diumenge, 28 de febrer del 2016

Tecnologia mòbil i la mare que la va parir (o no).

“Llevamos 13 anos juntos”. Rebo aquest missatge al mòbil, de bon matí, a través d’un SMS. Atònita i mig adormida, el llegeixo un parell de vegades. Ostres, penso; què vol dir? La interpretació literal seria aquesta: que una altra persona i jo compartim l’activitat de transportar presumptament 13 anus a alguna banda (sí, sí, l’orifici del final del canal digestiu a través del qual l’animal expulsa les matèries fecals) però l’espurna de sentit comú que encara em queda m’indica que no deu anar per aquí la cosa... Miro l’emissor del missatge: Orange. I llavors hi caic: es compleixen 13 anys de l’adquisició del meu primer mòbil, i com que en tot aquest temps no he canviat ni de número ni de companyia, em volen fer un regal a la fidelitat en forma de descompte si aprofitant l’avinentesa em compro un altre terminal més sofisticat i  més car. Molt bé, gràcies, senyors de la Taronja, anteriorment anomenats Amena, però de moment serà que no.
I l’anècdota em fa reflexionar, just quan tanca portes el Mobile World Congress,  sobre l’evolució de les noves tecnologies en pocs anys, i particularment en allò que en principi em semblava impensable: el pas de ser analfabeta total en aquestes matèries a passar a moure’m amb força llibertat amb un smartphone (això sí, escriure amb teclat digital continua semblant-me una llauna).
Vaig ser refractària a tenir mòbil, ho reconec. N’estava totalment en contra, no volia perdre cap més bocí de parcel·la de la meva llibertat. I l’ús que en feien algunes de les persones que trobava pel tren o en altres espais públics em semblava molt penós. Com més vulgar era l’individu, més ostentació en feia del nou artefacte, com si allò fes guanyar molts punts davant la societat... L’ingrés a Bellvitge d’un familiar directe, amb una agonia de mesos i la necessitat d’estar en contacte amb la família en tot moment va ser el motiu de l’adquisició del meu primer aparell. Encara recordo l’angoixa per entendre’l, les llargues hores intentant canviar-ne la melodia, la imatge de la pantalla, cercant la tecla per on s’accedia a les funcions més elementals... Per sort, els models de 13 anys enrere eren força bàsics: una agenda amb els contactes, l’opció de les trucades i missatges, una galeria d’imatges preestablertes i unes quantes melodies, i poca cosa més. N’hi havia prou i de sobres.
Potser perquè la societat de consum no em compta entre els seus adeptes, no he tingut mai interès a canviar de mòbil per adquirir-ne un de millor; sempre he esperat que s’espatllés el que tenia per renovar-lo. Recordo amb molt d’afecte un Nokia robust, grassonet i amb tapa que em va durar cinc anys i que ja disposava d’una càmera fotogràfica, tot un luxe impensable en aquells moments... Posteriorment, cada canvi de model anava incorporant noves aplicacions, va arribar l’era dels smartphones fent possible la connexió a Internet amb un ventall de possibilitats incalculables,  fins arribar a l’era whatsapp, francament útil si se’n fa un ús correcte, com més o menys totes les coses de la vida, vaja.  
Actualment disposo d’un Samsung Galaxy 3D que cobreix a bastament les meves necessitats i que té dos anys de vida. Com que sóc una refotuda perfeccionista, el tracto molt bé: no passa mai gana perquè sempre té la bateria ben proveïda de càrrega, mai l’he castigat sense saldo, no me’l deixo oblidat quan surto de casa o de la feina, el mantinc net i polit com si cada dia fos diumenge...  Quan li arribi l’hora de les absoltes, veurem quin nou model serà l’escollit per ocupar el seu lloc.
Ara la meva companyia em recorda que ja fa 13 anys que el mòbil i jo convivim en harmonia, tot i que els inicis, com en tota relació, no van ser fàcils. Però tot i els molts anus que portem junts, he de dir que mai m’ha donat pel cul. Així que atesa la meva experiència i sense voluntat de fer-li publicitat gratuïta, llarga vida a les taronges i a la telefonia mòbil!  Amen! 

18 comentaris:

  1. Ha, ha, ha... jo com tu sempre he esperat que s'espatllessin els mòbils per canviar-lo. Ara també tinc un smartphone que fa moltes coses... jo faig el què puc. Encara no ens coneixem gaire, ells i jo i anem fent-nos amics poc a poc.

