Carme, vaig estar parlant amb una dona que havia patit molt, que es considerava "plat de segona taula", i després de reflexionar sobre el que em va dir, vaig escriure un poema llarg, potser massa llarg sobre el tema, que semblava un melodrama "tanguero" i que vaig descartar de publicar. Però m'he quedat amb aquesta estrofa, amb aquest bocinet, a tall de record. Massa vegades per amor s'oblida la dignitat i el respecte que ens mereixem coma persones... Adonar-se'n ja acostuma a ser el primer pas per a la recuperació. Una forta abraçada!
Entre línies d'aquest poema sembla llegir-se un desencís. El respecte entre persones hauria de ser l'habitual. És injustificable perdre'l. I dia a dia hem de lluitar per mantenir la dignitat. Tot plegat costa molt.
No hi ha amor en les teves paraules, ni tan sols en la darrera frase. Res d'això s'hauria d'incloure sota la definició d'aquesta paraula, si és que fos possible definir-la.
Complicar, sí, Lluneta, sobretot és complicat quan tothom veu el problema menys la persona afectada i aquesta està encegada d'amor... I trist sentir-se impotent per evitar la catàstrofe... Una forta abraçada!
Una mica trist això de viure d'engrunes...I per més que bufi el vent , mai ens ha de fer perdre la dignitat, que de vegades és l'ùnic que queda... L'amor és sentir-se respectat, que ens acaronin amb tendresa... Petonets Montse.
Gràcies Glòria. Com he comentat abans, el poema era molt llarg, però al final em va semblar que n'hi havia prou amb aquests versos... Una forta abraçada!
Gràcies Sílvia; jo crec que hi ha gent que sí que ho veu quan es troba en aquesta situació de ser un plat de segona taula, però tot i això no té prou força per acceptar-ho, fins que ja és massa tard... Una forta abraçada!
Estimada Galionar, a vegades el que avui veiem com una gran tragèdia, demà ho veiem com una gran oportunitat! I fins i tot, li donaries les gràcies a la tercera en discordia, per haver-te tret el llast! ;)
Sí Judit, ho he experimentat més d'una vegada; fins i tot de les coses més dolentes en poden derivar d'altres de molt benefactores... La vida sempre ens té alguna sorpresa preparada. Una forta abrçada!
L'Amor que mou el sol i les estrelles... Preciós poema!
Va ser un plaer poder-nos trobar a la teva Vilafranca, em va fer molta il·lusió que vinguessis a la conferència. Ja ho saps... una abraçada, des de El Far!
Gràcies, Jordi. També per a mi ho va ser. Principalment, perquè ja coneixia l'artista que habitava l'home. Va ser tan amena la teva conferència que el temps va passar d'una volada. Una forta abraçada!
D'acord amb tu, l'amor és una altra cosa... I hem de mirar de no perdre la dignitat o al menya recuperar-la de seguida que puguem.
ResponEliminaCarme, vaig estar parlant amb una dona que havia patit molt, que es considerava "plat de segona taula", i després de reflexionar sobre el que em va dir, vaig escriure un poema llarg, potser massa llarg sobre el tema, que semblava un melodrama "tanguero" i que vaig descartar de publicar. Però m'he quedat amb aquesta estrofa, amb aquest bocinet, a tall de record. Massa vegades per amor s'oblida la dignitat i el respecte que ens mereixem coma persones... Adonar-se'n ja acostuma a ser el primer pas per a la recuperació.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Entre línies d'aquest poema sembla llegir-se un desencís.
ResponEliminaEl respecte entre persones hauria de ser l'habitual. És injustificable perdre'l. I dia a dia hem de lluitar per mantenir la dignitat.
Tot plegat costa molt.
Ben d'acord, Xavier. Però de vegades per amor hi ha qui perd la dignitat i moltes coses més. No tothom, afortunadament.
EliminaUna forta abraçada!
No hi ha amor en les teves paraules, ni tan sols en la darrera frase. Res d'això s'hauria d'incloure sota la definició d'aquesta paraula, si és que fos possible definir-la.
ResponEliminaXexu, és exactament així. Per això diu el poema que l'amor és una altra cosa...
EliminaUna forta abraçada!
Ho has dit prou clar, l'amor és una altra cosa, però què complicat és de vegades.
ResponEliminaAquest bocinet ho diu tot.
Aferradetes :)
Complicar, sí, Lluneta, sobretot és complicat quan tothom veu el problema menys la persona afectada i aquesta està encegada d'amor... I trist sentir-se impotent per evitar la catàstrofe...
EliminaUna forta abraçada!
Una mica trist això de viure d'engrunes...I per més que bufi el vent , mai ens ha de fer perdre la dignitat, que de vegades és l'ùnic que queda...
ResponEliminaL'amor és sentir-se respectat, que ens acaronin amb tendresa...
Petonets Montse.
Així és, M.Roser. Tan de bo tothom ho pugués veure tan clar...
EliminaUna forta abraçada!
Un poema breu però intens. No li sobra ni li falta res.
ResponEliminaM'agrada molt.
Gràcies Glòria. Com he comentat abans, el poema era molt llarg, però al final em va semblar que n'hi havia prou amb aquests versos...
EliminaUna forta abraçada!
Sí, és una altra cosa, hi ha gent que no ho arriba a descobrir mai o viu enganyada mitja vida. És un poema breu que diu moltíssim.
ResponEliminaGràcies Sílvia; jo crec que hi ha gent que sí que ho veu quan es troba en aquesta situació de ser un plat de segona taula, però tot i això no té prou força per acceptar-ho, fins que ja és massa tard...
EliminaUna forta abraçada!
Estimada Galionar, a vegades el que avui veiem com una gran tragèdia, demà ho veiem com una gran oportunitat! I fins i tot, li donaries les gràcies a la tercera en discordia, per haver-te tret el llast! ;)
ResponEliminaSí Judit, ho he experimentat més d'una vegada; fins i tot de les coses més dolentes en poden derivar d'altres de molt benefactores... La vida sempre ens té alguna sorpresa preparada.
EliminaUna forta abrçada!
L'Amor que mou el sol i les estrelles... Preciós poema!
ResponEliminaVa ser un plaer poder-nos trobar a la teva Vilafranca, em va fer molta il·lusió que vinguessis a la conferència. Ja ho saps... una abraçada, des de El Far!
Gràcies, Jordi. També per a mi ho va ser. Principalment, perquè ja coneixia l'artista que habitava l'home. Va ser tan amena la teva conferència que el temps va passar d'una volada.
EliminaUna forta abraçada!