Primavera a la Vall de Boí (2)

El balneari de Caldes de Boí és prou conegut des de finals del segle XIX. Les classes benestants hi anaven a prendre les aigües, tant per guarir les malures del cos com per fer vida social, i més d’un prometatge es va pactar en aquell indret, enmig de la Vall de la Fi del Món, com l’anomena Francesc Ribes Juanati en un llibre que recomano encaridament. L’establiment hoteler d’aleshores, l’hotel Caldes, amb les pertinents remodelacions, continua en actiu, amb una placeta ben acollidora i una església que forma part del recinte. Però a mitjans del segle XX se’n va construir un altre de més gran, luxós i imponent, l’hotel Manantial. Actualment funcionen tots dos, però és aquest darrer el que s’encarrega d’allotjar el gruix de gent que li assegura els ingressos més enllà de la temporada d’estiu: els jubilats de l’Imserso.

Vaig veure per primera vegada el balneari fa 40 anys, només des de l’exterior, passejant pels seus jardins, i recordo com em va impressionar aquell hotel tan nou de 4 estrelles i el tipus de gent que s’hi allotjava. Els cotxes aparcats eren de la gamma més alta, ben allunyats del nostre Seat 850 que pobret, s’empetitia de vergonya al costat d’aquells monstres...

Els clients del nou establiment tenien una aparença distingida i fina. Els senyors duien camises de tall impecable amb els botons superiors descordats i lluïen cadenes d’or, parlaven en castellà i ja començaven a portar unes bosses de mà que es farien populars amb el nom de  mariconeres. Les senyores, amb roba de marca, anaven enjoiades, maquillades, amb els cabells molt ben cuidats i caminaven a poc a poc, elegants, enravenades, com si en lloc d’un xandall lluïssin un abric de pell. Eren els privilegiats que pertanyien a la classe social alta, els pijos, els que venien d’altres indrets d’Espanya i fins i tot de l’estranger. Un món a part.

No, no els vaig envejar mai. Ni tampoc m’hauria sentit a gust allotjada en un hotel de tanta envergadura. Era, i encara ho sóc, senzilla en els gustos i en el viure, i no m’han sobrat mai els diners. I quan viatjo al Pirineu o a qualsevol altre indret, escullo sempre allotjaments econòmics. I a més, no puc evitar un somriure sardònic davant els galls de panses que fan bona la dita del “tanto tienes tanto vales”. I m’anava mirant “la gente bien”, convençuda que jo mai de la vida entraria en un hotel com aquell...

Mai de la vida, eh...? Doncs mira, sí! Aquest abril, després de 40 anys d’haver-lo conegut, l’hotel i jo hem dormit plegats dues setmanes seguides! És clar que ha estat per obra i gràcia dels programes de termalisme de l’Imserso, als quals he pogut accedir gràcies a la jubilació de la meva parella. No en les mateixes condicions que havia imaginat molts anys enrere, és clar, però El Manantial tampoc no ho és, el mateix, perquè ha envellit potser encara més que jo. I això de les 4 estrelles, tot i haver estat sotmès a una important rentada de cara aquest any, li va gran, mooolt gran. Amb tot, és un bon establiment.

Va costar fer-nos amics l’hotel i nosaltres; ens hi esperaven alguns contratemps amb què no comptàvem...

L’habitació familiar no era de bon tros com la pintaven. No tenien disponible la que havíem acordat per telèfon, i ens en van donar una altra en la qual el meu dormitori constava només d’un sofà convertible en llit. Després de moltes reclamacions, vam haver-la d’acceptar.

Estava ubicada al primer pis, a peu pla amb la part del darrere de l’hotel. No hi havia cap mena  de panoràmica de muntanyes. Les finestres donaven a un camí i a un mur, i la gent que hi passava podia saludar-nos...  Ni vall, ni bosc, ni albades poètiques ni res de res. El cel no es podia veure.

La calefacció no funcionava, i els dies eren freds. A l’hora de sopar van pujar a arreglar-la. Després tirava massa i no es podia graduar...

