 |
| Imatge: Francesc Campos |
Hi ha tantes cortines que a voltes
m’oculten...
La boira que llisca pels pendents del cor,
l’arbreda frondosa que a l’hivern es glaça,
les benes mentals, que la por eternitza...
No et pensis que no hi sóc, si un dia no em
veus.
Alça’t, crida el vent, i es mouran les
branques,
encén un somriure, i es fondrà la neu,
bandeja la por, pren impuls i avança.
I mira de nou. T’adonaràs que jo, la VIDA,
sóc
encara allí, esperant-te.
Montse Galionar
De vegades sembla que no hi és, però cal retrobar-la ... ens espera i no sempre és fàcil fer-ho.
ResponEliminaBona nit Galionar.
Pere, sempre hi ha algun moment en què el sol li guanya la partida a la boira, i tot el que aquesta ocultava acaba veient-se novament amb nitidesa. La vida, també.
EliminaUna forta abraçada!
Anava a fer un comentari semblant al del Pere.
ResponEliminaVolia dir que és un bon consell, perquè a vegades costa de veure i de trobar, a vegades potser ens agradaria perdre-la de vista... Però hi és i si ens hi fixem prou, l acabem trobant. Potser juga a la cuit... ;)
Carme, sempre hi és, però de vegades ja ens va bé que la boira ens l'amagui... Així, tant si ens costa de veure com si ens agradaria perdre-la de vista, sabem valorar-la novament quan el sol s'emporta la cortina de grisor i tornem a veure-hi amb nitidesa...
EliminaUna forta abraçada!
La vida tremola de fred, com els violins de Vivaldi.
ResponEliminaAmagada rere la boira.
La vida ens amanyaga i ens vol amb ella.
Per amor o per instint l'estimem.
Xavier, els hi he recitat tantes vegades, a la dona del mirall, poemes com aquest que componc per a ella, que fins i tot a voltes sembla que se'ls acabi creient... Però cal ser perseverant i anar-li fent memòria...
EliminaUna forta abraçada i vinga, endavant les atxes!
Doncs ja ho sabré si un dia no et veig , pensaré que estàs amagadeta darrera la boira...
ResponEliminaA mi m'agrada perquè pots fer unes fotos espectaculars com aquesta, i a la nit, que es veu (o sintueix)la claror somorta dels llums...Ara que no la vull si he de conduir, que perdo la carretera!!!
Aquesta és una boira musical.
Petonets, Montse.
M. Roser, plàsticament a mi també m'encanten els paisatges amb boira. Ara bé, metafòricament parlant, no sempre els trobo tan abellidors...
EliminaPel Penedès, aquests dies, n'hi ha un bon gruix, als matins, i és tot un perill perquè s'està produint una gran proliferació de porcs senglars i ja han provocat uns quants accidents per les carreteres...
Una forta abraçada!
Bona! No ens oblidem de la vida mentre ens quedi alè.
ResponEliminaNo ens n'oblidarem, Xexu. Malgrat tots els malgrats, val la pena ser-hi!
EliminaUna forta abraçada!
Senzillament preciós!!!
ResponEliminaUna abraçada sense boires!
Gràcies, Marta!
EliminaSense boires, una abraçada molt gran!
La vida que s'amaga rere l'art també. M'agrada molt aquest poema!
ResponEliminaCert, Helena; També la que s'amaga rere l'art.
EliminaGràcies i una forta abraçada!
preciós ....presències invisibles però tangibles a través de la natura i del cor
ResponEliminaGràcies, Elfree. Realment i metafòricament, la boira sempre protagonista en les nostres pors...
EliminaUna forta abraçada!
Preciositat de poema. Estàs molt inspirada ;)
ResponEliminaGràcies, Novesflors. No et pensis, que una flor no fa estiu...
EliminaUna forta abraçada!
La vida, a vegades, pot semblar feixuga o desagradable, però és l'única que tenim i hem de lluitar per ella, per fer-la agradable, per gaudir-la. Val la pena l'esforç!
ResponEliminaPreciós el poema, tan vital i encoratjador.
Ja ho crec que sí, Glòria! A més, sóc una autèntica professional en això de les caigudes i les remuntades... Però sempre endavant, sempre amb el somni de caminar fins abastar l'horitzó.
EliminaUna forta abraçada!
És preciós. Aire que espanta la boira i genera un somriure.
ResponEliminaGràcies, bonica! Està bé espantar la boira quan aquesta ens desassossega...
EliminaUna forta abraçada!
Un somriure encès.
ResponEliminaI molt bo.
Ho celebro, Jordi. El somriure, que s'encengui, que encengui i que ens encengui.
EliminaUna forta abraçada!
Un poema preciós, Montse! I ple de complicitats com has pogut comprovar als comentaris.
ResponEliminaA mi el que m'ha agradat més és aquest jo que s'amaga des del principi del poema fins que se'ns mostra al final amb totes les majúscules. Podria llegir-se també com un jo personal. Al cap i a la fi la vida som també nosaltres, cadascun de nosaltres, que a voltes restem amagats fins el sol -sempre els altres- ens retorna l'escalf que travessa boirines.
He quedat també encisat d'aquest violí tan vibrant. Mira que he sentit versions d'aquest hivern vivaldià. I aquesta és com sentir-lo de bell nou. Gràcies pels dos regals: poema i música.
Gràcies, August, per la teva percepció del poema, tan encertada. En tot poema hi ha una part de la nostra pròpia vida, i el joc està en difuminar les imatges perquè cadascú en faci la seva pròpia interpretació...
EliminaEtern, Vivaldi. Les Quatre estacions, segons el moment, poden carregar-me o emocionar-me. Veig que t'ha passat el mateix.
Una forta abraçada!
;)
ResponEliminaUna forta abraçada, Enric, i gràcies per passar per aquí!
EliminaUn Gran Miracle...La Vida!!!
ResponEliminaGràcies.
Ben cert, parella, el millor miracle, que no sempre sabem valorar, de tan acostumats que estem de veure-la i gaudir-ne...
EliminaUna forta abraçada!