Mascarot de pas

Tot i que alguns de vosaltres ja coneixereu aquest poema perquè ja fa uns quants anys que volta, crec que encara té prou vigència per emprar-lo novament en aquests dies de disbauixa.
Vinga, bon Carnaval a tothom, amb màscara o sense!

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.

Sentiments com l’aire, fugissers…

En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.

Sota el vell fanal, promeses de paper…

Voltats de comparses, arlequins i mascarades,

entre xarangues, serpentines i petards,

vam trobar-nos a la plaça, l’un davant de l’altre.

Tu i jo, mascarots anònims. Nit de Carnaval.

Et mirava els ulls negres sota la careta blanca.

Tu guaitaves els llavis del color de sang.

Qui podria imaginar com érem, darrere l’antifaç?

No res importava. Els cossos dansaven al so del seu vals.

Vam lliurar-nos a la gresca, a la seducció i al ball,

a l’amor sense mesura, als plaers celestials.

Tot hi era permès: el bes, les promeses,

poemes en flames, el joc d’estimar…

Ens abraçàrem, i dels nostres mots en férem un sol cant…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.

Sentiments com l’aire, fugissers…

En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.

Sota el vell fanal, promeses de paper…

Vam ballar tota la nit. Tu, el galant Príncep de l’Aire,

jo, la fràgil Princesa del Bosc dels Encants.

Paperets de confetti, disfresses, corrandes…

Qui ets tu?, vaig preguntar-te.

Vas respondre’m un breu nom; no, no és això, aquest mot ja me’l sabia,

Qui ets tu de debò?, jo vull saber.

I burlonament vas contestar-me:

Jo?, ja ho veus, no hi ha misteri: un mascarot de pas;

tot el que no sigui estimar-te,

en aquesta nit frenètica ni existeix ni existirà.

Més tard vas dur-me de la mà a un indret més solitari,

i sota la llum groguenca d’un fanal,

tu mateix vas llevar-me la disfressa,

ben suaument, com un amant,

i vas descobrir el meu rostre. Que bella sou, princesa!

Ja tot t’era donat. També jo, al cap d’una estona,

vaig demanar-te que et traguessis l’antifaç,

que em mostressis el teu rostre despullat ja de quimera.

Mes…, quan anava a retirar-te la careta

saltares cap enrere com si t’haguessin punxat. Però què fas?,

al Príncep de les Ventades, no se’l pot entrellucar!

Però ara tu em coneixes i em duus gran avantatge.

M’has promès amor etern. Per què tu sí i jo no?

Vas esclatar en gran riallada; la resposta, com un mall:

Ai princesa, que n’aneu d’equivocada! Quina ingenuïtat!

Qui pot fer-ne cas de les paraules d’una nit de Carnaval?

I vas desaparèixer, arrogant, i ja per sempre,

engolit entre una rua de princeses i lacais…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.

Sentiments com l’aire, fugissers…

En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.

Sota el vell fanal, estripo els teus papers…

Galionar