diumenge, 14 d’octubre del 2018

Vell amic, vell amor...



Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amic,
ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,
que arriba udolant, i ens fa por, i anem curts de llenya,
i cerquem aixopluc en la nostra tardor
o un miratge que ens salvi de tanta fredor,
per  atiar les brases cremarem aquells mots
que mai no vam dir-nos o vam dir molt poc;
els que esperen, ressecs, corsecats, com fusta d’alzina,
a les golfes del cor, als replecs del record,
en les mans que s’aferren per no perdre’ns del tot.
Faran bona flama. Reviurem de nou.
Amb el fum blanquinós que s’enfila damunt la teulada
escriurem, amb bell traç, la paraula “t’estimo”
abans no es confongui amb la boira dels boscos d’aram.
Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amor,
ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,
salvarem els mots, vencerem la nit, reescriurem la vida,
serem foc i flama en la nostra tardor.

Montse Galionar  (dins 4 veus)

16 comentaris:

  1. Segur que n'hi ha un feix de mots ressecs perquè mai els ha dir ningú i a l'hivern cremaran i la flama escalfarà els cors sensibles...Falta un més per a l'hivern però va bé de fer provisions de paraules càlides perquè no se'ns gelin els pensaments...Preciós aquest escrit!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, M. Roser. Cada vegada anem avançant una mica més cap a aquest hivern que s'acosta, i cal anar fent provisió de tot allò que ens ajudarà per afrontar-lo amb la major calidesa...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Amb la poesia mai acabo de saber de què va, no sé si estàs dient el que sembla que estàs dient, probablement no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, sé que la poesia no és precisament el tema que més t'agrada, per això t'agraeixo l'interès a llegir-me i formar part dels amics del blog. Tant és si encertes el que vull dir en els poemes o no; amb la poesia tothom és lliure de fer-ne les interpretacions que vulgui...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Als que entrem a la tardor de puntetes, quan arriba aquesta estació podríem dir que vivim un temps redundant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Xavier. I que diferents es veuen algunes coses a la tardor de la vida en comparació amb la nostra llunyana primavera...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. És un poema molt bonic, i el seu final és excepcional i esperançador.
    Serem foc i flama de la nostra tardor. Es fa tàstic.
    Reescriure la vida també m'agrada, perquè el passat no el podem canviar, però si que canviem i evolucionem la interpretació que fem del què va passar, per això superem les situacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert, Carme; no podem canviar res del passat, però sí que tenim, amb el temps, la capacitat de comprendre'l. I són moltes les situacions que se'ns presenten diametralment oposades a com les vèiem només pel fet d'haver aconseguit comprendre-les... Per cert, marxo fins diumenge a Andorra a viure paisatges de tardor, i retrobar-me també amb el paisatge de la fotografia!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Caliu davant l'hivern que ens repta.
    Anirem endavant, i ens cuidarem tant com puguem.
    Un poema preciós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així ho farem, Rits. Almenys, el propòsit hi és i les ganes també. Si ho espatllem d'alguna manera, com de vegades passa, esperarem una nova tardor, una nova oportunitat.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Ai! Aquest traç del "t'estimo" que dificil és que no es confongui amb la boira del desencant.
    Em costa pensar en aquest hivern que se'ns acosta. Però tu tens una visió positiva de tot això.
    Bona tarda Galionar

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te la creguis, Pere, la meva visió positiva de les coses. Fer-se gran, tenir cada vegada més certesa que tot el que ens espera serà pitjor que el que hem viscut, saber que els somnis que no hem fet realitat ja mai més seran possibles..., només permet somiejar des del desencant més absolut... Però sí, la tardor encara propicia alguns somnis que mentre duren fan de bon imaginar...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Enyoro l'olor de llenya a la llar, perfum de futa de ginebró. Sí, cal cremar part del passat si volem que neixi una flama nova.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser per això l'olor de la llenya a la llar de foc i la tardor ens porta aquest cant entre el desencís i la nostàlgia, mentre sorgeix aquesta nova flama que ens manté dempeus, Olga...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Preciós. El llegiré mil vegades i mil vegades pensaré el mateix: preciós.
    Espere que ho hages passat bé a Andorra i hages gaudit del paisatge tardoral. Jo també he estat fora, per raons familiars i potser la setmana que ve tornaré a marxar. Uf, tinc els blogs una mica deixats de la mà, i em sap greu. A veure si ho solucione tot i ja retorne al dia a dia alacantí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Nofesflors. Sí, he retornat per uns dies a l'indret on vaig fer aquesta fotografia, i la veritat és que ha estat un parèntesi sanador en un moment ben complicat de la meva vida. Ara hi ha força per avançar una mica més. Espero que ben aviat se solucionin els teus quefers familiars, bonica!
      Una forta abraçada!

      Elimina