Va anar obrint
les capes de dins seu, fins desplegar-se en totes les nines que duia a dintre,
i es va anar fent petita, petita, petita... Tan insignificant que al final ja
ni es veia, i un dia es va perdre... Ara no pot recompondre’s...
Molt bo, Montse!! M'has fet pensar en una novel·la de Francesc Trabal que es diu, precisament, "L'home que es va perdre", té una mica d'aquest to absurd… Una abraçada! PS: Sempre m'han fascinat aquestes demostracions coreogràfiques russes. Tenen més de gimnàstica que de dansa, però...
Celebro que t'agradi, August. No conec la novel·la que esmentes, però miraré de posar-hi remei. A mi, els ballets russos m'han fascinat des de ben petita, i la seva música també; tot i la part de gimnàstica, que és evident que existeix, són d'una bellesa que no deixa indiferent. El Bolshoi, els Cosacos d'Ucraina..., els vaig veure de ben jove i no crec que hagi vist mai més tanta perfecció. Una forta abraçada!
Em fas rumiar, Montse! Com diu l'August és molt bo. M'ha agradat molt.
Però penso, si totes les capsetes les duia dintre seu, ella era una mica en cadascuna. Potser no està tan perduda com li sembla. Si es recompon li quedara un buit a dins, però retrobarà moltes de les coses que havia anat destapant i descobrint... I mai no se sap. Al moment menys pensat podem trobar allò perdut fa temps.
Gràcies, Carme. Diuen que la nina més petita, la que ja no pot obrir-se, és la que conté l'ànima de tota la matrioska, i si no es pot obrir és precisament perquè aquesta no s'escapi i se l'emporti el vent de Siberia al país del mai més... Seria una bona explicació per a un mini conte força complex i amb més capes que fins i tot les nines... Una forta abraçada!
M'encanten les nines russes... Potser és que a mida que s'anava donant als altres ella anava disminuint, fins a donar-se del tot...Es recompondrà amb trocets d'agraïment, de totes aquelles persones que ha ajudat a ser una mica més felices. Mai havia estat tan gran com ara! Petonets Montse.
M. Roser, podria ser una raó ben vàlida la teoria que ens suggereixes... Encara tinc matrioskes a casa; el meu pare me'n duia quan viatjava a Rússia (llavors la Unió Soviètica), jo era quasi una nena i eren uns objectes màgics per a mi... Una forta abraçada!
Xexu, la vida és trista moltes vegades, i sobretot quan ens permetem la llicència d'oblidar el positivisme, l'optimisme i d'altres ismes una estona... Però per sort, només es tracta d'un conte. Una forta abraçada!
Xavier, val per a tu, l'explicació que li faig a la Carme sobre el contingut de la matrioska més menuda. Com a llegenda, m'agrada, però m'havia fet patir molt: com he dit, el meu pare viatjava a Rússia i me'n portava; les més senzilles només tenien unes 8 nines, però les bones, de qualitat, en podien contenir quasi el doble, i la més petita ho era tant que sempre la perdia; llavors, el pànic d'haver comés una malifeta imperdonable era molt gran... Esperem que al nostre estimat país no li passi com al meu conte... Una forta abraçada!
No sé si és veritat, Pere, això que diuen quan mires endins. El que sí sé del cert és que moltes vegades quan més mires cap a dins més trista estàs... Deu ser que comença el desembre, el mes de les depressions per excel·lència. Una forta abraçada!
Novesflors, doncs haurem de procurar que la nina més menuda no es perdi mai; ni que es perdi ella ni que la perdem nosaltres. Així sempre hi haurà el camí franc per retrobar-nos, encara que ens fragmentem... Una forta abraçada!
Sempre m'han fascinat les nines russes! De petita en tenia una que era la Blanca-neus i els set nans. Estic d'acord, com molts comentaris diuen, en que l'ultima és l'essència de tota la nina, i un cop s'ha retrobat no es perd fàcilment. I penso que no s'empetitix, es desplega.
Glòria, doncs haurem de fer el possible per no perdre mai l'essència de la nina, encara que ens costi. Actualment, els meus néts tenen una matrioska que representa les figures del Pessebre i que també és força original; ells, però donen importància a molt poques coses perquè ja en tenen massa... Una forta abraçada!
Si que es pot recompondre. Precisament quan estàs perdut i has entrat dins del tot és quan pots començar a construir de nou, a recompondre's, des de la genuïnitat més absoluta.
Tens raó, Rits. Generalment cal esperar estar perdut del tot, o haver arribat a la màxima profunditat del pou per començar a emergir de nou, a retrobar-se, a recompondre's... Una forta abraçada!
És que una nina gran porta dins totes les altres nines, ja ha fet camí; però si la petita vol tornar a començar, el camí d'anada li sembla difícil, infinit... Són percepcions. Com fa Espriu: "seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores". I la nina gran ja era dalt.
I tot això, Olga, és ben difícil quan tantes vides diferents s'amalgamen en una de sola, i no se'n pot perdre cap part perquè no es trenqui l'harmonia de tot l'ésser... Una forta abraçada!
Molt bo, Montse!! M'has fet pensar en una novel·la de Francesc Trabal que es diu, precisament, "L'home que es va perdre", té una mica d'aquest to absurd…
ResponEliminaUna abraçada!
PS: Sempre m'han fascinat aquestes demostracions coreogràfiques russes. Tenen més de gimnàstica que de dansa, però...
