Cant espiritual - Josep Palau i Fabre

En aquests dies de Setmana Santa m'agrada reservar un lloc al meu cor on la presencia de Déu hi tingui franca acollida. I he cregut oportú recordar el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre. Vaig tenir el goig de sentir-l’hi recitar en persona, l’any 2003, en un íntim i acollidor indret del Museu de Vilafranca, a la llum de les espelmes. La seva mirada profunda, en recitar-lo, es perdia més enllà de les parets, nostàlgica, i potser l’estava veient, aquest Déu en qui no creia…

 

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure

en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. 

 

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. 

 

Però després em desperto, o em sembla que em desperto,
i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. 

 

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida?

Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí,

la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? 

 

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor

de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec. 

 

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany

d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis

mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules,

tot el meu ésser pugui dir-te: Ets. 

 

Josep Palau i Fabre

Diumenge de Rams

Princeseta ingènua

d’ulls somniadors,

cinquanta anys enrere.

Algú em vol comprar?

Bon diumenge de Rams a tothom! 

Teniu alguna fotografia dels vostres primers anys de palma o palmó? Envieu-me-les, que també les adjuntaré, i en farem un post de blocaires petitons!


Gràcies, M. Roser!

Gràcies, Carme!

Més gràcies, Carme agobiada!



Gràcies, Jaume Sendra!

 

 

 

Gràcies, Assumpta!

Més gràcies, Assumpta!

Gràcies, Joan Josep Tamburini!

 

 

Ocells errants (Maria Barbal) - Dia mundial de la Poesia

Per conmemorar el Dia mundial de la Poesia que se celebra cada 21 de març, em plau reproduir aquest article de l’escriptora Maria Barbal, que va aparèixer al diari Avui l’any 1993.  En guardava el retall dins un calaix, a la carpeta de les coses que m’agraden. Sí, estimats i estimades, jo també crec que els poemes són com els ocells errants...

 

OCELLS  ERRANTS

"...Els poemes són com ocells errants. Volen a l’atzar I s’aturen on sigui, a l’ampit de la finestra d’una fàbrica, en els fils de la llum, en una branca. S’aturen uns instants només, una estona curta. Res més lluny de la majoria, els ocells errants, els poemes. Però qui gosa dir que en un moment no serà despertat pel seu cant efímer, per l’aleteig del vol, per la lluminositat dels colors del seu plomatge?

 

El poema no viu només tancat en els llibres, viu en l’accent de qui el diu, viu en la veu que el converteix en cançó, de vegades viu en la memòria de la persona que el recita caminant, el desa sense fer-ne esment, amb les mans al volant, amb l’aixada que remou la terra...  De sobte, ai!, una paraula se li ha oblidat, però no perd la música. Pensava escoltant cantar Mikel Laboa, en basc, i l’entenia llegint en català el que deia. Ho escric de memòria i sé que no és exacte, però em va quedar la imatge que deu ser aproximada. Deia: entre la foscor i la llum vénen ocells errants. I pensava quina pàtria comuna tenim dones i homes si no és l’arbre, la claror del dia, la fosca, els sons, les olors. Per damunt de tot estem agermanats per la vida, enganyosament acostumats al miracle de la vida, i ens enfonsaríem d’un plegat si ens faltés l’escalfor del sol, l’aigua.

En aquesta frontera de silenci entre llum i foscor no es fa estrany l’ocell que refila uns instants i vola, no ens és estrany el poema, encara que mai abans no n’hàgim llegit cap, que ens esgarrapa el fons i ens deixa.

 

 

Quan Espriu va escriure “he mirat aquesta terra” i ens arriben les seves paraules, entenem tot el que tenim i malbaratem. I som sensibles al que va deixar escrit Goytisolo per a Julia quan li diu que “a pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor”. Ho entenem i hi som sensibles perquè sabem que és veritat i que qualsevol de nosaltres, vingui d’on vingui i vulgui anar on sigui, un dia o més hem mirat amb amor la nostra terra, un dia o molts hem estimat els fills, els germans, els amics i hem temut que la fosca vencés la claror en les seves vides. “Tal vez querrás no haber nacido”.

 

Estimats poemes, poetes, estimats cantants, i estimades, a qui tapem les nostres orelles, a qui només deixem acostar com ocells errants en aquests moments entre la nit i l’alba, entre la son i el despertar. No podem foragitar-vos llavors perquè ens trobeu en el nostre millor moment, despullats, sense els vestits de la classe social i de l’edat, sense la imatge que ens hem fabricat davant del mirall. Ens enxampeu i escoltem la nostra veu dins les vostres paraules, ens emocioneu i ens rendim. Però de seguida es trenca el miratge; de nou som sols, quedem desorientats, desorientades. I en vestim.

Els ocells errants són com els poemes..."

 

Maria Barbal, diari Avui, 9 de maig de 1993

Racó de març (2013)

Jaume Sendra - Sortida de sol al Far (Vilanova)

“…De vegades naveguem amb el vent, d’altres, en contra; però hem de navegar, no hem d’estar a la deriva, ni llençar l’àncora…”

 (Oliver Wendell Holmes)  

 

Desperta un nou dia

a la platja del Far.

L’alba encén les ombres

i emblaveix el mar. 

 

L’alba encén la vida

entre el cel i el far.

Deslliguem la barca,

que hem de navegar.  

 

Deslliguem la vida,

no esperem demà...

 

Vuit de març

 

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

 

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

 

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó

i la cendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

 

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

 

M. Mercè Marçal (Del llibre Bruixa de dol)