Tecnologia mòbil i la mare que la va parir (o no).

“Llevamos 13 anos juntos”. Rebo aquest missatge al mòbil, de bon matí, a través d’un SMS. Atònita i mig adormida, el llegeixo un parell de vegades. Ostres, penso; què vol dir? La interpretació literal seria aquesta: que una altra persona i jo compartim l’activitat de transportar presumptament 13 anus a alguna banda (sí, sí, l’orifici del final del canal digestiu a través del qual l’animal expulsa les matèries fecals) però l’espurna de sentit comú que encara em queda m’indica que no deu anar per aquí la cosa... Miro l’emissor del missatge: Orange. I llavors hi caic: es compleixen 13 anys de l’adquisició del meu primer mòbil, i com que en tot aquest temps no he canviat ni de número ni de companyia, em volen fer un regal a la fidelitat en forma de descompte si aprofitant l’avinentesa em compro un altre terminal més sofisticat i  més car. Molt bé, gràcies, senyors de la Taronja, anteriorment anomenats Amena, però de moment serà que no.

I l’anècdota em fa reflexionar, just quan tanca portes el Mobile World Congress,  sobre l’evolució de les noves tecnologies en pocs anys, i particularment en allò que en principi em semblava impensable: el pas de ser analfabeta total en aquestes matèries a passar a moure’m amb força llibertat amb un smartphone (això sí, escriure amb teclat digital continua semblant-me una llauna).

Vaig ser refractària a tenir mòbil, ho reconec. N’estava totalment en contra, no volia perdre cap més bocí de parcel·la de la meva llibertat. I l’ús que en feien algunes de les persones que trobava pel tren o en altres espais públics em semblava molt penós. Com més vulgar era l’individu, més ostentació en feia del nou artefacte, com si allò fes guanyar molts punts davant la societat... L’ingrés a Bellvitge d’un familiar directe, amb una agonia de mesos i la necessitat d’estar en contacte amb la família en tot moment va ser el motiu de l’adquisició del meu primer aparell. Encara recordo l’angoixa per entendre’l, les llargues hores intentant canviar-ne la melodia, la imatge de la pantalla, cercant la tecla per on s’accedia a les funcions més elementals... Per sort, els models de 13 anys enrere eren força bàsics: una agenda amb els contactes, l’opció de les trucades i missatges, una galeria d’imatges preestablertes i unes quantes melodies, i poca cosa més. N’hi havia prou i de sobres.

Potser perquè la societat de consum no em compta entre els seus adeptes, no he tingut mai interès a canviar de mòbil per adquirir-ne un de millor; sempre he esperat que s’espatllés el que tenia per renovar-lo. Recordo amb molt d’afecte un Nokia robust, grassonet i amb tapa que em va durar cinc anys i que ja disposava d’una càmera fotogràfica, tot un luxe impensable en aquells moments... Posteriorment, cada canvi de model anava incorporant noves aplicacions, va arribar l’era dels smartphones fent possible la connexió a Internet amb un ventall de possibilitats incalculables,  fins arribar a l’era whatsapp, francament útil si se’n fa un ús correcte, com més o menys totes les coses de la vida, vaja.  

Actualment disposo d’un Samsung Galaxy 3D que cobreix a bastament les meves necessitats i que té dos anys de vida. Com que sóc una refotuda perfeccionista, el tracto molt bé: no passa mai gana perquè sempre té la bateria ben proveïda de càrrega, mai l’he castigat sense saldo, no me’l deixo oblidat quan surto de casa o de la feina, el mantinc net i polit com si cada dia fos diumenge...  Quan li arribi l’hora de les absoltes, veurem quin nou model serà l’escollit per ocupar el seu lloc.

Ara la meva companyia em recorda que ja fa 13 anys que el mòbil i jo convivim en harmonia, tot i que els inicis, com en tota relació, no van ser fàcils. Però tot i els molts anus que portem junts, he de dir que mai m’ha donat pel cul. Així que atesa la meva experiència i sense voluntat de fer-li publicitat gratuïta, llarga vida a les taronges i a la telefonia mòbil!  Amen!