anècdotes de les quals ja parlaré (no tenia cap mena d’experiència en els programes de termalisme) i el temps de llibertat per gaudir de la vall. Dues línies convergents que conformen el nostre dia a dia. 
Així, condicionada pels horaris establerts, no vaig poder fer els honors a la nova càmera com hauria desitjat, ja que només podia utilitzar-la en les hores en què el sol era molt alt, enlluernant com un focus, i no pas de bon matí ni en el caient de la tarda. 
I quan volia fotografiar contrallums, que són la meva debilitat, la molt cabrona disparava un munt d’instantànies, les processava, i en teoria guardava la millor. El resultat era que del contrallum no en quedava ni rastre... Així doncs, en posició automàtica, ben poc profit n’he tret. Hauré d’esperar el proper viatge per a les provatures o hauré de contractar un bon professor... 
Exemple de contrallum claríssim, una vegada "tractat". 
 També el temps climatològic va mostrar el seu catàleg més complet: dies ennuvolats, dies freds amb molt de vent, una nevada espectacular el primer dia de maig, per passar directament a un temps primaveral i càlid que es va mantenir fins al dia del retorn... I com ja havia succeït un matí d’estiu de 35 anys enrere, en acomiadar-me de la vall, el cel va deixar caure una pluja fina com si plorés...
En resum, la valoració d’aquest parèntesi de vida no pot haver estat més enriquidora i positiva. Continuaré donant-vos la tabarra en posteriors entrades, si així m'ho permeteu; són tantes les coses que encara voldria explicar-vos...  

24 comentaris:

  1. Quan et sentis atabalada pel treball, tanca els ulls i recorda. Segur que trobes una mica de la pau que vas respirar a la Vall.
    Espere amb impaciència la segona part.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho faré, Mari. Tinc encara ben fresca a la memòria la primavera viscuda a la vall...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. No sé per que he eliminat el primer comentari. No era la meva intenció.
    Ai quines mans per a dur sabates que tinc!!

    ResponElimina
  3. El post esperat!!
    Quan d'amor al paisatge que desprens Montse. Quines ganes de tornar a les valls de Boí que ens has encomanat!
    Les ermites, les muntanyes, els pobles, els prats verds, les flors, les neus, l'aigua... Has aprofitat el temps. Gràcies per compartir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vall us està esperant, Xavier. N'ets un bon coneixedor i estimes el paisatge tant com jo... Així que animeu-vos!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Núvols i sol, àrid paisatge nevat i uns prats d'un verd que esclata de colors.
    Em quedo en aquest banc de fusta al costat de l'aigua, un lloc per estar-s'hi simplement ... sense fer res.
    Llàstima que la imatge de l'ordinador no transmeti l'olor de l'herba o el soroll de l'aigua.

    Bon dia Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llàstima que no sàpiga publicar els bocins de filmació que vaig fer amb el mòbil des d'aquest banc, Pere, perquè el soroll de l'aigua i els altres cants de la natura hi van quedar ben gravats... Aquest banc és un dels indrets on possiblement em trobaríes, si un dia hi vinguessis; allà hi perdo la noció del temps...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Doncs segur que les imatges, com tu dius es deuen quedar curtes, però són precioses i temptadoores, fan venir ganes de córrer cap al Pirineu, sense perdre temps. Esperarem els altres posts amb ganes inil·lusió, Montse!!

    Pel que fa a la màquina, molta paciència, aquestes eines actuals i sofisticades, necessiten molt temps, molta paciència i molta pràctica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, doncs a veure si us animeu a fer-hi una visita i a gaudir en directe de tot el que les imatges no saben transmetre. Val la pena, molt!
      M'ho veig una mica fotut amb la càmera; cada vegada gaudeixo de menys temps lliure i no puc estudiar... Però bé, com diem els vilanovins, hi ha més dies que llonganisses...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Respostes
    1. Jajajaaa, i és clar que no, Pons! Segur que tu has fet viatges molt més interessants que el meu!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Bentornada. No em sorprèn gens aquest post. La sorpresa hauria estat que tornessis amb alguna queixa de la teva vall estimada. Que bé que les coses surtin com estaven previstes, oi? Quines fotos més maques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xexu. Queixes?, espera el proper post, on explicaré algunes peculiaritats del balneari... :) Per sort, entre allò material i allò que podríem dir de l'esperit, hi havia una bona barrera que ho diferenciava.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. He quedat impactada amb totes les imatges, quins paisatges més extraordinaris, quins canvis en gairebé el mateix espai ... preciós tot!
    No sé com serien els contrallums, però t'han quedat espectaculars. Transmeten tot el que ens expliques des de la teva experiència.
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Lluneta. Era impossible que les fotos no quedessin bé, no tant per la destresa de la fotògrafa com per la bellesa extrema d'allò que hi havia al davant de la càmera...Era la natura viva en tota la seva plenitud!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Sembla que, per uns motius o altres, aquesta és la teua vall. I temps al temps, que a la càmera ja aniràs coneixent-la i traient-li tot el profit:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Novesflors, aquesta és la meva vall. Fins i tot vam estar a punt de quedar-nos-hi a viure per qüestions de feina, fa uns 25 anys. La vida dóna tantes voltes... Amb tot, allà on hi hagi muntanyes espectaculars, jo seré feliç.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Ai Montse, quina meravella de fotos, d'aquests paisatges pirinencs tant nostres que no tenen res a envejar a d'altres que presumeixen de ser el bo i millor...Penso que t'ho deus haver passat tant bé, que se't deu fer difícil destriar els millors moments, perquè segur que tots són bons, sobretot els que et recorden l'amor que et va fer estimar la Vall...
    M'ha fet gràcia aquell prat ple de flors grogues que després si les bufes en surten "angelets"! I m'imagino el so de les campanes entre tanta bellesa, què més es pot demanar???
    Petonets Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, M. Roser; les nostres muntanyes no tenen res a envejar a d'altres de més prestigi "social". A la vista està. Jo només retratava el que tenia davant, i la calma, la pau, la placidesa estaven assegurades...
      Aquestes flors grogues són pixallits o dents de lleó, ho sé gràcies a la Carme. Quan s'assequen es converteixen en aquelles flors que es bufen conegudes com angelets. Tot plegat era preciós.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. Tens raó, Montse, la Vall de Boí en primavera deu ser el més semblant al paradís. Gràcies per compartir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Glòria, per donar sentit al fet de compartir.
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. Apa, Montse, que la màquina t'ha treballat bé malgrat els contrallums... I quina alegria, la neu, també.
      Jo he estat esperant la pluja en va tot aquest mes. Ja tremolo com anirà l'estiu.
      Veig que per a tu la Vall és un magnífic tapís de vivències. Bon material per escriure.
      Una abraçada.

      Elimina
    3. Sí, Olga, la càmera va funcionar dins del possible, però jo semblava una vaca amb una campana penjada al coll, carretejant aquell trasto tan gros... A veure si també tu ben aviat pots gaudir, un any més, d'aquesta bellíssima Vall de Boí.
      Una forta abraçada!

      Elimina