Em nego a pensar que la llavor de l'odi és innata en els humans. Hi ha dies que els fets ens ho fan pensar. Tant de bo la resposta d'occident sigui mesurada i no generi més onades d'assassinats d'innocents africans. O d'asiàtics o europeus. Quan s'instal·larà definitivament a la humanitat la llibertat, l'igualtat i la fraternitat?, Que s'acabi l'inèrcia de l'ull per ull. Ens estem quedant a les fosques!!
Que trist tot plegat, Xavier… Voldria negar, com tu, que la llavor de l’odi és innata en els humans, però la veritat és que fa temps que gairebé totes les certeses em trontollen... No crec pas que els executors d’aquesta matança en siguin els màxims responsables, no; aquests desgraciats fa temps que van deixar de ser humans per convertir-se només en cervells programats a distància, i ells mateixos han acabat immolant-se... Però qui hi ha al darrere, qui mou els fils de tot aquest disbarat, tota la teranyina gegant d’interessos, conflictes, creences, etc., sí que està teixida d’un odi espaordidor... Aquest matí, al mercat de Vilafranca, tot eren grups de persones vingudes dels poblets i masies; bona gent senzilla, que parlaven d’aquest tema, molt afectats, amb por d’aixecar massa la veu. He sentit de tot: que si una tercera guerra mundial, que tot plegat s’acabaria tirant una altra bomba atòmica, que si tots els refugiats sirians són terroristes en potència... Tristesa, impotència, moltes ganes de plorar. Ens mereixerem algun dia el qualificatiu de racionals, d’animals racionals per mèrits propis, o serà tota la vida una de les tantes utopies que ens envolten...? Gràcies per ser-hi, Xavier, i una forta abraçada!
Oliva, estic tan peplexa com tu per tot plegat, i no entenc res de res. Que perillós, el fanatisme, i que perillosos, els qui saben fer-lo germinar en els esperits fràgils... Una forta abraçada!
no hi trobarem mai la resposta.....és terrible i fa basarda pensar que tot plegat si tirem enrere va començar en la gran mentida dels tres grans mentiders en Blair ( que per cert fa poc va demanar perdó) en Bush i l'Aznar anat a invadir Irak.....els fets d'Afganistan, Síria on estan massacrant la població.....no dic que no passaria no ho sé però no es pot jugar a fer la guerra .....un munt de fanàtics s'alimenten de les desraons del món .....la violència engendra violència i 'odi porta odi
És cert, Elfree, tot ve ja de massa lluny... Potser al final haurem de desmitificar la utopia de la pau i haurem de convèncer-nos que la guerra és inherent a la pròpia naturalesa humana... Però que trist que sigui així... Gairebé diria: quina vergonya, a estones, pertànyer als humans...! En fi, encara que costi, un vot de confiança per al futur i per a la pau! Una forta abraçada!
Només amor... Només amor i ja no cal déu, només amor i ja és déu... Pervertir les religions girant-les del revés, en odi en comptes d'amor em sembla incomprensible. A vegades voldria creure que existeix un déu i que en morir, els fanàtics i asassins s'haguesssin de trobar cara a cara amb ell. A veure què els hi diria... Pero no m'ho crec.
Com m'agrada el que dius, Carme; només amb amor i ja està...! En tot cas, si existeix aquest déu que es fa presència en la natura, en el paisatge, en la solitud de les nits estrellades, ben poca cosa hi té a veure amb aquesta mena de monstre en nom del qual els homes es maten... Una forta abraçada, també trista!
Té, CARME, segur que t'agrada: "A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud."
(De la 1a. carta de Joan, capítol 4)...
El cert és que el que dius, passarà... ni idea de què els hi dirà. Sospito que els perdonarà... Una vegada, un Monjo de Montserrat, al seminari de Tarragona, en uns cursos, ens va explicar que ell tenia una teoria, que era seva, personal, i que no estava ni tan sols teològicament admesa (ni tampoc rebutjada, clar)... o sigui, que era el que ell pensava i ja està.
A aquesta teoria ell l'anomenava "de la il·luminació final".
Segons creiem els que creiem (i ara utilitzaré un llenguatge potser molt infantil, però és que tampoc sóc teòloga, jo i si no ho explico així, no ho sé explicar) els que es porten bé van al Cel i els que no a l'Infern... OK. Però també sabem que Jesús va morir per salvar-nos.. i per salvar-nos a TOTS... OK. També pensem que "Cel" i "Infern" no són llocs físics sinó... per dir-ho d'alguna manera (espero que no em llegeixi cap teòleg) "estats de l'ànima"... L'ànima que està totalment feliç està al Cel, està amb Déu... L'ànima que està lluny de Déu està a l'infern, pateix molt perquè no pot gaudir de l'amor infinit de Déu. OK
Però la decisió d'anar al Cel o a l'Infern és NOSTRA... Jesús ens diu que si creiem en Ell i ens estimem anem al Cel...
