dimarts, 1 de maig del 2018

Com velles fulles marcides...

Com velles fulles marcides
llenço poemes al vent,
amb la vana fe que arribin
vers a vers, allà on és ell.
Desigs d’amor, de tendresa,
bocins de plor i tristesa...
Solcant l’aire, giravolten
sota la blavor del cel. 

Vanament, llenço poemes
que mai seran recollits;
s’han perdut enmig la fosca
d’una impenetrable nit.
Mentrestant, giren els astres,
passen els anys i els destins,
i encara treno poemes
amb la punta dels seus dits...

Montse Galionar

16 comentaris:

  1. És preciós, Montse!!! El poema i l'actitud que l'acompanya. Més enllà de la fosca o de la impenetrable nit, més enllà de la mort, encara podem trenar poemes amb els dits que ja no hi són. Actitud poètica de vida. Viure poèticament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. De la manera que ho argumentes fas que el missatge del poema sigui més nítid per a mi, fins i tot més engrescador. Viure poèticament, que bonic i que difícil; tot un repte que val la pena intentar!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Els poemes mai no són vans:
    sempre hi ha algú que els recull
    en els plecs de l'aire,
    en els degradats del blau.
    No es perden ni quan arriben als infinits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teva bella rèplica poètica, Xavier! Si tingués la certesa que almenys una sola persona en el món recollís algun dels meus versos, em donaria per ben pagada! Amb tot, em sembla que no tinc tantes pretensions...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. M'ha semblat preciós, i gairebé em sorprèn que rimi i tot, cosa que jo pensava que havien de fer els poemes, però ara es veu que no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xexu! Imagino que sí, que hi ha poemes que rimen i d'altres que no; a mi m'agrada que tinguin tots alguna mena de musicalitat i així ho intento, amb rima o sense, però sobretot el que voldria aconseguir és que fossin capaços de transmetre alguna cosa a qui els llegeixi. Si un poema deixa indiferent, malament!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Poemes al vent ... s'en perden tants.
    Però crec que val la pena seguir llançant-els.

    Bona tarda Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que se'n perden, Pere, i malgrat això sembla que la necessitat de seguir llançant-ne no acaba de perdre's mai...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. bellesa poètica Montse....gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Elfree, per la teva amabilitat!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Jo també voldria que em llegís segons qui que sé que no ho farà mai... Només escric pels amics, de totes maneres. M'ha fet pensar, el teu poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vaig escriure aquest poema, Helena, ja fa una colla d'anys, crec que mantenia algunes esperances que amb el temps es van anar desdibuixant. Ara ja no crec en els miracles...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Una poetessa com tu mai no deixarà de trenar poemes pel fet que algú no els llija. Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Novesflors, però aquesta que algun dia va escriure poemes cada vegada està més allunyada de la inspiració i de l'ànim de seguir endavant... Ara m'alimento de les paraules que trenen altres poetes com ara tu...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Sí, Montse, tot és circular si mires enlaire, on la capçada dels arbres sembla que facin cúpula on refugiar-nos. Hem d'esperar que les paraules arribin al seu destí, que per això escrivim. Però ens agradaria que retornessin al nostre cor en forma d'abraçada, càlides. Per això cal continuar amb els bells poemes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades hi retornen, Olga, generalment quan menys ens ho esperem i per part de qui menys ens pensàvem. Tens raó, amiga, cal continuar llançant poemes al vent!
      Una forta abraçada!

      Elimina