    LLarga vida als mòbils!!! ara ja no sabríem com fer-ho sense ells.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això està bé, Carme, que poc a poc ens anem fent amics de les noves tecnologies... :) Fixa't, fins i tot la mare, amb 86 anys, s'atreveix a utilitzar el seu i a enviar missatges, així que no desesperem!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. EL MEU,QUE ES DEL ANY DE LA PICOR,PERO ENCARA "TIRA",O SIA QUE VAIG FENT QUE N'ESTAN ELS TEMPS PER DESPESSES...EP¡TAMBE PUC PASSAR SENSE ELL,COM PODEU SUPOSAR,JO TAMBE SOC DEL ANY DE LA PICOR.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oliva, mentre el mòbil tiri, tu no el llencis! Fins que no pugui dir ni fava, al peu del canó! :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Anus dei...
    Hi ha paraules que et desperten la vena irònica.
    Com quan la Disney va crear "Pixar" que per als catalans és orinar.
    Estic a l'espera de que m'avisin del Clínic per a fer-me un PET. És una prova semblant a un tac, en diuen així perquè són les inicials angleses que denominen la prova. Però per als catalans un pet és una altra cosa.
    Mentre no surti un pet amb cua!
    (Disculpa Montse, que tu parlaves de mòbils...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaaaa, Xavier, i que no s'estronqui mai aquesta vena irònica!
      A la feina, quan vaig entrar al departament on sóc ara, em van parlar de la LAPAD (la llei de la dependència), i com que no en tenia ni idea, no vaig ser conscient que als usuaris els parlava del LAPAO fins que no me'n van fer adonar...
      No t'hi poses per poc, tu; tecnologia nuclear i tot! Tranquil, almenys la prova és inodora, i no faràs un pet com una gla.
      Me'n vaig a veure els teus cosinets d'aquí a una estona. Ànims i una forta abraçada!

