Vull uns pantalons blancs!

Durant el temps d’estiu tendeixo a patir la calor d’una forma angoixant i desmesurada, gairebé com si es tractés d’una malaltia. El sistema termoregulador del cos no em funciona correctament, a causa dels danys col·laterals d’una intervenció quirúrgica de fa molts anys. Així que temo aquests mesos com un pagès a una pedregada... Amb tot, vaig iniciar el juliol amb la il·lusió novella del temps encara impol·lut que se’t regala, com una pàgina en blanc encara susceptible de poder ser emplenada amb bona lletra, amb hipotètics capítols vitals i engrescadors, d’aquells que valen la pena...

Com que em toca treballar tot aquest mes i la meitat de l’altre, vaig fer un repàs de la roba que necessitaria per anar a la feina. Durant quatre hores diàries estic de cara al públic i això demana vestir amb una certa correcció. És fàcil: amb pantalons llargs de colors clars i les corresponents samarretes o bruses estampades a joc, amb algunes peces ben escollides de bijuteria, en tinc prou per donar una bona imatge. El bon tracte ja fa la resta...

Però els tan apreciats pantalons blancs de cotó, de línia texana, frescos i sempre versàtils, ja començaven a mostrar el pas inexorable del temps i vaig decidir comprar-me’n uns altres de nous. No havia de ser complicat, en principi: uns texans ben fets de línia recta, bàsica, de la talla 40 o 42, disponibles en qualsevol botiga de roba a Vilafranca...

Doncs sí, amics meus, sí que era complicat. Tant, que vaig haver de voltar per tots els establiments de la vila sota el sol de justícia de mitja tarda com aquell qui va pel món demanant una almoina...

A la primera botiga se’ls havia acabat la meva talla perquè era la més habitual, em van dir, i només en quedaven de grans. N’hi havia d’altres colors, que a tota costa em volien encolomar,  i la feina va ser meva per fer-los entendre que els necessitava de color blanc. A la segona me’n van fer emprovar uns que semblaven confeccionats amb paper de fumar de tan prims i  transparents que eren... No, no, jo necessito que m’ajustin bé del darrere i que com a bons texans posin una mica a lloc allò que la natura i el pas del temps s’entesten a arriar... I sobretot, sobretot, que no se’m transparentin les calces! “Això rai, que vostè està prima”, em responien les dependentes, jovenetes i amb més poca psicologia que un sabatot. Sí noies, però les que estem primes patim els mateixos despenjaments que les grasses, i amb 60 anys ens hi hem de mirar una mica si no volem fer fàstic... Res. No ho van entendre.

Els que em van mostrar en una altra botiga tenien els camals tots plens d’estrips. “Oh, és que  anirà més fresqueta”! Davant la cara que devia fer, els van amagar de seguida i me’n van treure uns altres, aquesta vegada plens de sargits decoratius. “És que així no es veuen els estrips...”

En el següent establiment encara els en quedava un de la meva talla, per sort, van dir. Eren molt amples, els faltava mig pam per arribar als turmells i a la part inferior hi havia tot de  randes blanques i negres estarrufades a tall de farbalà. Si el sentit del ridícul no m’hagués aturat, hauria sortit de l’emprovador tot interpretant el Porompompero del Manolo Escobar davant les desmenjades dependentes, a veure si així se’ls animava una mica el gest...

En les dues següents botigues, els pantalons que em van treure s’assemblaven bastant als que demanava, però eren tan estrets de cama que em quedaven arrapats com unes malles. No, no em serveixen; és que sap?, em rebenta, cada vegada que m’he d’aixecar de la cadira, haver-me d’acotar per estirar els camals avall perquè els duc arronsats fins a mitja pantorrilla...  

I al capdavall jo només em volia comprar uns pantalons texans de color blanc, fresquets i de línia clàssica...!

Finalment, quan anava a deixar-ho córrer, en una botiga que ni sabia que existia va aparèixer el que buscava! Com una aparició, com un miracle: perfectes, comodíssims, m’anaven com un guant, i a més, ja en plenes rebaixes, amb un 20% de descompte. Fins i tot em semblava que no podia ser. La dependenta era la mestressa, una dona de la meva edat, que em va explicar que  treballaven amb una empresa que confeccionava amb un patronatge perfecte per a les dones com nosaltres... Ens vam fer amigues i tot! A partir d’ara ja sé on he d’anar directament cada vegada que em vulgui comprar uns pantalons “normals”.

Ja a casa me’ls vaig escurçar cinc centímetres, vaig planxar-ne la vora i els tinc a punt d’estrena penjats a l’armari, però resulta que ha començat a fer una calor tan intensa que no he tingut més remei que deixar-me de romanços i agafar les bermudes, tant si queden bé o no per a la feina, i anar cada matí a l’oficina de Gent Gran i Dependència amb les cames a l’aire... Ja procuraré, amb el bon tracte envers els meus estimats usuaris, que s’oblidin de la correcció o no de la meva vestimenta i que surtin una mica més feliços que abans d’entrar per l’atenció rebuda.

Per cert, tant si us agrada com no la calor, MOLT BON ESTIU A TOTHOM!