dissabte, 25 de setembre del 2010

Ja tinc l'edat... (Isabel Ortega)

Doncs sí, amics, avui em ve de gust oferir-vos aquest magnífic poema d’Isabel Ortega, tot un decàleg d’intencions que potser hauríem de tenir penjat a la porta de la nevera més d'una de nosaltres. Aquesta autora la vaig poder escoltar en el cicle Veus paral•leles 2010, que amb el títol De l’Ebre al Roine, vuit poetes, va tenir com a protagonistes la poesia occitana i la catalana. La Isabel va ser una de les diverses persones que van contribuir a que aquella vetllada, per a mi, fos una vivència inesborrable.
ISABEL ORTEGA (Tarragona, 1955) Va publicar la novel•la Viatge d’anada (1994). Ha traduït Escrits sobre la guerra (1997) de Simone Weil i ha escrit articles en monogràfics sobre la filòsofa francesa. En poesia, ha publicat Enfilall (2002), XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona, Runa plena (2004) i Nòmada (2009). Ha participat en diferents recitals poètics.
 JA TINC L'EDAT (IÒ HO L'ETÀ)

Ja tinc l’edat de començar a pensar
sense bolquers; de deixar anar
tot de males idees,
sense barreres:
La deserció, l’excés, la fellonia;
la llibertat,
que torna boges les dones bones.
I jo sóc una bona dona:
tan bona, tan mona, tan bleda, tan blana, tan burra també!

Ja tinc l’edat de fer el que em cal:
beure a galet,
prémer el gallet:
disparar un tret de vida
contra els prestatges
de tots els tedis
arrenglerats;
desplanxar les camises,
ballar sobre cassoles,
convocar Dionís
amb rituals perversos,
viure al caire dels versos:
desfer-me de la prosa, la nosa;

ser una altra cosa,
la bruixa, l’harpia, la meuca, l’estranya.

Qui esperi més de mi, que desesperi,
perquè ja tinc l’edat

de dir prou,
de dir que més,
de dir que mai,
de dir que sempre,
de proclamar el que em rota.

I de remordiment, ni gens ni gota.

Isabel Ortega

19 comentaris:

  1. Genial!

    Jo també fa dies que tinc l'edat i ho sento exactament igual com ho diu.

    Gràcies Galionar!

    ResponElimina
  2. Tant de bo que puguem arribar a eixa edat en la que ens adonem d'allò que hauríem d'haver fet quan, erradament, pensàvem que encara no teníem edat. O és que potser alehores no teníem encara consciència de quan burres érem i era precís arribar fins ací per reaccionar.
    Fins que no s’han viscut i patit determinades experiències no se’n pot tindre consciència d’elles i de la petjada que ens deixen. Cal llavors reaccionar, proclamar el que ens rota i dir: PROU.

    ResponElimina
  3. Si haguéssim de reservar l'adjectiu "momorable" només per a les situacions imprescindibles, sota pena de presó, el moment en que aquesta dona va recitar aquest poema hauria de ser un d'aquells que no en podríem prescindir d'emprar-la. El poema és potent, amb una força de la veritat higiènica completa. Refresca l'esperit més que un elixir bucal de potència atòmica fa amb les nostres maltractades genives.

    Doncs ara, ja ho sabeu, a agafar el sabre i a tallar caps (no indiscriminadament tampoc, que sinó jo m'aparto, eh)

    ResponElimina
  4. M'agrada molt la teua tria, Montse. El poema és d'un realisme aclaparador. Ja sols falta passar a l'acció.

    Molt bona nit i fins la propera entrada. Sàpigues que tire en falta els teus versos. M'agraden molt. B7s

    ResponElimina
  5. Carme, sí que és genial. Crec que moltes dones ens hi podem identificar, en un moment o altre.
    Anònim, no saps fins a quin punt les teves paraules són el ressó dels meus ànims, en aquests moments. Però si fins ara no hem dit PROU, vols dir que sóm a temps d'aconseguir-ho, ja...?
    Florenci, m'alegro que com a home coincideixis en el fons de la qüestió. Ja saps que penso com tu en referència a aquella vetllada poètica. Però tranquil, que el teu coll no perilla ni agafaré la daga.
    Joana, t'asseguro que aquesta poeta és de les que valen la pena. Tot i que passar a l'acció es quedi més aviat al món dels impossibles... Gràcies per valorar tan favorablement els meus poemes; desgraciadament, no tinc el teu talent natural i treballo molt poc a poc, amb producció molt minsa. Una forta abraçada i bon diumenge!