Dos dels llums del sostre s’estan fonent i feien pampallugues. Semblava una discoteca. No en tenien de recanvi...

Al televisor no s’agafaven les emissores catalanes. Ni TV3 ni el 324. Vam quedar-nos orfes de notícies i sense l’últim capítol de “Nit i dia”, que esperava amb candeletes...

Els nostres mòbils van quedar-se sense cobertura: Orange no arribava a aquella zona. No vam poder rebre ni fer trucades, ni enviar SMS’s. Amb l’agreujant que havíem d’estar pendents d’un familiar d’edat avançada que havíem deixat a Vilafranca...

La Wifi de l’hotel només funcionava a estones. Per tant, ni tan sols podíem donar senyals de vida a través del whatsapp.

Poc a poc, però, ens vam anar adaptant a les circumstàncies; Les poques notícies del món exterior a què vam tenir accés van arribar gràcies a algun diari que de tant en tant ens queia a les mans.  Diàriament baixàvem a Barruera i allí, ja amb cobertura al mòbil, ens anaven arribant tots els missatges, les trucades i els whatsapp’s. La calefacció finalment va poder graduar-se. El sofà revellit es va convertir en un llit prou còmode i sorprenentment altíssim, des del qual, en posició asseguda, no m’arribaven els peus a terra. Vam poder prescindir de la renglera de llums que feien pampallugues. I així vam anar fent nostre aquell hotel-balneari de passadissos quilomètrics...

Ben sorprenent, la vida en un lloc com aquest, per a qui no hi ha anat mai. El primer que sobta en entrar és l’olor d’aigua pudenta. Després t’adones que no és ben bé olor d’aigua pudenta, sinó olor d’aigua termal. Cal aprendre a parlar amb propietat, coi!  I també va sobtar-me veure deambular tanta gent amunt i avall vestida amb uns barnussos blancs i arrossegant les xancletes amb tota naturalitat. Esmorzar amb el barnús posat era una rutina del tot habitual, imposada per l’horari dels tractaments a què ens sotmetien. A més d’un el barnús se li obria accidentalment i no se n’adonava, mentre caminava tan panxo pel menjador amb el plat de les torrades a les mans o amb la tassa de cafè... Les dones eren una mica més curoses en aquest aspecte.

El dia de l’arribada cal passar visita amb una doctora que recomana els tractaments més adequats per a cadascú. Alguns (els menys) entren dins el preu total de l’estada i la resta s’han de pagar a part. Entre els primers s’hi compta la piscina, el jacuzzi i un circuit amb pedres mullades i petits raigs d’aigua per on havíem de caminar descalços fent tres voltes. I també el hammam, on suàvem la cansalada en grupets de 10 persones durant 10 minuts. Els fangs, un dels tractaments estrella, eren recomanats a gairebé tothom, i el seu import pujava a uns 230€ per persona. També una dieta miraculosa que prometia perdre 4 Kg. en 10 dies tenia un preu semblant. Gimnàstica postural, aquagym, banyeres amb funcions diverses..., tot amb uns imports que haurien triplicat com a mínim el cost total de l’estada... Vaig passar de tots els tractaments de pagament, i també dels de bellesa, i vaig complir religiosament amb els que hi entraven de franc; les meves cures antiestrès, de salut i bellesa eren la vall en sí, poder disposar del màxim temps possible per viure-la, gaudir-ne i passejar-hi.    

I és clar, s’ha de conviure amb gent de tota mena, quan viatges amb l’Imserso, i fer els àpats en taules de vuit persones, i posar-te a la piscina amb set persones més, i fer vida social... Generalment és una situació agradable i es fan bones amistats, però en alguns casos és una veritable martiri...