" Nosaltres donem testimoni d'allò que hem contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món. Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu, i Déu en ell. 16 Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell. A dins nostre, l'amor ha arribat a la plenitud, i per això mirem amb confiança el dia del judici, perquè, tot i que estem en aquest món, vivim tal com Jesucrist viu. On hi ha amor no hi ha por, ja que l'amor, quan és complet, treu fora la por. La por i el càstig van junts; per això només té por el qui no estima Déu plenament."
Com ho lligava tot això el bon monjo de Montserrat? Doncs ell creu que, en el moment de la mort (de la nostre mort), just l'instant final de la nostra existència mortal, Déu se'ns manifestarà d'alguna forma... de tal manera que, de forma totalment voluntària i intel·ligent, ens resultarà impossible negar-lo... o sigui que, ni sigui per una mil·lèssima de segon, abans de morir, tots haurem estat voluntàriament creients, per tant, tots som salvats per la mort de Jesús, per tant tots anem al Cel a gaudir de l'amor immens de Déu.
A mi aquesta teoria m'agrada una barbaritat, clar... :-)
En fi, perdoneu, que he fet un comentari llarguíssim...
Montse, matar per res, ni en nom de ningú... Només porta tristesa! Tots hauríem de treballar per la pau, segons les nostres possibilitats. Un record per les víctimes del fanatisme i per les seves famílies. Petonets. Montse.
M. Roser, el cert és que el treball que podem fer ja majoria de nosaltres a favor de la pau és ridículament minso al costat del poder de les grans potències que fan i desfan el món segons les seves conveniències... Potser per això aquesta sensació d'impotència que estem sentint i manifestant aquests dies la gent "de a peu"... M'uneixo ala teu record per a les víctimes i les seves famílies. Una forta abraçada1
Tinc les mateixes sensacions que tu, Montse, i, com tots, voldria entendre-ho. Fa molt de temps que crec que aquests monstres no neixen sols. Hi ha un munt de condicionants inherents a la condició humana que -quan s'ajunten tots- ho fan possible. El primer món, els que el governen políticament i econòmicament dissenyen altres governs i petits conflictes, enlairen rebels contra poders i després aquests rebels es giren contra ells. Sento moltíssima pena per fets com els d'avui, però cada dia moren milers de persones i els que ens autoconsiderem civilitzats no movem un dit. Em refereixo, esclar, als governs, però molts d'aquests els votem nosaltres. No sé, vull ser positiu i optimista, confio moltíssim en la condició humana, però avui dia uns pocs decideixen la sort de la resta. I això és molt difícil de trencar. Una abraçada, Montse.
August, compartim sensacions i arguments, poca cosa més puc afegir. Em quedo amb la teva frase final: avui dia uns pocs decideixen la sort de la resta. Jo en aquests moments no sé si em sento optimista o pessimista; només sé que estic trista i desconcertada... Gràcies i una forta abraçada!
Matar en nom del que sigui és simplement aberrant. Matar ja és prou greu, només falta que ho fem en nom d'algú altre, i encara pitjor en nom de la religió. Igualment criticable aquesta violència que qualsevol altra, però ara tenim aquesta davant dels morros, i fa molt mal. Què podem esperar d'aquest, el nostre petit món?
Xexu, i la conseqüència pitjor dels fanatismes és que no tenen aturador de cap mena... Tal i com estan les coses, encara poden fer molt i molt mal. No sé què en podem esperar d'aquest nostre petit món, però potser encara veurem coses molt pitjors... Amb tot, esperem que el seny s'imposi, ni que sigui una mica... Una forta abraçada!
Si una cosa tinc clara és que matar, sigui pel que sigui i en nom de qui sigui, està malament.
Mira què maco és això... "Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor." (és de la Primera Carta de Joan, capítol 4, versets 7 i 8... tot el capítol és preciós)
Gràcies, Assumpta, per la teva extensa i didàctica intervenció, molt clarificadora. Els meus dos pilars quant a espiritualitat són precisament que Déu és amor i que només podré trobar-lo en les persones que m'envolten. Una síntesis molt succinta però que no s'allunya tant del Nou Testament... Una forta abraçada, i gràcies novament!
Ja no sé si són una minoria els assedegats de sang. Els molt joves, pels al·licients inculcats fanàticament. Els grans, perquè els indueixen a matar i morir. LK'espectacle de la sang i de la tortura és imparable, sembla. I no sols a l'Orient. Mirem els rifles d'Amèrica. Una abraçada.