    ResponElimina
  6. Vols dir que no?
    Que no som a temps d'aconseguir-ho?

    Alehores de què ens servirà de plantejar-nos-ho?

    ResponElimina
  7. He,he,he, Tots la tenim, sols ens falta el valor!!!

    Montse jo no tinc talent natural. Els versos apareixen en el moment que menys t'ho esperes, no te dic exactament on que et riuràs! i aleshores per a que no se m'obliden o els puga perdre en un paper, els escric directament al blog, però ja veus que poema no n'escric ni un, i si són ressenyes en tinc unes quantes mig fetes i mai no les acabe. Escriure tres ratlletes és fàcil. Allò veritablement difícil són les narracions i els poemes llargs i tu tens la vareta màgica.

    B7s plegue veles uns dies, però si apareix un haiku de sorpresa com el de hui l'escriuré també. Si et passes a la pàgina de fotos veuràs l'expo sobre la natura, és molt maca i paga la pena.

    B7s

    ResponElimina
  8. Jo diria que no s'ha d'esperar a "tenir l'edat", cal anar educant des de la primera edat... Com tu dius aquest poema hauria d'estar a la porta de la nevera, però també se n'haurien de fer octavetes i anar sembrant, i ensenyar des de P3. Encara s'educa nens i nenes, i hauríem d'educar persones...


    Des del far sense edat.
    onatge

    ResponElimina
  9. una edat on es veu més propera l'autèntica llibertat

    ResponElimina
  10. Joana, ja he trobat la galeria de fotos de què em parlaves. Els paisatges, principalment, són espectaculars. Amb més temps ja saludaré l'autor, que és tot un mestre aplegant bellesa amb la seva càmera.
    Onatge, estic amb tu; el problema el tenim les qui no hem estat educades com a persones sinó com a víctimes del "patir, callar i aguantar", i que ara no sabem manejar les eines que ens caldria emprar...
    Jesús, és un plaer tenir-te a casa meva, benvingut. És cert, a partir d'una edat veiem més propera l'autèntica llibertat. És una mica com allò de l'acne juvenil, que de vegades desapareix quan ja t'has fet vell...
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  11. Tots estem lligats per uns lligams o altres, però les dones encara més. S'ha de lluitar per trencar-los, encara que sembli impossible. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  12. Gràcies, Joan per la teva presència i les teves paraules.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. Vaya, te dejo un comen ...y se lo lleva el viento ¡¡ Mil besos con cariño y que conste; no muevo ni una coma de lo que he liedo. Gloria

    ResponElimina
  14. Hola Montse, com sempre vaig tard, no m'acabo d'acostumar a obrir aquest blog......pero l'esforç d'avui ha valgut la pena i faig servir l'expresió de la Carme pero amb majúscules GENIAL !!! .Un petó
    Fanny

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Hola, sóc nova al món dels blogs, no així al de la poesia ni al del cinema.
    Espero que surti el comentari, és el primer cop en deixo.
    Aquest poema de temàtica femisnista explica molt bé la realitat de la dóna dintre d'un món dominat pel masclisme a tots els nivell. M'agrada com la veu poètica s'imposa per sobre de tota injustícia.
    Torno un altre dia, ara m'empassaré tots els films de la Fonda.
    Petons.

    ResponElimina
  17. Núria Freixa Domènech12 de març del 2014, a les 23:39

    Gran poeta i gran persona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Núria. Personalment només l'he vista una vegada, però la seva poesia m'agrada molt.
      Gràcies per la visita i una forta abraçada!

      Elimina