Celebro que t'agradi, August. No conec la novel·la que esmentes, però miraré de posar-hi remei.
EliminaA mi, els ballets russos m'han fascinat des de ben petita, i la seva música també; tot i la part de gimnàstica, que és evident que existeix, són d'una bellesa que no deixa indiferent. El Bolshoi, els Cosacos d'Ucraina..., els vaig veure de ben jove i no crec que hagi vist mai més tanta perfecció.
Una forta abraçada!
Em fas rumiar, Montse!
ResponEliminaCom diu l'August és molt bo. M'ha agradat molt.
Però penso, si totes les capsetes les duia dintre seu, ella era una mica en cadascuna. Potser no està tan perduda com li sembla. Si es recompon li quedara un buit a dins, però retrobarà moltes de les coses que havia anat destapant i descobrint... I mai no se sap. Al moment menys pensat podem trobar allò perdut fa temps.
Una abraçada de complicitat...
Gràcies, Carme. Diuen que la nina més petita, la que ja no pot obrir-se, és la que conté l'ànima de tota la matrioska, i si no es pot obrir és precisament perquè aquesta no s'escapi i se l'emporti el vent de Siberia al país del mai més... Seria una bona explicació per a un mini conte força complex i amb més capes que fins i tot les nines...
EliminaUna forta abraçada!
M'encanten les nines russes...
ResponEliminaPotser és que a mida que s'anava donant als altres ella anava disminuint, fins a donar-se del tot...Es recompondrà amb trocets d'agraïment, de totes aquelles persones que ha ajudat a ser una mica més felices. Mai havia estat tan gran com ara!
Petonets Montse.
M. Roser, podria ser una raó ben vàlida la teoria que ens suggereixes... Encara tinc matrioskes a casa; el meu pare me'n duia quan viatjava a Rússia (llavors la Unió Soviètica), jo era quasi una nena i eren uns objectes màgics per a mi...
EliminaUna forta abraçada!
Ostres, quina tristesa pensar això, que mica en mica es va desfent i perdent totes les capes, fins a desaparèixer...
ResponEliminaXexu, la vida és trista moltes vegades, i sobretot quan ens permetem la llicència d'oblidar el positivisme, l'optimisme i d'altres ismes una estona... Però per sort, només es tracta d'un conte.
EliminaUna forta abraçada!
La més petitona és la més misteriosa. De dins seu no surt res més. No sabem què amaga la fusta
ResponEliminaXavier, val per a tu, l'explicació que li faig a la Carme sobre el contingut de la matrioska més menuda. Com a llegenda, m'agrada, però m'havia fet patir molt: com he dit, el meu pare viatjava a Rússia i me'n portava; les més senzilles només tenien unes 8 nines, però les bones, de qualitat, en podien contenir quasi el doble, i la més petita ho era tant que sempre la perdia; llavors, el pànic d'haver comés una malifeta imperdonable era molt gran...
EliminaEsperem que al nostre estimat país no li passi com al meu conte...
Una forta abraçada!
Això és la introspecció ... però a l'inrevés. Diuen que com més mires cap a dins més despert estàs.
ResponEliminaBona tarda Galionar :)
No sé si és veritat, Pere, això que diuen quan mires endins. El que sí sé del cert és que moltes vegades quan més mires cap a dins més trista estàs... Deu ser que comença el desembre, el mes de les depressions per excel·lència.
EliminaUna forta abraçada!
Pense, com Carme, que ella és una mica en cadascuna i no es perd mai del tot, o millor dit, en la més petita s'hi troba, s'ha trobat a si mateixa.
ResponEliminaNovesflors, doncs haurem de procurar que la nina més menuda no es perdi mai; ni que es perdi ella ni que la perdem nosaltres. Així sempre hi haurà el camí franc per retrobar-nos, encara que ens fragmentem...
EliminaUna forta abraçada!
Sempre m'han fascinat les nines russes! De petita en tenia una que era la Blanca-neus i els set nans.
ResponEliminaEstic d'acord, com molts comentaris diuen, en que l'ultima és l'essència de tota la nina, i un cop s'ha retrobat no es perd fàcilment.
I penso que no s'empetitix, es desplega.
Glòria, doncs haurem de fer el possible per no perdre mai l'essència de la nina, encara que ens costi.
EliminaActualment, els meus néts tenen una matrioska que representa les figures del Pessebre i que també és força original; ells, però donen importància a molt poques coses perquè ja en tenen massa...
Una forta abraçada!
Si que es pot recompondre. Precisament quan estàs perdut i has entrat dins del tot és quan pots començar a construir de nou, a recompondre's, des de la genuïnitat més absoluta.
ResponEliminaTens raó, Rits. Generalment cal esperar estar perdut del tot, o haver arribat a la màxima profunditat del pou per començar a emergir de nou, a retrobar-se, a recompondre's...
EliminaUna forta abraçada!
És que una nina gran porta dins totes les altres nines, ja ha fet camí; però si la petita vol tornar a començar, el camí d'anada li sembla difícil, infinit...
EliminaSón percepcions. Com fa Espriu: "seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores". I la nina gran ja era dalt.
I tot això, Olga, és ben difícil quan tantes vides diferents s'amalgamen en una de sola, i no se'n pot perdre cap part perquè no es trenqui l'harmonia de tot l'ésser...
EliminaUna forta abraçada!