dissabte, 26 de maig de 2018

Ens ha deixat Màrius Sampere


A reveure, poeta, i gràcies per haver-nos regalat la teva poesia. Descansa en pau.
Continua escrivint, no paris, lliga verbs
amb substantius, això és bo, continua, lliga
substantius amb d'altres elements subordinats
al seny, no paris, lliga'ls mitjançant l'ordenació,
la severitat, la bellesa i molts d'altres cordills,
que no puguin desfer-se, lliga'ls
a la columna de la màxima verticalitat, del màxim
diàmetre, entre comes i punts
i punts suspensius, lliga'ls ben fort
a l'antiga columna del poema.

Però no n'hi ha prou, continua escrivint, no paris,
i, sobretot, no vulguis
assolir l'última paraula, l'última paraula
no és enlloc, l'última paraula és aquesta: mai. Saps?
El Verb exhaurí Déu i tu no ets Déu,
doncs no pots exhaurir-te. vés més enllà,
més enllà del verb i el substantiu i el seny
i la columna, no paris, fes
embogir el poema,
embogiu tots dos.

Màrius Sampere Passarell

12 comentaris:

  1. Sempre que ens deixa un poeta, l'univers està trist, perquè es queda orfe de paraules que ens transmeten emocions...Descansi en pau!
    Molt bonica aquests serenata, aquests dies l'he trobada també a un altre post...
    Bon diumenge, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Feia temps que estava malalt, però sempre agafa de sorpresa la mort d'algú a qui s'aprecia i s'admira de debò. Ens queda, per sort, la riquesa de la seva poesia, per la qual cosa li hem d'estar eternament agraïts.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Quin do secret tenen els poetes?
    Si hi hagués un més enllà físic-espiritual ara es trobaria amb Martí Pol, Oliver, Foix, Espriu, Torres, Salvat-Papasseit, Maragall, Verdaguer, etc
    I si no hi és... també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I sobretot, Xavier, es trobarà amb en Josep Palau i Fabre, un altre dels grans poetes amb qui vaig tenir el goig de compartir molts bells moments.
      Aquest do secret que esmentes, Xavier, crec que seria un bon tema per a la reflexió. Es tractaria d'intentar posar paraules als sentiments que l'obra d'alguns poetes desperten en nosaltres... Des de Montserrat ho intentaré.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Segur que els poetes es retroben com diu en Xavier!

    Un poema ple de passió per les paraules, els versos i la poesia. M'ha agradat molt i no el coneixia.
    Crec que el do que tenen els poetes és que parlen de nosaltres. Saben fer que allò que és seu, sigui nostre, sigui de tots, i encara més, saben fer que quan llegeixis t'hi trobis, d'una manera individual, com si el poema fos escrit expressament per a tu.

    Descansi en pau i m'afegeixo a l'agraiment etern. Crec que a casa només en tinc un poemari, d'ell. El conec massa poc.

    Però em va agradar un titular que vaig llegir, ara, parlant de la seva mort. Eren unes pataules seves que deien alguna cosa semblant a: escric, escric i no sé d'on surten tantes coses, més aviat em sorprenc.

    Em va encantar aquesta explicació de la seva manera d'escriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, m'agrada moltíssim la definició sobre el do que tenen els poetes. Subscric tot el que dius.
      (I disculpa que passi tan tard; ja saps que vaig ser fora.)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. No el coneixia però m'agrada la idea que transmet aquest poema, la força, l'ànim que de vegades ens cal, almenys a mi, per seguir escrivint.
    Espere que la Montse-Galionar torne de Montserrat carregada d'aquesta força interna, d'aquest ànim per escriure i d'aquest poemes que tant ens agraden als qui la llegim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, els poemes d'aquest immens poeta transmeten molta força. Aquest que he transcrit l'hi vaig sentir recitar de viva veu al Festival de poesia de Sant Cugat, farà cosa d'uns 20 anys; llavors l'acabava de compondre, encara no l'havia publicat en cap volum, i no podré oblidar mai més l'efecte que em va produir escoltar-lo.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. És veritat que va ser parella de Montserrat Roig? Dos de grans!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé, Helena, no ho havia sentit a dir mai, però tampoc conec detalls de la seva vida privada. En tot cas, i tant que eren dos dels grans!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Quan va morir el poeta Joan Llacuna vaig creure que continuaria fent les seves llargues passejades i converses per les avingudes infinites. Desitjo això mateix per a tots els poetes i els lectors dels poetes.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, els farem viatjar per totes les avingudes infinites, els poetes, si no els oblidem i continuem llegint els seus versos amb el mateix amor de sempre!
      Una forta abraçada!

      Elimina