La majoria de les parelles amb qui més ens vam relacionar rondaven la setantena d’anys, eren persones afables, educades, senzilles i discretes. Però ai, ens en va tocar una a la taula que passaven dels 80, fatxendes a matar, presumptuosos i estúpids, que anaven tres passes pel davant de la resta dels mortals... Fins i tot exigien un tracte especial per part dels pobres cambrers, que ja tremolaven quan els veien... Les converses sempre les capitalitzaven ells: els llocs del món on havien viatjat, les cases i els cotxes que tenien, com eren d’entesos en qualsevol dels temes que poguessin tractar-se... Els faltava boca per explicar grandeses, i quan ja no sabien què dir començaven amb les dels fills, que naturalment també eren els millors en tot. I quan de tant en tant, molt subtilment, una servidora introduïa a la conversa alguna pinzellada cultural sense que es notés gaire, m’adonava que eren genuïnament més rucs que un sabatot tots dos... Ell bevia com un cup, i sovint es burlava de mi perquè sóc d’aigua en els menjars. I es burlava de la meva parella perquè no parlava gaire. Ella, carretejant tot el contingut del joier a sobre, amagava a la bossa tot el que podia, fossin panets, iogurts, fruita o mermelades. Els grans potentats, els riquíssims, els que ens havien d’ensenyar a viure, eren en realitat uns morts de gana. I jo no puc amb aquesta gent. Em rebenten.

També hi havia grups de dones soles, bastant grans, que viatjaven juntes i no paraven de criticar-ho tot i sobretot de criticar-se entre elles: si una s’absentava una estona, ja havia begut oli: segur que era el blanc dels comentaris enverinats de les seves companyes, que la deixaven verda. Quan tornava, però, la rebien amb un gran somriure...

I també comptàvem amb una madrilenya de “rancio abolengo” i aires de marquesa, que malgrat els anys i els quilos encara conservava uns ulls clars molt bonics; passejava amb el barnús cerimoniosament, ensenyant l’escot i procurant que se li marquessin bé els pits. Una nit, després de sopar, va tenir una enganxada amb unes altres parelles que s’estaven a la sala  jugant al bingo; es va asseure en una butaca que una senyora havia deixat lliure per anar al servei, i quan se li va advertir que el lloc estava ocupat, ni es va immutar. Quan per segona vegada li van dir que el lloc estava reservat, els va respondre amb molt males maneres: “Hábleme en español que no entiendo el catalan”. Amb la sang encesa es va originar una discussió:

-Doncs miri, parlo en català perquè estic al meu país i perquè em surt dels collons!

A la que ella va respondre:

-Yo tambien estoy en mi país; esto tambien es España!

Després d’un creuament de frases més o menys agre, al final es va aixecar i va marxar, digníssima i ofesa, deixant anar en veu molt alta:

-Nunca más en este lugar, nunca más; todos los catalanes son igual, unos payeses catetos...!

És clar que, què hi feien persones tan distingides amb nosaltres, els desgraciats de l’Imserso? Si tant volien marcar, haurien d’haver anat a la zona dels clients privats, no crec que el preu hagués estat un problema per a ells. Els clients particulars tenien un menjador per a ells sols, amb un menú força més exquisit, i anaven abillats amb moderns barnussos de microfibra i xandalls de marca, enlloc d’anar amb roba de mercat com nosaltres... Ai, els pretensiosos, fatxendes, entonats, pets pudents i presumits...!

A la zona del termalisme, principalment a les piscines, hom podia veure les múltiples cicatrius de guerra amb què la vida ens ha anat marcant a cadascú de nosaltres. Amb persones grans, aquests senyals són més evidents. Hi havia un gran respecte de tothom per a tothom. Les dones lluïen banyadors adequats a la seva figura, fos quina fos, i els homes anaven amb discrets banyadors amb una mica de camal. Només una nota discordant: el milhomes  de la nostra taula, el iaio prepotent i insuportable, anava amb tanga! 83 anys, una panxa prominent, el cos doblegat, el cap enlaire, la mirada cínica i aquell tanga xop, que cedia al pes de les seves boles arriades tot formant un llarg apèndix que li penjava com un pèndol... Era fastigós. Un senyor de les terres de l’Ebre la va clavar amb el seu comentari: “Recollons, si sembla que porte la bossa dels musclos penjada al davant!”

