dijous, 5 de juliol de 2018

Què amaga la boira...


Què deu amagar la boira, enllà de les flors i els arbres?
Protectora i amiga, que no pas traïdora,
potser oculta atàvics monstres
perquè no ens facin por...
Què vol amagar la boira, què ens vol prevenir de veure?
Potser, records d’altres boires que duem al cor,
d’un temps ja remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...
Què amaga la boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?
potser mil fal·làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,
o el crit de la mort.
Amic, et desitjo el retorn, a dins teu, altra volta.
Potser, de no haver tancat la boira en una gàbia,
enllà de les flors i els arbres, ara hi lluiria el sol... 

Montse Galionar 

12 comentaris:

  1. Una muntanya no s'enlairaria sense la boira. Un riu no podria dormir a la vall sense la boira.
    Les fantasmes del record arrosseguen el seu llençol des de fa segles. Des d'abans de que existissin.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La boira que protegeix els amants de la resta del món, la que forma part dels records més bells, la que ens deixa desprotegits i temorosos el dia que es trenca... La boira tan necessària, a voltes, perquè en els cors hi pugui brillar el sol...
      Una forta abraçada, Xavier!

      Suprimeix
  2. Una visió de la boira positiva i amiga. La boira té sempre alguna cosa de màgica... encara que amagui el sol.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi ha dues menes de boira, la bona i la dolenta, l'amiga i la traïdora, la que es desitja i la que es tem... Potser, com la vida mateixa, és com les dues cares de la mateixa moneda. I sempre, sempre, sigui com sigui, acaba desfent-se...
      Una forta abraçada, Carme!

      Suprimeix
  3. A mi m'encanta la boira a muntanya, quan se'n va, és com obrir la finestra al matí i veure que ha nascut un nou dia...Normalment amaga paisatges que potser ja els coneixíem, però els redescobrim més brillants i més màgics!!!
    Petonets , Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi també m'encanta, M. Roser, sobretot la que hi ha a Montserrat gairebé cada matí, i que juga a cuit i amagar amb les muntanyes... Hi ha boires amigues i boires que fan por.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Tinc una caseta a la muntanya i moltes vegades la boira està més baixa que nosaltres. És impressionant.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres, Novesflors, ha de ser una meravella! Gaudeix-ne una mica per mi i tot!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. En la boira a vegades trobem la lucidesa, de manera paradoxal. Com en un poema com aquest.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És cert, Helena; en l'ànima del poema la boira m'era amiga, protectora, i quan va desaparèixer va ser quan se'm va esborrar el paisatge...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. El que amaga la boira és una passió estranya que senten per ella els que la 'pateixen' sovint, i que els que no la tenim a sobre si no ens desplacem no som capaços d'entendre.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No ho sé, Xexu; crec que la boira té dues cares i que tant ens pot ser enemiga com amiga còmplice... Fins i tot segons l'estat d'ànim ens pot fastiguejar de valent o la podem veure com la cosa més poètica del món. Amb tot, no m'agradaria gens viure a un lloc on es fes present cada dia durant hores i hores...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix