divendres, 11 de juliol de 2014

Sense tu...


Em sento com un vell far,
en un port desert de vida,
lluitant per mantenir encesa
la llum que ningú no albira,
el raig que ningú no veu;
el llamp que es perd en el cel,
i que en l’horitzó agonitza…

Em sento com un vell far,
en terra erma i podrida,
amb la salabror del mar,
i amb els crits de les gavines…

Montse Galionar

18 comentaris:

  1. Unes imatges dures, molt entenedores. És colpidor el poema, però m'ha agradat la seva força.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xexu, el pots interpretar d'una altra manera menys dura: que tot això només passi quan el "tu" no hi és. Sense tu, etc... Però si ell hi és, la tristesa no existirà. OK? Pots triar la versió que més t'agradi.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Un vell far que lluita per mantenir encesa la llum que ens ha de guiar pels mars de la vida, pot ser agradable...Ara que si ningú veu la llum, tampoc té massa sentit...
    Ui, amb la por que em fan els llamps a mi, però aquest es perd cel enllà! Espero no tenir mai aquesta sensació, malgrat les gavines em facin companyia. Prefereixo tenir a la vora la música de Schubert...
    Petonets Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M. Roser, de vegades és aquesta sensació d'inutilitat la que s'apodera de nosaltres, com la del vell far... Per sort, només és de vegades...
      Jo també prefereixo la música d'aquest compositor meravellós, un dels millors per a mi.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Té molta força el poema, és cert!!!

    I arriba a l'ànima...

    No ens hauríem de sentir mai com un vell far i si encara fem una mica o molta llum, estic segura que encara queda molta gent que l'albira. La llum té això que es fa veure sempre, de prop o de lluny. Qui la vulgui veure, la trobarà. Jo prou que la veig.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme, estic descobrint que els poemes curts tenen més força que els llargs, de la qual cosa en sóc la primera sorpresa, ja que sempre he cregut que no sé sintetitzar... Gràcies mil per ser capaç encara de veure alguna guspira de llum al vell far...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Malgrat tot el far fa llum i il·lumina cap enfora. Encara que el poema diu que ningú no l'albira, potser sí que la llum arribarà a algú.
    De moment nosaltres l'hem vist.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, gràcies també a tu per ser c`paç de veure encara una mica de llum al vell far.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. La poesia és un far, i la música de Shubert un bàlsam per l'ànima.
    Un bon diumenge, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ben cert, Fanalet; la poesia ens salva molt sovint de la intempèrie, i Shubert sap entrar dins nostre com poc d'altres per fer-nos companyia...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Versos potents, amb la força dels poemes curts. Jo només sé escriure'ls així, si m'allargo em perdo.
    Però aquest post no m'ha agradat ... perquè et sento trista.

    Una abraçada Galionar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Pere, avui no estic gens trista; ha arribat el meu fill d'Irlanda a passar 10 dies a casa, de vacances, i l'alegria és gran. Tot i que amb prou feines paro per internet, perquè ara les meves prioritats són unes altres! El poema ja té un temps..., i llavors sí que estava trista.
      Gràcies per acompanyar-me i una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. És un poema amb un deix de melancolia, però penso que per vell que sigui el far mentre és mantingui encès fa el seu servei, potser la seva llum arribarà a navegants perduts, a nàufrags desorientats.
    Mentre hi ha llum un far (per metafòric que sigui) és útil.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Glòria, doncs esperem que continuï servint d'alguna cosa a algú durant una bona temporada més.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Sí que és trist però també reconfortant saber que malgrat tot el far continua fent llum. Que no s'apagui mai aquesta llum!! Petons

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Esperem que no, Sílvia, que no s'apagui mai del tot, o que tot plegat es quedi només en una sensació momentània.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
    2. Fins i tot, quan estàs al llindar de la fi del món, l'estètica de la claror afaiçona la forma del sentit. I, encara més, si escoltes Schubert, tot mirant el feix de llum perdre's, lluny enllà, vers l'horitzó.

      Abraçades, és clar, des de El Far.

      Suprimeix
    3. Jordi, hi entreveig un missatge d'esperança en els teus mots; d'esperança en la vida fins i tot quan ni del far veiem prou llum per continuar navegant...
      Gràcies, i una forta abraçada!

      Suprimeix