Sí, amics meus, la decrepitud hi és; però és de savis vestir-la amb elegància.

Imatge trobada a Google

Hi havia també en el nostre grup una curiosa parella amb arrels andaluses. Ella devia fer 1,80 d’alçada i arribava quasi als 100 Kg., era decidida, parladora i salerosa, mentre que el seu marit era baixet i escanyolit, apocat i babau. M’imagino que algun dia, a la piscina, ell potser em va mirar més del compte (sóc totalment innocent, només que encara no he arribat als 60 anys i estic més aviat prima!). Ho suposo perquè de sobte ella va reaccionar com una femella en zel, abraçant-se a ell i magrejant-lo i fent-li petons, mentre anava repetint: “Ay, mi tezoro” i m’anava enviant mirades assassines perquè em quedés ben clar el missatge. Ell gairebé ni es veia, amb aquella mole al damunt; semblava força esverat i mica més si no s’ofega!  Com vaig haver de reprimir-me aquell dia per no riure obertament! Vaig pensar: no cal que pateixis, dona, que ni regalat te’l voldria, el teu “tezoro”! A partir de llavors em vaig mostrar molt simpàtica amb ella per treure-hi ferro, això sí, procurant no fer ni una llambregadeta per error al seu marit! Sembla que va funcionar. Pobreta, no calia que patís...

La doctora ens recomanava a tots els pacients beure vuit vasos d’aigua d’alguna de les fonts termals. Sembla que tenien poders per curar-ho tot. Jo pensava: i encara que hi hagués alguna cosa del cert en això de les propietats curatives de les aigües, què passaria després, quan tornéssim a casa nostra i continuéssim bevent la de sempre? Per tant, ni de bon tros vaig seguir la predicció.

Sí que m’agradava, però, passejar pels jardins del balneari a la recerca de les diferents fonts. La del Bou era la meva preferida. Pels deliciosos caminets les anàvem trobant totes i tastant-les,  comparant-ne la temperatura, aturant-nos davant les cascades i els ponts de fusta, pujant i baixant escaletes, cercant els gripaus que raucaven entre l’aigua estancada, embadalint-nos amb els brolladors... Vaig deixar sense complir el desig d’asseure’m unes hores a llegir en algun dels bancs dels jardins perquè tot i el sol la temperatura era encara massa fresca per estar-se quieta molta estona...

Alguna nit hi havia sessions d’animació. Van actuar uns acordionistes de la vall i ho van fer força bé. Algunes parelles ballaven, d’altres s’ho miraven complagudes, cantant i aplaudint. No va ser ni de bon tros una vetllada com la que ens va oferir el Pont d’Arcalís l’agost de 2013 a la plaça d’Erill la Vall, però va ser força agradable.

I un dels dies més impressionants va ser l’1 de maig, el diumenge de la nevada. Espectadors privilegiats, ho vam contemplar des de les finestres de la sala, veient els avets centenaris balancejant-se desesperadament al compàs del fort vent que bufava...

Després de les sessions termals havíem de passar una estona al solarium, en unes gandules, amb la vista espectacular de les muntanyes davant nostre. Era una estona de relax total, per assaborir el descans, la felicitat. Aquella horeta sempre la passava acompanyada d’algun bon llibre: em vaig llegir “He d’anar-me’n”, de les Cornèlies, i una bona part de La finestra de Vermeer, de Pere Rovira. També la lectura en un indret com aquell era una experiència meravellosa...

I en podria explicar tantes i tantes més, de vivències, i no acabaria...

En resum, dos móns paral·lels i convergents alhora: el que transcorria a dins les parets del balneari i el de portes enfora, on el gaudi de la vall es convertia en l’avantsala del cel. No cal dir que en recomano l’experiència. Jo, per la meva part, el proper any intentaré repetir-la, ja no com a novata sinó com a alumna que cerca l’excel·lència.