      Elimina
  4. Vols creure que vas tenir mòbil 4 o 5 anys abans que jo? Jo el vaig tenir al 2008, si no m'equivoco, després de remugar molt i de negar-me a tenir-lo, i avui dia hi estic molt enganxat, és clar. Des de llavors he tingut 4 aparells, i això que els exploto fins que ja són una carraca, i he canviat tres cops de companyia, així que cap d'elles em vindrà a dir quants anus comparteixo amb ells. I bé, llarga vida, sí, que ara som tan addictes que ens costaria molt estar sense el trastet...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ho cerc, Xexu; jo mateixa hi estava girada d'esquena fins que una força major me'l va fer comprar. De no haver estat per allò, també hauria trigat molts anys més a tenir el primer. Tossuts com el que més, però al final claudiquem i no ens en penedim. Ai, la carn és dèbil..! :D
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Tretze anys són forces, però jo penso que et passo al davant. Me'l van portar els Reis fa un munt "d'anus". Clar que he canviat de companyia un parell de vegades.
    El que tinc ara, un Galaxy de no sé quin model em té entusiasmada. Trobo fabulós poder consultar qualsevol dubte i que em contesti de seguit. Em sembla màgia.
    Tot i que no vaig "penjada" del móbil, com fa molta gent, penso que no en podria prescindir. Crec que tu tampoc.
    ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, és un invent que ens pot facilitar força la vida i que és molt útil. Tot dependrà de l'ús que se'n faci, com tantes altres coses... I cada nou model incorpora més possibilitats. Potser aviat no recordarem ni que serveixen per telefonar... :D
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Jo també dec portar uns 13 anys amb mòbil, i també vagi començar amb amena, però actualment ja estic amb uns altres que em fan pagar menys. Portar 13 anys junts no es excusa per no fer un cop d’ull a altres companyies que potser t’ofereixen tarifes més econòmiques (parlo de les operadores virtuals)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho he mirat, Pons, però la veritat és que per a les meves necessitats concretes ja em va bé la tarifa que tinc, i que em surt molt barateta. Però gràcies pel consell!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Doncs si que teniu bona relació tu els de la taronja...Quan em van posar l'ordinador, vaig contactar amb aquesta companyia perquè m'instal·lessin Internet...Doncs vaig estar mig any esperant després de fer no sé quantes cartes. Finalment vaig contactar amb Moviestar i als dos dies ja en tenia...
    Quan vaig posar la fibra òptica, perquè em resultava tot plegat més econòmic, pel meu aniversari em van regalar un Samsung GALAXY, però fa tantes coses que encara som dos estranys...Si ja ho sé en quan a tecnologia, sóc una mica "rara avis"...
    Bon vespre Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, M. Roser, quina mala experiència amb aquesta companyia...! Jo només hi tinc contractat el mòbil; tant internet com la telefonia fixa són d'una altra companyia.
      Fan tantes coses aquests models tan moderns que és normal que moltes no les utilitzem. Jo, amb l'actual, vaig necessitar Déu i ajut per aprendre a "despenjar" quan em trucàven. Fins que no vaig descobrir que s'havia d'arrastrar una mica el dit en direcció horitzontal per la pantalla, les trucades que vaig perdre...!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Ha,ha,ha,jo també era una mica refractària a les noves tecnologies quan encara no sabia que suposarien un tomb en la vida de tothom. Però va arribar un moment que vaig comprendre que el món estava canviant m olt de pressa i que si no em posava les piles em quedaria molt endarrerida dins la societat en què m'havia tocat viure. Llavors vaig tenir ordinador i mòbil i he anat aprenent el justet per moure'm per aquests temps en què vivim però sense abusar. Els mòbils que he tingut (fins que s'han espatllat) són els que han desestimat el meu marit o la meua filla perquè ells volien més prestacions i se'n compraven un altre. De fet, només fa un any que tinc mòbil amb càmera i whatsapp!! De fet, a mi m'agraden les noves tecnologies sempre que les utilitze, almenys és el meu cas, com un mitjà i no com una finalitat vital.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És just el que dius, Novesflors: aquesta mena de tecnologia l'hauríem d'utilitzar com un mitjà i no pas com una finalitat vital. Tot allò que d'alguna manera ens esclavitza no pot ser gaire bó...
      Sobre com va ser el meu aprenentatge en les noves tecnologies, concretament amb la informàtica, millor un altre dia en faig un post, perquè també va ser una mica sonat... Però vaja, va acabar bé, que és el que importa.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Crec que el teu testimoni s'assembla molt al que podríem donar uns quants que ja tenim "una edat". Jo també vaig ser-ne molt reticent. Però llavors tocava amb un grup de música i sempre havia de demanar el mòbil dels altres per a avisar que havia arribat bé o que ja sortia cap a Vilafranca…
    I al final vaig pensar que més valia tenir-ne un i no molestar els altres. Recordo que el primer me'l va vendre (o regalar, ja no ho recordo) un amic meu que, aquell sí, es canvia més de mòbil que de calçotets.
    I un cop comences, ja no pots parar. tot i que en procuro fer un ús molt racional i no m'agrada haver d'estar pendent, ni sempre localitzable ni coses així. Però la veritat és que, com diuen molts, ara ja no sabríem viure sense mòbil…
    En fi, gràcies pel post que m'ha fet reflexionar una miqueta sobre aquest tema. Per cert, aquest matí mateix en parlava a classe amb els meus alumnes, a partir d'una exposició oral que un ha fet sobre la companyia Apple i els seus productes estrella, els iphones. Intentava fer-los pensar que han d'adonar-se d'aquesta falsa necessitat que ens acaben inculcant, i sobretot, la mania d'haver de canviar de mòbil cada dos per tres… No sé, batalletes, deuen pensar.
    Una abraçada, Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, August, suposo que ha de ser molt difícil que els teus alumnes entenguin el significat de la teva reflexió, o que vulguin aplicar-la a la seva vida... Estan en un altre moment, a anys llum de nosaltres quant a modes i tecnologia... Ara em ve al cap quan el Jordi Llavina, dins l'any Vinyoli, els llegia als alumnes aquell poema del "pubis escarolat", i els nanos no el podien entendre, ja que no concebien un sexe femení que no estigués completament depilat... :D
      Les reticències de la nostra generació als mòbils crec que va ser força comuna. L'altra dia parlava amb el Pere Martí, amic comú i que viu al davant de casa, i em confessava que ell no n'havia tingut mai ni en volia tenir. Així doncs, ell, un reticent tossut i coherent. T'he de dir, però, que no me'n penedeixo gens, actualment, de ser usuària d'aquest estri, perquè és una eina més de la vida quotidiana.
      Espero que estiguis ja recuperat de la gripota. Guarda't del vent, ara.
      Una forta abraçada!

      Elimina