Déu el fa anar cadascú a la seva mesura. A molts sembla que Déu els ha parlat. Altres parlen en nom seu sense conèixer-lo. ¿Qui va crear la malaltia i la mort com a recompensa de la vida? ¿Qui va crear el dolor? ¿Quin mecanisme es va espatllar en la creació? Temes per reflexionar. Una abraçada.
Olga, certament són temes per reflexionar-hi, i força. Ha de ser tot molt més senzill que això. Es pregunta potser l'arbre quin déu el deixa sense fulles a l'hivern, es pregunta la platja per què el vent de llevant se li emporta la sorra, es pregunta el dia per què se li apaga el sol...? Potser ens cal seguir l'exemple de la natura: deixar-li fer el seu curs, sentir-se vida, acceptar les seves regles... Per al terrorisme, però, no en trobo cap ni una, d'explicació... Una gran abraçada, Olga!
Jo tb m'ho pregunto. I no obtinc resposta, per moltes que n'hi hagi en aquest post. No hi ha justificació, sols la buidor dels dies. Estimem-nos i sols estimant podrem combatre la barbàrie dels dies plens d'odi.
Aquest dies tenim el terror posat al cos, però no ens oblidem de les morts per violència masclista, dels abusos i de les altres morts injustes per aquesta societat tan sumament egoista.
Em nego a pensar que la llavor de l'odi és innata en els humans. Hi ha dies que els fets ens ho fan pensar.
ResponEliminaTant de bo la resposta d'occident sigui mesurada i no generi més onades d'assassinats d'innocents africans. O d'asiàtics o europeus. Quan s'instal·larà definitivament a la humanitat la llibertat, l'igualtat i la fraternitat?,
Que s'acabi l'inèrcia de l'ull per ull.
Ens estem quedant a les fosques!!
Que trist tot plegat, Xavier… Voldria negar, com tu, que la llavor de l’odi és innata en els humans, però la veritat és que fa temps que gairebé totes les certeses em trontollen... No crec pas que els executors d’aquesta matança en siguin els màxims responsables, no; aquests desgraciats fa temps que van deixar de ser humans per convertir-se només en cervells programats a distància, i ells mateixos han acabat immolant-se... Però qui hi ha al darrere, qui mou els fils de tot aquest disbarat, tota la teranyina gegant d’interessos, conflictes, creences, etc., sí que està teixida d’un odi espaordidor...
EliminaAquest matí, al mercat de Vilafranca, tot eren grups de persones vingudes dels poblets i masies; bona gent senzilla, que parlaven d’aquest tema, molt afectats, amb por d’aixecar massa la veu. He sentit de tot: que si una tercera guerra mundial, que tot plegat s’acabaria tirant una altra bomba atòmica, que si tots els refugiats sirians són terroristes en potència... Tristesa, impotència, moltes ganes de plorar. Ens mereixerem algun dia el qualificatiu de racionals, d’animals racionals per mèrits propis, o serà tota la vida una de les tantes utopies que ens envolten...?
Gràcies per ser-hi, Xavier, i una forta abraçada!
MATAR PER QUE?...EL DEU DE LA BIBLIA?...EL DEU D' AL-CORAN?...EL FANATISME EN MANS DELS DE SEMPRE?...
ResponEliminaOliva, estic tan peplexa com tu per tot plegat, i no entenc res de res. Que perillós, el fanatisme, i que perillosos, els qui saben fer-lo germinar en els esperits fràgils...
EliminaUna forta abraçada!
no hi trobarem mai la resposta.....és terrible i fa basarda pensar que tot plegat si tirem enrere va començar en la gran mentida dels tres grans mentiders en Blair ( que per cert fa poc va demanar perdó) en Bush i l'Aznar anat a invadir Irak.....els fets d'Afganistan, Síria on estan massacrant la població.....no dic que no passaria no ho sé però no es pot jugar a fer la guerra .....un munt de fanàtics s'alimenten de les desraons del món .....la violència engendra violència i 'odi porta odi
ResponEliminaÉs cert, Elfree, tot ve ja de massa lluny... Potser al final haurem de desmitificar la utopia de la pau i haurem de convèncer-nos que la guerra és inherent a la pròpia naturalesa humana... Però que trist que sigui així... Gairebé diria: quina vergonya, a estones, pertànyer als humans...! En fi, encara que costi, un vot de confiança per al futur i per a la pau!
EliminaUna forta abraçada!
