Què deu amagar la boira, enllà de les flors i els arbres?
Protectora i
amiga, que no pas traïdora,
potser oculta
atàvics monstres
perquè no ens
facin por...
Què vol amagar
la boira, què ens vol prevenir de veure?
Potser,
records d’altres boires que duem al cor,
d’un temps ja
remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...
Què amaga la
boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?
potser mil
fal·làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,
o el crit de
la mort.
Amic, et
desitjo el retorn, a dins teu, altra volta.
Potser, de no
haver tancat la boira en una gàbia,
enllà de les
flors i els arbres, ara hi lluiria el sol...
Montse Galionar
Una muntanya no s'enlairaria sense la boira. Un riu no podria dormir a la vall sense la boira.
ResponEliminaLes fantasmes del record arrosseguen el seu llençol des de fa segles. Des d'abans de que existissin.
La boira que protegeix els amants de la resta del món, la que forma part dels records més bells, la que ens deixa desprotegits i temorosos el dia que es trenca... La boira tan necessària, a voltes, perquè en els cors hi pugui brillar el sol...
EliminaUna forta abraçada, Xavier!
Una visió de la boira positiva i amiga. La boira té sempre alguna cosa de màgica... encara que amagui el sol.
ResponEliminaHi ha dues menes de boira, la bona i la dolenta, l'amiga i la traïdora, la que es desitja i la que es tem... Potser, com la vida mateixa, és com les dues cares de la mateixa moneda. I sempre, sempre, sigui com sigui, acaba desfent-se...
EliminaUna forta abraçada, Carme!
A mi m'encanta la boira a muntanya, quan se'n va, és com obrir la finestra al matí i veure que ha nascut un nou dia...Normalment amaga paisatges que potser ja els coneixíem, però els redescobrim més brillants i més màgics!!!
ResponEliminaPetonets , Montse.
A mi també m'encanta, M. Roser, sobretot la que hi ha a Montserrat gairebé cada matí, i que juga a cuit i amagar amb les muntanyes... Hi ha boires amigues i boires que fan por.
EliminaUna forta abraçada!
Tinc una caseta a la muntanya i moltes vegades la boira està més baixa que nosaltres. És impressionant.
ResponEliminaOstres, Novesflors, ha de ser una meravella! Gaudeix-ne una mica per mi i tot!
EliminaUna forta abraçada!
En la boira a vegades trobem la lucidesa, de manera paradoxal. Com en un poema com aquest.
ResponEliminaÉs cert, Helena; en l'ànima del poema la boira m'era amiga, protectora, i quan va desaparèixer va ser quan se'm va esborrar el paisatge...
EliminaUna forta abraçada!
El que amaga la boira és una passió estranya que senten per ella els que la 'pateixen' sovint, i que els que no la tenim a sobre si no ens desplacem no som capaços d'entendre.
ResponEliminaNo ho sé, Xexu; crec que la boira té dues cares i que tant ens pot ser enemiga com amiga còmplice... Fins i tot segons l'estat d'ànim ens pot fastiguejar de valent o la podem veure com la cosa més poètica del món. Amb tot, no m'agradaria gens viure a un lloc on es fes present cada dia durant hores i hores...
EliminaUna forta abraçada!