diumenge, 23 de novembre del 2014

Branques, braços, mans...

Imatge trobada aquí: 

Branques esteses al cel
en prec d’almoina.
Desig d’abastar els estels,
centelleig còsmic...

Braços enyorant la llum
dins la nit fosca,
tot encimbellant l’oblit
per camins d’ombra...

Mans que cerquen nous confins
i els peus no et porten...
Que lluny queden els desigs
si ets fusta eixorca...

Montse Galionar


14 comentaris:

  1. M'arriba ben endins aquest poema... a vegades, és cert que queden ben lluny els desigs. Però no pas per ser fusta eixorca, sinó més aviat per tot el contrari... per donar tantes coses, per ser a tot arreu, per les prioritats i els valors, per tantes coses, oblidem els desitjos!

    Sempre el desig
    d'abastar els estels.
    Que no n'hi ha d'altre
    que pugui sadollar-nos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, hi ha tants motius que ens allunyen dels desigs... També hi ha vegades que pensem massa en els altres i ens oblidem de nosaltres mateixos... O potser senzillament hauríem d'aprendre a desitjar allò que està al nostre abast i no pas allò que ens és inabastable...
      Gràcies pel regal dels teus versos! Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Sempre hi ha desig, a mesura que caminem anem canviant-ne uns (de desitjos, vull dir) per uns altres. Som fusta, doncs, però no eixorca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, és cert que al llarg de la vida anem canviant les prioritats, els desigs, que el punt de vista sobre les coses és enfocat des d'uns altres paràmetres... Seguirem essent fusta, doncs, amb l'esperança d'una nova saba que ens cobreixi les branques amb noves fulles passat l'hivern.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. La vida, i els desitjos amb ella, a vegades formen cercles. Sense adonar-nos poden tornar a coincidir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Xavier, a mi m'ha passat; cercles que durant més de 30 anys es van anar construint i que el dia més impensat ens han fet retrobar de nou. Sempre queda lloc per a l'esperança.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Com l'arbre nu de l'hivern, el desig retornarà en el cicle de la vida. Que bonic això d'enlairar els braços/branques com a prec d'almoina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, a mi sempre m'han impressionat els arbres amb les branques nues, que semblen estar clamant al cel amb el seu gest. Si sabés dibuixar, seria el meu tema recurrent. I aquesta fotografia em va robar el cor.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. que mai manqui el desig,
    si no abastem la llum dels estels del univers, mirem a la terra, i sempre trobarem noves llums per fruir d'elles!!
    una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Baba, moltes vegades no ens caldria mirar tan lluny; segur que trobaríem allò que estem cercant molt més a prop... Però els arbres nus miren al cel, i no poden desplantar-se de terra ni avançar...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Em sembla molt trist que les mans cerquin llocs on els peus no ens poden portar. Però si abastar estels és impossible, segur que al nostre voltant trobem il·lusions que omplin les branques nues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, Glòria, o almenys hem d'intentar-ho. Amb tot, és tan humà desitjar allò que ens és inabastable...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Qui pogués abastar els estels per il·luminar la fosca...Si els peus no ens volen dur allà on el desig ens mena, potser l'haurem de canviar per un altre més fàcil d'assolir, que allargant les mans el podem abastar...
    Petonets , Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així ho hauríem de fer, M. Roser. Nosaltres podem fer-ho. En canvi, els arbres quedaran immobilitzats allà, a la terra, amb els braços enlaire...
      Una forta abraçada!

      Elimina