Només amor... Només amor i ja no cal déu, només amor i ja és déu... Pervertir les religions girant-les del revés, en odi en comptes d'amor em sembla incomprensible. A vegades voldria creure que existeix un déu i que en morir, els fanàtics i asassins s'haguesssin de trobar cara a cara amb ell. A veure què els hi diria... Pero no m'ho crec.
ResponEliminaUna abraçada trista.
Com m'agrada el que dius, Carme; només amb amor i ja està...! En tot cas, si existeix aquest déu que es fa presència en la natura, en el paisatge, en la solitud de les nits estrellades, ben poca cosa hi té a veure amb aquesta mena de monstre en nom del qual els homes es maten...
EliminaUna forta abraçada, també trista!
Té, CARME, segur que t'agrada:
Elimina"A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud."
(De la 1a. carta de Joan, capítol 4)...
El cert és que el que dius, passarà... ni idea de què els hi dirà. Sospito que els perdonarà... Una vegada, un Monjo de Montserrat, al seminari de Tarragona, en uns cursos, ens va explicar que ell tenia una teoria, que era seva, personal, i que no estava ni tan sols teològicament admesa (ni tampoc rebutjada, clar)... o sigui, que era el que ell pensava i ja està.
A aquesta teoria ell l'anomenava "de la il·luminació final".
Segons creiem els que creiem (i ara utilitzaré un llenguatge potser molt infantil, però és que tampoc sóc teòloga, jo i si no ho explico així, no ho sé explicar) els que es porten bé van al Cel i els que no a l'Infern... OK.
Però també sabem que Jesús va morir per salvar-nos.. i per salvar-nos a TOTS... OK.
També pensem que "Cel" i "Infern" no són llocs físics sinó... per dir-ho d'alguna manera (espero que no em llegeixi cap teòleg) "estats de l'ànima"... L'ànima que està totalment feliç està al Cel, està amb Déu... L'ànima que està lluny de Déu està a l'infern, pateix molt perquè no pot gaudir de l'amor infinit de Déu. OK
Però la decisió d'anar al Cel o a l'Infern és NOSTRA... Jesús ens diu que si creiem en Ell i ens estimem anem al Cel...
" Nosaltres donem testimoni d'allò que hem contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món. Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu, i Déu en ell.
16 Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell. A dins nostre, l'amor ha arribat a la plenitud, i per això mirem amb confiança el dia del judici, perquè, tot i que estem en aquest món, vivim tal com Jesucrist viu. On hi ha amor no hi ha por, ja que l'amor, quan és complet, treu fora la por. La por i el càstig van junts; per això només té por el qui no estima Déu plenament."
Com ho lligava tot això el bon monjo de Montserrat? Doncs ell creu que, en el moment de la mort (de la nostre mort), just l'instant final de la nostra existència mortal, Déu se'ns manifestarà d'alguna forma... de tal manera que, de forma totalment voluntària i intel·ligent, ens resultarà impossible negar-lo... o sigui que, ni sigui per una mil·lèssima de segon, abans de morir, tots haurem estat voluntàriament creients, per tant, tots som salvats per la mort de Jesús, per tant tots anem al Cel a gaudir de l'amor immens de Déu.
A mi aquesta teoria m'agrada una barbaritat, clar... :-)
En fi, perdoneu, que he fet un comentari llarguíssim...
Montse, matar per res, ni en nom de ningú... Només porta tristesa!
ResponEliminaTots hauríem de treballar per la pau, segons les nostres possibilitats.
Un record per les víctimes del fanatisme i per les seves famílies.
Petonets. Montse.
M. Roser, el cert és que el treball que podem fer ja majoria de nosaltres a favor de la pau és ridículament minso al costat del poder de les grans potències que fan i desfan el món segons les seves conveniències... Potser per això aquesta sensació d'impotència que estem sentint i manifestant aquests dies la gent "de a peu"... M'uneixo ala teu record per a les víctimes i les seves famílies.
EliminaUna forta abraçada1
Tinc les mateixes sensacions que tu, Montse, i, com tots, voldria entendre-ho. Fa molt de temps que crec que aquests monstres no neixen sols. Hi ha un munt de condicionants inherents a la condició humana que -quan s'ajunten tots- ho fan possible. El primer món, els que el governen políticament i econòmicament dissenyen altres governs i petits conflictes, enlairen rebels contra poders i després aquests rebels es giren contra ells. Sento moltíssima pena per fets com els d'avui, però cada dia moren milers de persones i els que ens autoconsiderem civilitzats no movem un dit. Em refereixo, esclar, als governs, però molts d'aquests els votem nosaltres. No sé, vull ser positiu i optimista, confio moltíssim en la condició humana, però avui dia uns pocs decideixen la sort de la resta. I això és molt difícil de trencar.
ResponEliminaUna abraçada, Montse.
August, compartim sensacions i arguments, poca cosa més puc afegir. Em quedo amb la teva frase final: avui dia uns pocs decideixen la sort de la resta. Jo en aquests moments no sé si em sento optimista o pessimista; només sé que estic trista i desconcertada...
EliminaGràcies i una forta abraçada!
Matar en nom del que sigui és simplement aberrant. Matar ja és prou greu, només falta que ho fem en nom d'algú altre, i encara pitjor en nom de la religió. Igualment criticable aquesta violència que qualsevol altra, però ara tenim aquesta davant dels morros, i fa molt mal. Què podem esperar d'aquest, el nostre petit món?
ResponEliminaXexu, i la conseqüència pitjor dels fanatismes és que no tenen aturador de cap mena... Tal i com estan les coses, encara poden fer molt i molt mal. No sé què en podem esperar d'aquest nostre petit món, però potser encara veurem coses molt pitjors... Amb tot, esperem que el seny s'imposi, ni que sigui una mica...
EliminaUna forta abraçada!
Si una cosa tinc clara és que matar, sigui pel que sigui i en nom de qui sigui, està malament.
ResponEliminaMira què maco és això... "Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor." (és de la Primera Carta de Joan, capítol 4, versets 7 i 8... tot el capítol és preciós)
Gràcies, Assumpta, per la teva extensa i didàctica intervenció, molt clarificadora. Els meus dos pilars quant a espiritualitat són precisament que Déu és amor i que només podré trobar-lo en les persones que m'envolten. Una síntesis molt succinta però que no s'allunya tant del Nou Testament...
EliminaUna forta abraçada, i gràcies novament!
Jo crec que no s'allunya gens!! :-))
EliminaJa no sé si són una minoria els assedegats de sang. Els molt joves, pels al·licients inculcats fanàticament. Els grans, perquè els indueixen a matar i morir. LK'espectacle de la sang i de la tortura és imparable, sembla. I no sols a l'Orient. Mirem els rifles d'Amèrica.
EliminaUna abraçada.
Cada vegada aquesta minoria es fa més gran, Olga; no ho sé, potser el món s'està tornant boig...? Que trist, tot plegat...
EliminaUna forta abraçada!
No comprenc com algú pot arribar a sentir-se seduït per un tal fanatisme que els porta a matar i a morir. És terrible.
ResponEliminaJo tampoc ho comprenc, Novesflors. Hi deu haver alguna explicació, però no està al meu abast entendre-la...
EliminaUna forta abraçada!
Quanta violència!
ResponEliminaI encara diuen que és en nom de Deu. Quin Deu obliga a matar en nom seu?
Déu el fa anar cadascú a la seva mesura. A molts sembla que Déu els ha parlat. Altres parlen en nom seu sense conèixer-lo. ¿Qui va crear la malaltia i la mort com a recompensa de la vida? ¿Qui va crear el dolor? ¿Quin mecanisme es va espatllar en la creació? Temes per reflexionar.
EliminaUna abraçada.
Glòria, és molt fort, molt; quantes manipulacions, quantes barbaritats en nom d'aquest Déu que només hauria de significar Amor...
EliminaUna forta abraçada!
Olga, certament són temes per reflexionar-hi, i força. Ha de ser tot molt més senzill que això. Es pregunta potser l'arbre quin déu el deixa sense fulles a l'hivern, es pregunta la platja per què el vent de llevant se li emporta la sorra, es pregunta el dia per què se li apaga el sol...? Potser ens cal seguir l'exemple de la natura: deixar-li fer el seu curs, sentir-se vida, acceptar les seves regles...
EliminaPer al terrorisme, però, no en trobo cap ni una, d'explicació...
Una gran abraçada, Olga!
Hi ha com una mena de paradoxa. Qui els empeny a morir i a matar no creu en res sinó en el poder i en l'afany de riquesa. A aquests no els perdono.
ResponEliminaAquests no tenen perdó, Jordi; ni d'Al·là, ni de cap crist. ni han comprés mai el significat de la paraula Amor.
EliminaUna forta abraçada!
Jo tb m'ho pregunto. I no obtinc resposta, per moltes que n'hi hagi en aquest post. No hi ha justificació, sols la buidor dels dies. Estimem-nos i sols estimant podrem combatre la barbàrie dels dies plens d'odi.
ResponEliminaAquest dies tenim el terror posat al cos, però no ens oblidem de les morts per violència masclista, dels abusos i de les altres morts injustes per aquesta societat tan sumament egoista.