diumenge, 12 d’octubre del 2014

12 d'octubre (jo als Pallars, "ells" a Madrid)



Cau una pluja torrencial de fulles grogues de faig
dins el silenci calmós del bosc que mor sense pressa,
una pluja cromàtica que esquitxa pau i dolces sensacions...

Pels carrers de ciutat, tancs engalanats de festa
malmeten l’asfalt per on caminen nens i nenes
entre visques histèrics i voleiar de banderes...

Vola al meu voltant l´espiadimonis despitat
confós per una estació que no acaba d’entrar
per unes pluges enyorades que es fan esperar...

Volen els avions de guerra pel cel de ciutat
fent piruetes macabres, demostracions de poder
vols rasants amb el fum de colors que es difuminen...

M’assec i escolto el xipolleig cadenciós d’una font
que sense pressa xarbota l’aigua i omple l’espai de pau,
mentre el sobreeixidor em refresca els peus com batejant-los...

Desfilen pels carrers de ciutat, homes armats amb uniforme,
interpretant una dansa de cossos marcials, sense cervell,
seguint amb orgull i amb una masculinitat agressiva, 
UNA PUTA CABRA!!! 


Autor: Quim Ponsa 



16 comentaris:

  1. Doncs apa... cap al Pallars tots!!!! ni que sigui de pensament... ben lluny dels uniformes i prop de les fonts... ens hi trobem en alguna de ben bonica i que tingui un so ben dolç...

    Una abraçada ben fresca com l'aigua de la font...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I si no, Carme, escoltarem el so de l'aigua que brolla del cel; bons xàfecs per la comarca, que llàstima no haguessin caigut a BCN al migdia...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. A mi tampoc no m'agraden les demostracions marcials.
    Que trobes fonts refrescants i que les gaudesques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així ho intentarem, Novesflors, i espero que també per a tu valgui el desig!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. El dia de les efes:
    Fatxes, falangistes, franquistes, furiosos, friquis....

    ResponElimina
    Respostes
    1. I més que en trobaríem, Xavier, si ens hi poséssim...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Quina comparació mes encertada...No cal dir que em quedo amb el Pallars!
    Penso que la cabra és el ser més innocent de tota aquesta moguda, segurament preferiria triscar per la muntanya...
    Petonets, Montserrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, jo també triaria el Pallars sense dubtar-ho ni un moment, i em fa com a llàstima la pobra cabra...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Quina angúnia tot plegat, la veritat. Sembla mentida que treguin l'exèrcit al carrer, i se sentin orgullosos encara. Treuen pit de cada cosa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí noi, i a més, escenifiquen una imatge metafòrica prou eloqüent: que tot plegat és una cabronada!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. M'ha encantat el poema, això de la puta cabra és genial!
    Jo també em quedo amb el Pallars o qualsevol altre lloc on pugui gaudir de la Natura amb la fulles grogues, un espiadimonis i aquesta aigua que xarbota.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fantàstic, Glòria; em sembla que som la immensa majoria, que preferim aquesta opció! I un poema així, que desdramatitzi i posi una mica d'humor a l'assumpte, sempre és d'agrair.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. La cabra, pobre animal, no té cap culpa de la imbecil·litat dels homes que, ells potser sí fills de puta, ens desafien amb les armes.
    Una alegria el teu comentari al meu post d'ahir: aquells llocs de pau i conversa, que et fan retrobar amb tu mateixa i et demanen escriure, escriure, comunicar el que a nosaltres ens ha semblat bell. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Olga; sóc una enamorada de la Vall de Boí, i des de fa 35 anys que hi vaig fent estades. L'indret de l'església de Sant Climent és una meravella, i ho era molt més anys enrere, abans que el Romànic de la vall fos declarat patrimoni mundial de la Unesco i ho convertissin tot plegat en una mena de mona de pasqua...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. les formigues també marquen el pas i van arrenglerades... inclús a voltes, mosseguen!!
    al cel, l'espectacle dels núvols, quan surt o quan s'amaga el sol, és esplendent !!
    em quedo amb la NATURA en totes les seves manifestacions...
    una abraçada
    mercè

    ResponElimina
  9. Hola Mercè, no havia pensat en l'exèrcit de formigues! :) Si mosseguen, tampoc són tan inofensives... Tens raó, jo també em quedo amb l'espectacle de la natura, com el poeta, i em quedo amb les cabres sense uniforme!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina