La font seca

Un dia vas ser doll i vida,

alegria dels ocells que s’hi abeuraven,

repòs del caminant assedegat.

Ara tens, si fa o no fa, el mateix aspecte:

una font, unes escales, un racó ombrívol...

Però els graons ja no duen enlloc, i tu, deu,

tens l’ànima ben seca, ja no ets.

Mausoleu contemplatiu, i poca cosa més.

Com te m’assemblo...!

Montse Galionar

Vola, petit ocell.

Imatge de Xavier Pujol agafada  d'aquí 

Vola enllà, petit ocell,

sobre els turons i la mar,

que res aquí ja t’aguarda.

Vola, menut, fuig i canta…

Un dia de setembre...

Mirant Europa, oblidant Espanya,

contemplant el mar, ignorant Madrid,

que ample semblava el món,

que alegre!:

amb menys insults,

amb menys amenaces,

amb més democràcia,

indiferent, però amb camins possibles,

fred i distant, però amb escletxes obertes,

sense aquest empresonament en un dogma,

sense aquesta sordesa malcarada

i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.

I tan potent que hauria pogut ser

l’Espanya de la suma i el respecte!

Però mai no podrà ser:

ni la volen, ni ens hi volen,

només volen manar, cobrar i controlar.

Per això, en aquell immens riu groc

de sud a nord, de nord a sud,

ningú no trobava a faltar Espanya:

era un dia d’eufòria, de festa, de família,

de confiança en el futur,

i no pas de pensar coses grises o impossibles:

l’Espanya que no han deixat ser,

la llosa insostenible de l’Espanya d’ara.

Potser algú en escoltava:

Déu?, Europa?, el món?

No pas Espanya...

 David Jou

Racó d'aniversari (setembre 2016)

"...Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena…”  (Ingmar Bergman)

Doncs sí, des del mirador privilegiat on faig una petita aturada per recuperar l’alè i des d’on contemplo la vasta extensió del bosc que he deixat enrere, em preparo amb més determinació que mai, amb més força i amb més ànims per continuar el trajecte. El tram de muntanya ja assolit és considerable; el fons de la vall queda molt lluny, el riu, les vaques i les bordes semblen minúscules figures de pessebre. Però el paisatge que tinc al davant, des d’aquí on em trobo ara, des d’aquesta nova dècada que estreno i que tant m’imposa, és cada vegada més ampli, més pur i més seré. Caldrà aprendre a gaudir-ne sense presses, sense pors, amb la llibertat que atorguen el coneixement d’un mateix i la saviesa dels anys acumulats, sense menystenir la victòria personal d’haver-hi pogut arribar.

I és que jo me’n reia, de les tan anomenades crisis d’identitat que afecten algunes persones quan canvien de dècada: que si la crisi dels 40, que si la dels 50, fins i tot la dels 30...  Les banalitzava perquè no n’havia patit mai cap i no les coneixia, em semblaven més pròpies d’individus superficials i una mica carregats de punyetes... Era injusta en la meva apreciació, ho reconec. Però sense com va ni com costa, m’he trobat immersa, davant el meu astorament, en una d’elles! No, no és pas perquè tingui por de fer-me gran o perquè m’espantin els canvis que això implica en tots els àmbits, no; és que sense voler-ho, ni creure-hi, ni tenir-ho previst, ni saber com ha estat, m’he despertat enmig d’una boira espessa que em desdibuixa els camins, en un procés de replantejament vital de qui sóc, què sóc, on sóc, què m’espera a partir d’ara, mentre em repeteixo ingènuament: però si encara sóc massa jove per complir 60 anys! I a diferència d’altres edats, saps que ja no ets a temps de fer grans canvis en el que et queda de vida, que a partir d’ara tot serà una conseqüència del que has fet i del que has viscut... Costa mantenir-se dempeus, a voltes, a tanta altura i no sentir vertigen...

Per això, just acabada d’aterrar a la vida quotidiana després de passar uns molts bons dies envoltada d’altíssimes muntanyes a la Vall Ferrera, he fet meves amb més convenciment que mai les metafòriques paraules que encapçalen aquest especial Racó d’aniversari: Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena. Esperem que llibertat, amplitud i serenitat m’acompanyin durant aquesta novíssima dècada prodigiosa. I que tots vosaltres també!